En la mítica elecció del déu patri de la ciutat d’Atenes veiem un
exemple d’un complex procés de substitució de cultes (del que només n’apuntem
algun aspecte, segurament no el més central), que comporta la progressiva
disminució de la importància i presència simbòliques de l’aigua -entre altres
coses-. Com és sabut, l’elecció del déu patri d’Atenes es va dirimir entre
Posidó (el déu del mar, al que la ciutat li devia pràcticament tot el seu
esplendor car Atenes era una talasocràcia) i Atenea (deessa tant guerrera com
sàviament astuta).
Diu la llegenda que els dos déus van pactar que cada un oferiria
un regal a la polis i deixarien que
aquesta escollís entre ells[1].
En el moment d’oferir els seus presents a la polis, Posidó va colpejar amb el seu trident el terra i fa ver
brollar una font. Lamentablement era d’aigua salada, com astutament havia previst Atenea que l'havia animat. En canvi aquesta va
oferir com a regal la primera olivera domesticada i productiva. Naturalment, va
ser escollida Atenea.
La nostra interpretació de la llegenda remarca que, simbòlicament
però de manera molt significativa, és el poder polític i ciutadà qui margina el
vell déu de l’oceà. A més hi ha quelcom de cruel i pueril en l'error
de Posidó a l’oferir una font d’aigua salada, com volent remarcar que es
tractava d’una aigua que no valia per a res, que no servia ni per a beure.
Percebem en aquesta llegenda el vanitós orgull de la polis que se sentia completament segura darrera les seves dues
“muralles”. D’una banda, les muralles “de pedra” que havia construït per a separar-se
de la naturalesa i així poder dominar-la millor. De l’altra banda, “les
muralles de fusta” que l’oracle havia predit que sempre protegirien la ciutat,
mentre estiguessin erigides, i que no eren sinó els vaixells que garantien a
Atenes el domini del mar.
Les dues muralles havien debilitat la interessada
devoció pel déu marí i més ctònic Posidó, mentre que havien enfortit la també
interessada devoció per la deessa militar i política (a més d’una astúcia
comprovada) i capaç de domesticar bios
(vida) i fisis (naturalesa) per a més
gran glòria alhora de nomos (la llei
política) i anthropos (l’home). La
por a les tempestes, als naufragis o a vagar perduts pels mars (recordem el
càstig a l’astut i vanitós Ulisses que narrà el vell Homer) ha cedit davant la
producció i comercialització agrícoles.
Una esperança insatisfeta
Inclús la seva desacralització va esdevenir banalització a
mesura que les societats esdevenien industrials. I malgrat tot, durant segles
la indústria i la concepció baconiana del domini de la naturalesa van anar
unides a l’aigua. No oblidem que la primera gran màquina humana fou el molí
d’aigua. Aquesta, convenientment canalitzada, impulsava una roda que podia
moure pedres enormes i moldre o premsar el que calgués: blat o oli, arròs o vi,
etc. Més endavant, les presses hidràuliques van ser les primeres grans fonts
d’electricitat i la famosa màquina de vapor usa com a principi motriu l’aigua,
millor dit la seva força expansiva quan esdevé vapor.
[1] Hi ha diverses versions sobre si l’elecció va ser popular o personal del poderós governant Creorop. Inclús hi ha una versió que afirma que va decidir el vot femení a favor d’Atenea i que seria aquesta la que després retiraria el dret de votar a les dones.
[2] Sembla que el senzill però decisiu fet de separar acuradament i evitar filtracions de les clavegueres als conductes d’aigua d’ús i boca, va ser clau per a una important millora de la salubritat i del creixement demogràfic. Lamentablement només es va iniciar (amb canonades de fang vitrificat) en les grans ciutats occidentals i en la segona part del XVIII. Va ser un importantíssim pas per a que (ben entrat el segle XIX i segurament només en el món avançat) les ciutats deixessin de ser crònicament deficitàries demogràficament (hi havia més mortalitat), que el camp havia de compensar amb un flux continu d’emigració. Al respecte M. Mann Las fuentes del poder social II, Madrid, Alkianza, (1993), 1997:628 i J.R. i W.H. McNeill Las redes humanas. Una historia global del mundo, Barcelona, Crítica, (2003) 2004.
[3] No podem aprofundir-hi ara, però veiem una mítica molt oposada en Moby Dick de Herman Melville i en Tempestats de ferro o en El treballador d’Ernst Jünger. Malgrat que hi ha més d’un aspecte èpic i de lluita de potències contraposades que ens els relacionen, és indiscutible que una complexa simbologia essencialment vinculada a l’aigua i l’oceà ha estat totalment substituïda per una altra centrada en el foc i l’acer.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
- TRIOMF INICIAL DE L'AIGUA
D’alguna manera, el procés que estem narrant no fa sinó
augmentar, a mesura que l’agricultura i la ramaderia deixen de ser la font
primordial de la riquesa. El comerç a gran distància podia mantenir encara la
mítica de l’oceà i dels set mars (al menys fins que la navegació va esdevenir
ja quelcom tècnicament assegurat), però en absolut la de l’humil component de
tots ells: l’aigua.
Però, per a la simbòlica
i metafòrica social, això ja no és vist tant com un mèrit de l’aigua, com una
part del seu poder o misteri generatriu, sinó només fruit de l’orgullosa raó
que enginyava aquestes maquinàries i obligava l’aigua a fluir, a evaporar-se, a
moure les turbines, etc. La tecnologia i el racionalisme tècnic no eren tampoc
molt devots del quart element; al contrari bolcaven tot l'orgull en sí mateixos.
Malgrat tot, sembla que la història es repeteix perquè amb
la Revolució industrial el salt civilitzatori es produeix de nou al costat dels
rius, en i pels rius. Si bé, ja no els carregats de fèrtils sediments com el
Nil, els Tigris i Eufrates, el Jordà, l’Indus o el Huang-He. Tampoc no és en
virtut de les seves capacitats de regar i fecundar mansament la terra. Sinó que
ara són el Ròdan, el Tàmesi, el Rhin, el Chicago, el Hudson, el Danuvi (que
deixava de ser tan blau com diu el tòpic), el Missisipi-Missuri, etc.
Són un
altres rius els escollits i ara ho són per les seves capacitats comercials i de
comunicació, però sobretot per la seva potencialitat industrial i hidroelèctrica.
Aquesta tendència s’imposarà fins i tot en aquells altres rius. Així la gran
pressa d’Assuan posa en perill les vivificadores inundacions i el fang que
portaven. Entre Brasil i Paraguai, la pressa d'Itaipu és la més productiva del món, però també va costar la pèrdua de les fábuloses catarates de les "Sete Quedas". També a la Xina hi ha la mastodòntica i
discutida ecologistament pressa “de les nou gorges” que ha enterrat moltes valls tan belles com ufanes.
Els estalviaré detalls per tots coneguts, però l’aigua i els
rius no només s’han embassat i canalitzat, impedint per exemple tota migració
dels peixos. També han estat embrutats i utilitzats sovint com a principal
mitjà d’evaquar deixalles i residus de tota mena, és a dir: ¡com a clavegueres!.
És tremendament astorador veure que, durant mil.lenis i arreu, el mateix riu
servia alhora “de dipòsit d’aigua per a beure i de sortida de les clavegueres”
(a més, sense cap tractament higiènic de l’aigua![2]).
Lamentablement, a Catalunya tenim els coneguts i terribles casos del Llobregat
i el Besós –al menys-.
No creiem que calgui allargar-nos en aquests aspectes que són avui perceptibles per tothom i arreu, però és indiscutible que al darrera de tot això hi ha una molt altra relació de la humanitat amb els rius i amb l’aigua que porten. Una relació qualitativament i quantitativament diversa, però que no ha fet sinó accentuar una vella tendència que tendia a foragitar l’aigua de l’imaginari i el simbòlic col.lectiu, o almenys a menysprear-ne i degradar-ne la valoració.
Sembla que la industrialització, malgrat deure molt a l’aigua i als rius, n’ha traït les expectatives i esperances primeres, que tan aviat i bellament havia formulat Antípater de Tesalònica, en un text ja citat. Els salts i molins d’aigua havien d’alliberar la humanitat del treball manual més pesat. No dubtem que per a una part de la població mundial ha estat així, però no s’han complert totes les esperances posades en aquest procés, i malgrat que ha anat molt més enllà del que ningú havia sospitat mai.
No creiem que calgui allargar-nos en aquests aspectes que són avui perceptibles per tothom i arreu, però és indiscutible que al darrera de tot això hi ha una molt altra relació de la humanitat amb els rius i amb l’aigua que porten. Una relació qualitativament i quantitativament diversa, però que no ha fet sinó accentuar una vella tendència que tendia a foragitar l’aigua de l’imaginari i el simbòlic col.lectiu, o almenys a menysprear-ne i degradar-ne la valoració.
Sembla que la industrialització, malgrat deure molt a l’aigua i als rius, n’ha traït les expectatives i esperances primeres, que tan aviat i bellament havia formulat Antípater de Tesalònica, en un text ja citat. Els salts i molins d’aigua havien d’alliberar la humanitat del treball manual més pesat. No dubtem que per a una part de la població mundial ha estat així, però no s’han complert totes les esperances posades en aquest procés, i malgrat que ha anat molt més enllà del que ningú havia sospitat mai.
Després de ser
canalitzada, desacralitzada, embrutada i banalitzada, l’aigua ha estat reduïda
a mera comparsa en les modernes tempestes de ferro, foc i sang[3].
[1] Hi ha diverses versions sobre si l’elecció va ser popular o personal del poderós governant Creorop. Inclús hi ha una versió que afirma que va decidir el vot femení a favor d’Atenea i que seria aquesta la que després retiraria el dret de votar a les dones.
[2] Sembla que el senzill però decisiu fet de separar acuradament i evitar filtracions de les clavegueres als conductes d’aigua d’ús i boca, va ser clau per a una important millora de la salubritat i del creixement demogràfic. Lamentablement només es va iniciar (amb canonades de fang vitrificat) en les grans ciutats occidentals i en la segona part del XVIII. Va ser un importantíssim pas per a que (ben entrat el segle XIX i segurament només en el món avançat) les ciutats deixessin de ser crònicament deficitàries demogràficament (hi havia més mortalitat), que el camp havia de compensar amb un flux continu d’emigració. Al respecte M. Mann Las fuentes del poder social II, Madrid, Alkianza, (1993), 1997:628 i J.R. i W.H. McNeill Las redes humanas. Una historia global del mundo, Barcelona, Crítica, (2003) 2004.
[3] No podem aprofundir-hi ara, però veiem una mítica molt oposada en Moby Dick de Herman Melville i en Tempestats de ferro o en El treballador d’Ernst Jünger. Malgrat que hi ha més d’un aspecte èpic i de lluita de potències contraposades que ens els relacionen, és indiscutible que una complexa simbologia essencialment vinculada a l’aigua i l’oceà ha estat totalment substituïda per una altra centrada en el foc i l’acer.
A partir de “Metaphorologism of Water (a Praise)” (english) / “Metafòrica de l'aigua. Un elogi” (català) in L'aigua: realitat i símbol, Barcelona: Fundació Joan Maragall & Editorial Claret, nov. 2006, Quadern 78, pp. 5-28.
Vegeu els posts:
-
METAFÒRICA
DE L’AIGUA- TRIOMF INICIAL DE L'AIGUA
No comments:
Post a Comment