PRETTY MAN: CAPITALISMO INVENCIBLE... CON ALGÚN DINERO

Llego un lunes frío y lluvioso a Lisboa. La compañía aérea me ha extraviado la maleta. He faltado a una cita por el desagradable ceremonial de ir adquiriendo cara de tonto a medida que confirmas que OTRA VEZ te han perdido la maleta y por la posterior reclamación. 
 

Sin el equipaje no tomo el taxi que me pide el cuerpo y subo al bus. Hace frío y caen algunas gotas, mientras yo voy con sandalias y camisa de manga corta. Constituyen mi “uniforme de viaje” pues las primeras son muy cómodas y la segunda es muy resistente y tiene muchos bolsillos para el pasaporte, tarjeta de embarque, cepillo de dientes, bolígrafo, agenda, antifaz para dormir… Es el kit del viajero que soy, al que hay que añadir mi disfuncional y pesado portátil.

Lisboa parece reírse de mí, que llevo más de 28 horas entre vuelos y tránsitos en un demencial trayecto Porto Alegre, Río de Janeiro, Roma y Lisboa.

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.

CONTRA EL TURISME

Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic". 

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador.