Filosofia d'un present entre coneixement i ignorància

Vivim un present complex i contradictori, on la filosofia és rebutjada en molts àmbits, tot i ser una de les necessitats intel·lectuals i vitals més peremptòries.

 

Avui la filosofia ha d’oferir coordenades bàsiques i crítiques per entendre la complexitat d’una modernitat “líquida”, caòtica, dispersa, angoixant, atemorida… però tremendament seductora.

 

També ha de fer possible una vida que vagi més enllà de la dualitat castradora del treball i la competitivitat per una banda, i –per l’altra- els més banals consum, diversió, distracció, aparença, espectacle…

 

Us convidem al Cafè filosòfic PENSA sobre:

 

Filosofia d'un present entre coneixement i ignorància

 

amb el ponent Gonçal Mayos Solsona, Professor Titular de filosofia de la Universitat de Barcelona.

 

Dissabte, 30 de gener, 11h a La Central (c/Mallorca)

Bibliografia:

La sociedad de la ignorancia, Gonçal Mayos, Antoni Brey (eds.), Joan Campàs, Daniel Innerarity, Ferran Ruiz, Marina Subirats, Península.

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/12/filosofia-postdisciplinar-macrofilosofia.html

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2014/02/nova-filosofia.html
Macrofilosofía de la modernidad, Gonçal Mayos

Macrofilosofía de la globalización y del pensamiento único, Gonçal Mayos

SEGURETAT: ORDRE O PROTECCIÓ VIDES?

Llibertat o seguretat? Per a qui? Per a fer què? Per a garantir quines coses? Seguretat davant els poders o des de i pels poders? Seguretat per l’Estat o per les persones? 

Seguretat davant del terrorisme o -més aviat- aprofitar el terrorisme per a imposar unes pràctiques securitàries i de control molt restrictives de les llibertats? Augmentar la seguretat comporta sempre intervenció generalitzada i control militaritzat? 

IL.LUSTRACIÓ METACRÍTICA O RADICAL? QUAN I PER QUÈ?

Què és Il.lustració? Com podem avui comprendre amb tota la complexitat el gran moviment il.lustrat que domina l'època central de la Modernitat i que encara ens marca tant? Quins són els seus principals períodes, moments i qüestions en debat? Què ens pot dir avui, en la cansada modernitat tardana turboglobalitzada?

En primer lloc, cal superar definitivament el tòpic reductivista d’una Il.lustració monolítica, única o amb plantejaments absolutament hegemònics. La Il.lustració del XVIII europeu va ser molt complexa i té gèrmens de tot tipus. A més de les seves complexitat internes, també són molt diverses entre sí: “enlightenment” pel món angloparlant (anglesa, escocesa, irlandesa o americana), “lumières” pel francoparlant, “Aufklärung” pel de llengua alemanya, “lumi” per l’italià, “luces” per l’hispànic... 

 

Sovint són àmbits i moviment força diversos quan no inclús contradictoris. Això augmenta especialment en les generacions de finals del XVIII que ja inclouen una profunda reflexió autocrítica respecte a les propostes i expectatives de les primeres generacions. Llavors la Il.lustració ja té experiència –de vegades traumàtica- de si mateixa i de les conseqüències reals o fictícies del seu projecte. 

ONTOLOGIA DEL PRESENT O MORT DE LA FILOSOFIA?

Vivim un present complex i contradictori, on la filosofia és rebutjada en molts àmbits, tot i ser una de les necessitats intel.lectuals i vitals més peremptòries. El pensament únic hegemònic considera supèrflua i substituïble la filosofia per a poder -així- dominar de manera més aclaparadora.

Si hi ha un pensament crític, plural i no-únic és la filosofia, que sempre ha encarat les dificultats complexes de l'existència, alhora que ha denunciat com a imposicions les preteses evidències o lògiques del Poder. La filosofia sempre ha avaluat críticament totes les certeses i "veritats" en conflicte, cercant argumentativament les més sòlides, rigoroses i emancipatòries.



J. Escales (pres. CCLleidatà) i G. Mayos

Potser sovint no ha aconseguit ser completament lliure i crítica però, quan s'ha fet callar o s'ha eliminat la filosofia, sobretot han guanyat el dogmatisme, la violència, l'estupidesa, la claudicació i la més banal indiferència. La filosofia no es fa a costa de la resta de sabers útils per a la humanitat (medicina...), sinó que els complementa i realimenta críticament. Això vol dir que sempre els planteja preguntes, reptes i crítiques, alhora que els mostra alguns errors, debilitats, oblits i claudicacions.

Per això la filosofia no sol ser ben rebuda pels "experts" i els "mandarins culturals o polítics" ja que tendeix a debilitar el seu poder, orgull, vanitat i domini. Però aquest menyspreu -que sovint és por- la fa més necessària, com passa avui! Ja aproximant-nos a la segona dècada del segle XXI, la filosofia lluita en contra d'un pensament únic de gran potència productiva i performativa, però que ha renunciat totalment a tenir cura del món, de la humanitat, de la naturalesa, del present i el futur.

MACROFILOSOFIA DELLA GLOBALIZZAZIONE E DEL PENSIERO UNICO

 

«Pericolo della nostra cultura: apparteniamo ad un tempo la cui cultura è in pericolo di affondare a causa dei (propri) mezzi di cultura» F. Nietzsche, Umano troppo umano. 

Gli attentati alle Torri Gemelle di New York dell’undici settembre duemilauno segnano un cambio epocale: significano la fine di una «sbornia» postmoderna e dell’idea ingenua della «fine della storia» di Fukuyama (1992); il dibattito internazionale viene occupato dalle questioni della globalizzazione, del «Pensiero Unico» (Ignacio Ramonet nel 1995 in un famoso editoriale di Le Monde Diplomatique), e dello scontro di civiltà di Huntington (2005) e, poco dopo, dalla crisi ipotecaria e finanziaria. 

Dello schema mentale della Guerra Fredda prima e della postmodernità poi, sopravvive ai giorni nostri un unico consenso chiaro, quello della «globalizzazione» e dell’egemonia dei «mercati globali». Un consenso che si impone ai moderni Stati-Nazione, alle gerarchie economico-tecnologiche internazionali, fino ad ora inespugnabili, ai debiti «sovrani», al welfare state che tanto è costato creare e, in modo particolare, si impone alle stesse culture, alle aspettative di individui e popolazioni intere. Come spiega Edward Luttwak (2000), la globalizzazione comporta nuovi vincitori e nuovi vinti, fino al punto in cui, oggi, sembra essersi imposta alla stregua del «giudizio universale» della storia (il «Weltgericht» di cui scrivevano Schiller o Hegel) che tutto governa. 

Possiamo definire la «globalizzazione» come un processo complesso di lunga durata che evidenzia gli aspetti comunicativi e di interdipendenza in tutto il pianeta. Nel mondo francofono si usa abitualmente il termine «mondializzazione», noi preferiamo usare la parola di origine anglosassone «globalizzazione» e consideriamo i due termini come sinonimi. Trovandoci davanti a ciò che di più simile può esserci ad un totale e totalizzante «giudizio universale», ci sembra controproducente distinguere —come pretendono alcuni— tra una «mondializzazione» nel senso economico, geografico e tecnologico, ed una «globalizzazione» culturale e unificatrice (di cui l’estremo ultimo sarebbe il PU).