M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!

Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!

CINEMA: ART I SIMULACRE CONTEMPORANI?

Més que "viure", "som" en una societat de masses, del consum i de l’espectacle (Debord). Som en una societat tecnològicament molt avançada, fascinada per l’audiovisual (“homo videns” de Sartori) i on la imatge i el simulacre substitueixen la realitat (Baudrillard i la societat del simulacre).

Només amb aquestes indicacions ja podem entendre perquè sembla que l’art prototipus del present és el cinema i no la literatura, la poesia, l’escultura o, inclús, la pintura. Avui l’art ha de ser un capaç d’esdevenir espectacle de masses, ha d’exhibir una gran capacitat tecnològica i “explotar com un foc d’artifici” d’efectes visuals que deixin bocabadats els espectadors; encara que la història falli o el guió sigui tòpic i mediocre. 

Avui tot ens exigeix un art que permeti un entreteniment de “gran guinyol” i que amagui la trista realitat de la crisi post2008. Tot es confabula per un art de consum fàcil, immediat, en grans dosis i –sobretot- no obligui a pensar i es pugui rebre passivament.

TARDANA CIÈNCIA DE L'OCI

És curiós i força significatiu que l’oci, el lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci, el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament sempre. 

Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.