Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Feb 15, 2013

CINEMA: ART I SIMULACRE CONTEMPORANI?



Més que "viure", "som" en una societat de masses, del consum i de l’espectacle (Debord). Som en una societat tecnològicament molt avançada, fascinada per l’audiovisual (“homo videns” de Sartori) i on la imatge i el simulacre substitueixen la realitat (Baudrillard i la societat del simulacre).


Només amb aquestes indicacions ja podem entendre perquè sembla que l’art prototipus del present és el cinema i no la literatura, la poesia, l’escultura o, inclús, la pintura. Avui l’art ha de ser un capaç d’esdevenir espectacle de masses, ha d’exhibir una gran capacitat tecnològica i “explotar com un foc d’artifici” d’efectes visuals que deixin bocabadats els espectadors; encara que la història falli o el guió sigui tòpic i mediocre. 

Avui tot ens exigeix un art que permeti un entreteniment de “gran guinyol” i que amagui la trista realitat de la crisi post2008. Tot es confabula per un art de consum fàcil, immediat, en grans dosis i –sobretot- no obligui a pensar i es pugui rebre passivament.

Evidentment no tot el cinema actual és així! Hi ha magnífiques excepcions que apunten a tot el contrari, com les obres del director austríac Michael Haneke. Ara bé la major part de les pel.lícules actuals de gran impacte i circulació, tendeixen a encaixar amb les característiques mencionades.   

A més i en molts sentits, som en una societat on ja és impossible la reposada i reflexiva “alta cultura llibresca” tradicional. Per això la substituïm –amb gran pèrdua existencial i perill d’incultura ciutadana- per un adulterat Fast Food cultural; o com a mínim: per un accelerat periodisme de titular groguenc i amant de les exageracions. Tots veiem que som en una societat i cultura amenaçades pel zàping i per la ràpida obsolescència que converteix la notícia de fa unes hores en spam desetjable totalment (mera cultura escombraria).

També el cinema actual permet i pot encaixar en aquest consum apressat, poc reflexiu, que depèn de l’espectacularitat per l’espectacularitat i de l’efecte per l’efecte. Pel.lícules on pots fer zàping una bona estona o inclús adormir-te, i al despertar-te pots tornar a agafar immediatament el guió i reconstrueixes automàticament la mínima història, molt trillada que pretén funcionar com a narració, entrellat, fil conductor, missatge, plantejament-nus-desenllaç…

He pensat aquestes qüestions repassant el llibre Art i filosofia publicat per l’associació filosòfica Liceu Maragall el 2011 a la Busca edicions. Significativament dels 12 articles que composen el llibre, 8 es dediquen totalment o parcialment al cinema. Confesso que jo mateix dedico un article –amb transfons filosòfic- a Rashomon (versió castellana i versió catalana) del director japonès Akira Kurosawa (en homenatge al centenari del seu naixement). Per a aquesta pel.lícula i per a evitar que arrasés en la resta de premis, es va crear el 1950 l’Òscar al millor film estranger (així s’evitava nominar el film en pràcticament tots els apartats artístics i deixar en segon lloc els americans).

Doncs bé, d'una banda tenim els articles dedicats a l’estètica del filòsof David Hume (D. Cabezas); al teatre a partir del diàlegs entre el dramaturg S. Beckett i el filòsof alemany Th.W. Adorno (R. Caner-Liese), i el també filòsof i polític xec V. Havel (A. Llorca); a la literatura, la filosofia i la música en les obres de Thomas Mann i Lev Tolstoi (S. Mas). 

Però d'altra banda tenim les anàlisis i comentaris dedicats a l’estructura del cinema contemporani (J. Cavaller); a la narrativitat de Scorcese, els germans Cohen i Q. Tarantino (M. Doltra); el tractament en el cinema de “Zona grisa” i “Banalitat del mal” (D. Galcerà); els estudis cinematogràfics del crític antipostmodernista Frederic Jameson (R. Gómez Ventura); l’ètica de Lars von Trier (L. Llevadot); la mirada perversa de D. Lynch (Ll. Roca); el posthumanisme en el cinema (A. Sarsanedas) i l’homenatge a la filosòfica veritat múltiple plantejada per Kurosawa (G. Mayos).

Com podem veure, el llibre dibuixa un panorama artístic prou ample, però sens dubte el cinema hi és especialment representat. La indústria de somnis i simulacres que pot ser el cinema actual, sembla devorar la resta de gèneres artístics. El setè art amenaça ser l’únic art, o al menys l’art hegemònic, dominant, exemplificador del temps i la societat que ens ha tocat viure: un temps i una societat cinematogràfics on les imatges amaguen més que no mostren la realitat, la vida, la gent, els autèntics problemes, els neguits i angoixes... substituint-los per efectes especials. En definitiva, un art cinamatogràfic perversament banal i banalitzador, forjador de simulacres que amaguen la seva condició de simulacres i pretenen presentar-se com la veritat.

De tot això i molt més, debatrem a la presentació d'Art i filosofia del Liceu Maragall, amb Miguel Morey (catedràtic de filosofia), Marta Doltra i Isabel Casanellas (coordinadores del llibre) i Gonçal Mayos (president Liceu Maragall).  Us esperem a les 19 hores 30’ a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès el dilluns 18-3-2013. 

No comments:

Post a Comment