Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Feb 5, 2013

TARDANA CIÈNCIA DE L'OCI

És curiós i força significatiu que l’oci, el lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci, el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament sempre. 

Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.

Però inclús prescindint de la influència religiosa (cosa sempre difícil en les nostres societats), oci, lleure i temps lliure no semblaven objectes dignes d’un estudi científic. Evidentment no podien servir per a millorar la productivitat humana i, a més, bàsicament es pensaven com a quelcom negatiu o privatiu: com absència de treball, esforç, productivitat! Se’ls veia com la cara normalment agradable, però perillosament pecaminosa o mandrosa de l’existència pròpiament humana. Qui voldria fer ciència d’una cosa així!

Hi havia –certament- agudes disquisicions clàssiques i lúcides valoracions humanistes sobre la necessitat del temps lliure per a obrir espai i fer possibles les activitats més nobles de la humanitat (incloent el filosofar). Però això ho havien pensat il.lustres pagans i en tot cas gent desvagada que no havia tingut mai que treballar durament, quan no cortesans i aristòcrates (el tipus de gent que Thornstein Veblen va voler estudiar a Teoria de la classe ociosa, 1899).

Les coses només van començar a canviar quan, ja força avançada la modernitat, va començar a consolidar-se una indústria de l’oci i la diversió, quan va començar a ser plausible quan Paul Lafargue (gendre de Marx) va intuir que les societats industrials avançades s’orientarien cap a una civilització de l’oci. Però tot i així, encara va caldre esperar fins la dècada del 1960, per a què la reflexió sobre l’oci adquirís un nivell sistemàtic i rigorosament científic. El mèrit se li sol atribuir al francès Joffre Dumazedier (1915-2002) que constitueix la moderna sociologia de l’oci. 


Dumazedier defineix tres funcions bàsiques i comunes a la complexa i borrosa realitat de l’oci, el lleure i el temps lliure. Es la famosa teoria de les tres D: Descans, Diversió i Desenvolupament de la personalitat. La primera funció de l’oci és la necessitat de descans, per a recuperar-nos de la fatiga. La segona funció -la diversió- ens allibera de l’avorriment (un aterrador fantasma en les nostres societats com ja va plantejar Baudelaire). Finalment la tercera funció: el desenvolupament de la personalitat, per així poder crear i ampliar noves aptituds personals i socials.

En aquest sentit, l’oci podríem dir que té a veure amb la satisfacció de les necessitats del cos i de l’esperit (físiques, intel·lectuals o artístiques). Com diu Dumazedier, el temps lliure és el temps privilegiat de totes les formes d’esbargiment humà. Una mica Aquest nou paràmetre marca la diferència amb etapes anteriors. De fet, la qüestió fonamental de l’oci és que essent un espai de temps “lliure”, un marc de possibilitats entre d’altres (i no prefixades), tot depèn de la voluntat de la persona i la manera com l’utilitzi.

Per això i en les arts, l’oci creatiu té una importància cabdal perquè no es tracta del “dolce far niente” sinó d’aquell espai de temps necessari per projectar amb la intel·ligència creadora. Un interval imprescindible per a que sigui possible la propensió a crear, a experimentar, a pensar. Així com ja sabien els clàssics i com explica molt bé la Teresa-M. Sala (de GRACMON), l’oci esdevé un dels trets característics de l’artista emancipat, que necessita moments perllongats d’introspecció i que a la vegada requereix repòs. D’aquí la diferència entre la mà de l’artesà, que pot ser obligada a treballar a voluntat i la de l’artista. 

D’aquesta percepció va néixer l’actitud afirmativa dels artistes del renaixement envers el seu treball que, més tard, amb el moviment romàntic, s’accentuarà en pro de l’anomenada inspiració. Segons recollia Vasari, Leonardo va dir que les grans intel·ligències produeixen més, quan menys treballen. Sovint treballar més no vol dir fer una obra  millor, ni més creativa o innovadora. De fet, no sembla haver massa correlació entre el temps dedicat a una obra artística amb el seu valor econòmic. Al contrari, ja sabeu que en la producció artesanal o industrial, els economistes polítics i Marx van coincidir en què el temps de treball sol ser un bon indicador del seu cost i preu de mercat.

Per això molts artistes vinculaven al valor artístic de la seva obra, més el temps d'oci, de lleure, de desenvolupament de la seva personalitat creativa, de cercar la inspiració i d'imaginar l'obra d'art, que no el temps concret dedicat a confeccionar les obres concretes. En definitiva el temps realment "artístic" era el dedicat al lleure creatiu, a l’oci innovador, a l'autodesenvolupament o a la meditació.

Així molts artistes començaren a reivindicar per a si la llibertat d'escollir i de fruir de l’activitat creativa i, per tant, de l’oci –que n'era la condició de possibilitat-. Ara bé, aviat moltes d'aquestes qüestions es van generalitzant, democratitzant i arribant a les masses. Quan i com l’oci passa a ser una reivindicació generalitzada? Quan esdevindrà quelcom necessari i disponible per a les masses populars? Quan es comença a parlar de “societat de l’oci” i quins canvis comporta en la naturalesa de la societat? 


No comments:

Post a Comment