SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?

En l’actualitat és un lament generalitzat que els Estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l'economia i els fluxos financers internacionals. Aquesta és segurament la més inquietant i perillosa conseqüència de la crisi post2008, que ha posat de manifest la ineficàcia de tots els mecanismes construïts dificultosament a partir del “crac de 1929” per a encarar les crisis sistèmiques del capitalisme. 

S’han mostrat totalment ineficaces les autoregulacions dels agents econòmics privats (en especial immobiliàries, bancs, asseguradores, agències de valoració...), però també els mecanismes dels Estats-nació (bancs centrals, ministeris d’economia i finances, instituts reguladors...) i les institucions internacionals creades precisament per aquesta funció (FMI, BM, OMC... i els organismes de la Comunitat Europea). Certament moltes veus avisaren que no s’anava pel bon camí o, inclús, que ens dirigíem al precipici, però no van aconseguir ser escoltades i –a més- la crisi resultant va superar clarament les pitjors expectatives.

La constatació d’aquest fracàs tant en l’autoregulació econòmica i la vigilància política, com en la predicció, previsió o –inclús- l’alerta davant els primers símptomes, va fer exclamar a autoritats de l’establishment (p.e. el llavors president francès Sarkozy) que calia “reformar el capitalisme”. Durant el 2009 –quan ja tothom va veure que no es podia negar l’evidència d’una crisi més profunda que mai abans- hi va haver moments de pànic sobretot entre les elits governants europees i nordamericanes, que van dur a afirmacions com la mencionada i mai pronunciades abans en aquells fòrums.

D'ALEMBERT: BASTARDO Y LIDER ILUSTRADO

Jean le Rond D'Alembert lleva el nombre de la capilla de Notre-Dame de París donde fue abandonado un 16 de noviembre de 1717. Su madre era la famosa, brillante y frívola marquesa de Tencin, quien abandonó a todos los hijos resultantes de sus amoríos con altas personalidades como el propio regente. Su padre fue el mundano pero también muy cultivado general de artillería Destouches, que se ganó el significativo sobrenombre de “Cañón”. Ambos formaban parte de la “crème de la crème” de la corte y de París, donde eran conocidos por todo el mundo y a todo el mundo conocían.

Bajo ese estigma de pública bastardía vivió siempre D’Alembert y, sin duda, ello fue para él una condena que le torturó siempre. Como también torturó a la compañera sentimental de toda su vida: Julie de Lespinasse. Ambos son hijos naturales –“bastardos” a los ojos de su sociedad- de muy reconocidos vástagos de la élite aristocrática –de sangre pero también de educación- de su tiempo. A ambos esa élite les ofreció –como una mínima compensación- la posibilidad de formarse, y a ella se acogieron con entusiasmo y brillantes resultados.

 



D'Alembert (G. Mayos)

Pero, precisamente porque Jean y Julie fueron capaces de desarrollar sus talentos y superar en mucho a los padres que no quisieron reconocerlos, les dolía sobremanera esa “bastardía” por todos conocida y “perdonada”. Recordemos que, en aquellos tiempos, ninguna condena moral realmente recayó sobre los padres que los abandonaron y no los reconocieron, mientras que en cambio el estigma persiguió siempre a Jean y Julie. Con seguridad y precisamente por su éxito intelectual, ellos tuvieron que sufrir por ese injusto destino más que los muchos otros “bastardos” de la época.
 

Por eso, D’Alembert se negó tanto a heredar el carácter frívolo y mundano de sus padres, como a recibir sus apellidos –cuando, ya siendo famoso, tuvo tal posibilidad. Ahora, sin duda y por mucho que le pesase, D’Alembert debe a sus progenitores una base genética sobre la que cimentó una brillante carrera, llena de inteligente talento. Así D’Alembert lideró la Ilustración francesa más moderada y que hubiera podido evitar la Revolución. Fue clave para incorporar muchos “philosophes” a la Academia francesa y otras academias reales, y -por supuesto- para que fuera posible el gran proyecto intelectual, editorial y social de la Enciclopedia francesa.

HEIDELBERG: CAMÍ DELS FILÒSOFS

Hi ha humils carrerons que ens han quedat gravats en la memòria. La significació vital d'aquells discrets passatges  s'ha anat enriquint a mesura que poc a poc n'hem anat descobrint detalls i aspectes fascinants. 

Naturalment hi ajuda moltes vegades que són en ciutats fascinants i -potser encara més- que hi vam viure experiències importants de la nostra vida i formació.

Això em va passar a la Pfaffengasse -que vol dir “Carreró dels sacerdots”- de la bellíssima ciutat antiga de Heidelberg. Va esdevenir per a mi com la llavor o el cor central de tota la ciutat, la seva vida cultural, la seva història i esperit filosòfic.

Aquest enxovat i força obscur carreró va esdevenir en certa mesura un Philosopenweg metafòric que -similarment al real que contemplava enlairar-se a l'altra banda de la riba del Neckar- em projectava cap a territoris elevats, misteriosos i fascinants.