És curiós i força significatiu que l’oci, el
lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament
fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci,
el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament
sempre.
Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els
vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme
reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç
era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven
renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per
tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la
gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria
al salt religiós o existencial.
