Dec 4, 2013

¿TOT ÉS POLÍTICA?



És tot política? Té sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en la nostra societat?



Creiem que així és. Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els nostres pares i avis?



Evidentment hi ha moltes raons, però nosaltres ens centrarem en algunes de les més bàsiques, més macrofilosòfiques i més profundament vinculades a l’evolució recent de les societats avançades.



Volem destacar com a causa central l’obertura d’un nou cicle històric, polític i social a partir dels conflictes que van emergir en els maigs del 1968. Recordem que la fama del “maig francès” ha fet oblidar tota una sèrie de conflictes que es van produir paral.lelament a  Califòrnia, Mèxic (gairebé amb cent morts), Buenos Aires, Barcelona i altres llocs arreu del món.



Van ser uns conflictes molt complexos que en gran mesura van plantejar i iniciar el nou cicle reivindicatiu i polititzador on encara avui estem inscrits. Crec que n’és un exemple magnífic l’eslogan que van encunyar les feministes de la diferència Carol Hanisch i Kate Millet just després del  1968. Reclamaven per a gran escàndol de la política tradicional d’aleshores que “The personal is political”.



Això és molt important perquè fins aleshores es pressuposava que només era polititzable: l’universal, abstracte o –al menys- el que afectava generalitzadament a molta gent. I escandalosament es pressuposava que coses com el gènere o la condició sexual de la meitat de la població (de fet sembla que les dones són en nombre una mica més que els homes) no era quelcom prou universal ni abstracte, ni general!



Es pensava que el gènere o la sexualitat era només una qüestió “personal” –és a dir: “particular” d’elles- i que per tant no afectava a “ells”, ni al conjunt de la societat. Conseqüentment no era universal, ni general! Es pensava que no es podien polititzar, reivindicar ni considerar com a “dret” coses tan “personals” i “particulars”.



Encara que és indubtable que la societat es basa molt profundament en distincions d’aquest tipus. Sense voler anar més lluny, només cal pensar en la insistència que tenim tots en saber si un nadó és “nen o nena”. I com des del primer dia els emboliquem en els colors habituals: rosa elles, blau ells. I els posem arracades, etc. i els regalem joguets ad hoc.



Sempre he pensat que un extraterrestre segurament consideraria els humans com a paranoics de la sexualitat perquè fins i tot imposem gènere a les coses inanimades. Així –malgrat que hi ha importants diferències entre les llengües- per exemple una cadira és “femenina” i un armari és “masculí”...



Doncs malgrat la permanent tendència humana a imposar gènere a coses que no tenen sexe, a finals dels anys 1960 demanar polititzar el gènere i altres “particularitats” o elements “personals” va ser una autèntica i escandalosa revolució.



Fins aleshores la política “clàssica” i les polititzacions dominants s’ocupaven només dels drets i reivindicacions formulats en dues famoses onades. Parlem “d’onades” per a estructurar mínimament una diversitat històrica força complexa, ja que cada una se centra en uns tipus molt concrets de drets i polititzacions.



Així considerem que la primera “onada” se centra en la igualtat abstracta i formal de les llibertats civils, ja que es proposa tractar els ciutadans exclusivament com a individus i abstreu les seves diversitats efectives. Un bon exemple és el dret “d’habeas corpus” que protegeix els ciutadans contra detencions i empresonaments sense justificació, judici, límit temporal, visites, assistència jurídica i altres garanties legals. Cal recordar que tals empresonaments arbitràries eren habituals arreu fins ben entrat el segle XVIII i, lamentablement, encara ho són avui en molts llocs.  



En canvi la “segona onada” busca ja la concreció redistributiva d’igualtat, llibertat i solidaritat, ja que té en compte algunes diversitats econòmiques, inclús assumint-ne algun element col.lectiu i grupal. Un bon exemple d’aquesta nova “onada” és el dret de vaga que permet els treballadors de parar el funcionament de fàbriques i serveis per a reivindicar millores salarials, de condicions de treball, etc. Recordem que els empresaris hi van contraposar (fins i tot anticipant-se) el tancament temporal de fàbriques i empreses (el famós “lock-out”).



Doncs bé les societats modernes (i fins avui mateix) han centrat els conflictes sociopolítics en aquestes dues grans onades de reivindicacions de drets i de polititzacions. Fins i tot avui, quan es pensa en política se sol pensar sobretot en aquests drets, llibertats, reivindicacions... que encara avui en absolut estan assolides ni generalitzadament respectades, sinó que són sovint en lluita constant.



Però a partir dels moviments vinculats als maigs 1968 s’hi afegeix encara una tercera onada de drets que obre una lluita més complexa i que molta gent no acaba d’entendre. La nova onada –després d’un llarg procés marginal- avui està entrant amb molta força en els debats i reivindicacions dels nous moviments socials i en la política “oficial”.



És centrada en drets i polititzacions que cerquen el reconeixement fraternal d’identitats, autoexpressivitats i diversitats com el gènere, la cultura o l’ecologia. Un bon exemple el tenim amb les reivindicacions feministes i vinculades a la discriminació per gènere i/o sexe. Com hem apuntant en aquesta tercera onada es tenen en compte aquests tipus de concrecions i particularitzacions materials d’individus i grups. Nosaltres, com una conclusió lògica d’aquesta tercera onada, hem formulat l’eslogan “Cultural is political”. Sorprenentment és una fórmula inèdita fins ara, inclús dins del “Gir cultural” que ha esdevingut molt important a partir dels anys 1980.



Certament no es pot dir que hagin estat acceptats generalitzadament els drets d’aquesta tercera onada, ja que encara avui són molt atacats i contestats. Inclús i com ja hem apuntat, cal reconèixer que tampoc s’han assolit generalitzadament els drets i reivindicacions inclosos en les dues onades anteriors. Si bé certament aquestes han estat més incorporades a les declaracions formals i en abstracte, tampoc no són gaire complides o efectivades.



Per tant podem concloure que no hem avançat massa en l’efectivació i plena aplicació de molts d’aquests drets, que sovint s’han quedat en superficials i aparents compliments (p.e. procediments de vot i de representació molt tutel.lats, controlats i dirigits).



Ara bé i malgrat tot, sí que podem dir que actualment gran part dels conflictes i agonístiques realitats humanes són creixentment reconeguts com a dignes de ser polititzats.



És a dir: cada vegada més podem formular-les com un projecte polític col.lectiu davant del qual la societat en conjunt s’ha de manifestar i –d’alguna manera- trobar-hi una adequada i legítima formulació, decisió, ... solució. Per tant en aquest petit àmbit del pensament i les reclamacions públiques (malgrat que no tant en el compliment efectiu) podem dir que: resultant de la suma de totes tres onades de drets: “tot –o gairebé tot- és polititzable avui”.



Per això cada dia ens adonem i hem d’encarar noves polititzacions. P.e. pels drets dels animals o el polèmic reconeixent a algunes comunitats de gitanos brasilenys  de la propietat les seves terres comunals, assimilant-los així a “cultures originàries” com els indígens brasilenys. Sens dubte en aquests exemples no hi ha gaire consens i molta part de la societat queda sorpresa només amb la seva simple menció.



Drets, reivindicacions i polititzacions d’aquest tipus (i de “nova generació”) sorprenen, escandalitzen, cansen i violenten avui mateix a molta gent i fan emetre cruels sarcasmes a molta altra. No ens enganyem, moltes d’aquestes noves polititzacions topen amb explícites i brutals negacions, però també amb subtils però vexatòries reaccions en molts sectors. Sovint és molt pobre el reconeixement per part de la opinió pública d’aquestes reivindicacions. En algun altre post n’analitzarem detalladament alguns exemples i la reacció que provoquen en molta gent.



Ara bé, de moment hem esbossat les tres “onades” successives i afegides de drets, reivindicacions i polititzacions per a mostrar-ne una tendència general que ens sembla molt destacable. L’anomenada “fletxa de la història” o tendència general indicar que la creixent i omnívora politització és una realitat inqüestionable.



A no ser que l’actual crisi canviï el cicle històric, la tendència en els darrers segles (i potser especialment en les darreres dècades) és a que cada vegada més coses són polititzades. Cada vegada més elements o fenòmens socials passen a ser considerats com a susceptibles de ser incorporats en els grans debats i lluites polítiques.



En definitiva, la política cada vegada inclou més coses i se li exigeix que consideri més aspectes socials. Cada vegada més, tot o gairebé tot passa a ser considerat com a polític i polititzable


Aquestes van ser algunes de les idees clau que vaig desenvolupar en la conferència “Tot és polititzable: política postdisciplinar” i que vam debatre amb els participants en el magnífic III Col.loqui Macrofilosòfic sobre “Política i conflictes contemporanis” celebrat en la Universitat de Barcelona.



Personalment vaig poder constatar-hi que la política i els conflictes contemporanis són cada vegada més complexos i omnipresents. Fins i tot experts estudiosos d’aquestes qüestions estan sorpresos per tot el que encara pot ser polititzat, tot el que pot arribar a ser política.


 

No comments:

Post a Comment