Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Mar 12, 2017

RELIGIÓ: RETORN SOCIO-POLÍTIC?

La modernitat tendia a secularitzar la societat i separar Església i Estat. S'imposaven tres processos de llarga duració i gran abast respecte la religió:
1) Racionalitzar Déu convertir-lo en un principi metafísic i en un cert deisme cientificista.
2) Restringir la vivència de Déu i la religiositat a l'àmbit íntim, privat, familiar o comunitari.
2) Desviar l'impuls religiós, sagrat i d'absolut a "grans relats" secularitzats com "El Progrès", "la Revolució" o les "Ideologies". 

 
Fins la dècada del 1990, aquestes tendències semblaven hegemòniques i imparables. Inclús molta gent proclamava la fi de la religió en tant que "opi del poble" (Marx). Semblava culminar el que Nietzsche havia anomenat "la mort de Déu".
 
Llavors però la tendència va canviar tant en els països occidentals, en molts països governats pel "socialisme real" i en els països en desenvolupament. Llavors Gilles Kepel escriu el llibre la 'Revanche de Dieu' i Samuel Huntington considera les religions part del nucli més dur del "xoc de civilitzacions".
 
Parlarem d'aquestes qüestions i altres vinculades a la tertúl.lia d'accès lliure sobre:"'Revanche de Dieu'? Retorna la religió? Per què? Com ens afecta?". Serà el dimarts 14 de març del 2017 de 16 a 18 hores a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès, coordinat per Gonçal Mayos).

En relació a aquestes qüestions la Maria Altarejos de la Universitat Pompeu Fabra em pregunta sobre el futur de la religió:

- Creu que d’aquí a uns anys l’Església tindrà menys poder que actualment?


G.M.: Fa molt difícil de dir perquè es constata un nou augment de la religiositat i –encara més- de la presencia social i política de la religió des dels anys 1990 inclús a les societats avançades occidentals. Aquest nou procés trenca una dinàmica de segles en què a Occident i també en els països de socialisme real es produïa una creixent secularització social i de separació entre Església i Estat.

- Segons les dades, ni la meitat dels joves a Espanya es declaren com catòlics per tant hi haurà un gran canvi pel que fa a l’Església en el futur? Hi haurà gent que acudirà a missa?


G.M.: Es constata que l’assistència a les misses convencionals és un hàbit social que disminueix. L’edat dels assistents és molt alta especialment a les societats avançades. Sembla que, en un món on les noves tecnologies de la comunicació tendeixen a fomentar hàbits menys presencials, tendirà a disminuir l’assistència regular a missa en general.
 
Ara bé no s’ha de mesurar la religiositat de la gent només per la seva assistència regular a missa. Això és una perspectiva una mica anacrònica i la història ha demostrat que la religiositat i el compromís personal amb l’Església es va manifestant de maneres diverses segons les èpoques i països.

 - Com es podrà sostenir l’Església si cada cop hi ha menys gent que està involucrada amb ella?

G.M.: Hi ha moltes maneres de involucrar-se amb l’Església i encara més amb la religiositat. Poden disminuir les maneres més tradicionals com anar a missa i tenir el principal conseller personal en el mossèn de la parròquia. Però n’apareixen d’altres, com la implicació de molts eclesiàstics en qüestions socials no estrictament vinculades als serveis religiosos.

- Seguirà decreixent el nombre de parelles que es casen per l’Església?


G.M.: A mig termini sembla que sí, perquè el casament (i per suposat el divorci) s’interpreta cada vegada més com una qüestió estrictament personal de la parella i amb una vessant social més subordinada. Però també en aquest aspecte pot canviar la reacció de la gent p.e. davant situacions de crisi econòmica sostinguda com la que patim des del 2008.

- Creu que les esglésies acabaran sent només una atracció turística i deixarà de ser un lloc religiós tal com es coneix avui en dia?

G.M.: Pel canvi d’hàbits socials que hem apuntat, avui són sobredimensionats el nombre i la grandària de molts centres de culte o esglésies. A més, gran part d’ells, per la seva antigor o per la seva espectacularitat com la Sagrada Família, són edificis de gran valor artístic, cultural i turístic. Per això, ara per ara l’interès social de moltes d’elles va més enllà de l’Església a qui pertany o de la religió concreta a què és dedicada.


 - Veurem esglésies tancades en un futur per falta d’assistents?

G.M.: A Holanda i molts altres llocs, incloent Catalunya, s’han tancat i/o secularitzat esglésies. Ara bé, no preveig gaires canvis radicals a curt termini en el sentit “apocalíptic” (que ningú no acudeixi a missa, s’hagin de tancar gran quantitat d’esglésies, etc.) que insinuen algunes de les preguntes de Maria Altarejos

Són hàbits religiosos que existeixen des de fa molt temps, encara que es van modulant segons les èpoques i països. Mirant la història sembla que la religió és una tendència i necessitat humana alhora sociològico-col.lectiva i psicològico-individual que cal evitar menysprear.

La lenta adaptació a nous costums i necessitats n’augmenta la pervivència de la religiositat. A més passa sovint que, qui no ha seguit massa aquests hàbits en la joventut i –inclús- l’edat adulta, els segueix més endavant. Per tant sembla que els canvis socials són i seran significatius però no tan radicals.

- Creu que arribarà el fi de l’Església?


G.M.: Pel que he anat dient ja es veu que sembla que els esdeveniments no van per aquí. I per simple anàlisi dels hàbits i tendències socials! Anàlisis rigorosos fets per sociòlegs o politicòlegs que estudien el fet religiós en la seva complexitat i molt més enllà d’aspectes limitats que aquí hem tractat (com “l’anar a missa”), apunten que la religió ha adquirit des dels anys 1990 una importància social i política que ha sorprès i ha comportant una significativa inflexió respecte a p.e. la teoria de Max Weber sobre la creixent secularització moderna.

La importància social i inclús política de la religió és empíricament i argumentativament demostrada en molts estudis sociològics significatius.

En citem de memòria els exemples de Ronald Inglehart i les Enquestes Mundials de Valors que dirigeix, de Gilles Kepel i el llibre que titulà “espectacularitzadament” “La Revanche de Dieu”, de Samuel Huntington al voltant del “xoc de civilitzacions” -ja que aquestes que solen tenir un nucli cultural religiós- o de Peter L. Berger i l’extensió de l’Evangelisme per llatinoamèrica, Àfrica, Àsia, etc.

- En un futur, l’assignatura de religió ja no estarà? Creu que el fet de ser batejat i prendre la comunió serà molt minoritari? Creu que seguirà decreixent el nombre de creients? Per què creu que decreix?

G.M.: Amb tot el respecte aquest és un assumpte menor des d’una perspectiva social i inclús pel que representa en global la religiositat. La religió pot estar retornant a ser una enorme força social que inspira i guia moltes persones (segurament mai no ho ha deixat del ser del tot) i alhora algunes de les seves manifestacions concretes poden perdre's o canviar notablement. Som davant un procés molt complex i que està manifestant aspectes força trencadors, que cal pensar amb molta calma, rigor i amplitud de mires.










4 comments:

  1. This comment has been removed by the author.

    ReplyDelete
  2. Ramon Cr: En el món hi ha moltes religions, com l’hinduisme, el xintoisme, el mazdeisme, el jainisme i altres molt curioses i molt minoritàries. El budisme i el taoisme s’estan introduint en el món occidental, juntament amb les pràctiques ioguis originaries del vedisme hinduista; el xamanisme, propi d’Àfrica però en el que podem incloure-hi la de les tribus amazòniques i altres moviments animistes que estan fascinant a algunes elits del món occidental. L’ocultisme en general, com la teosofia i l’espiritisme, sorgits i posats de moda al segle XIX, encara tenen un paper important en la societat occidental. I estan sorgint corrents englobats sota l’etiqueta de ‘neo-paganisme´ com la wika, l’odinisme, el druïdisme i d’altres. L’odinisme o asatrú, està reconegut com a religió a Islàndia, als països escandinaus i a Espanya.
    L’explicació de l’èxit d’aquestes religions en el món occidental l’hem de cercar en el desencant amb la religió tradicional, que no s’adapta a la quotidianitat ni dóna respostes a les necessitats espirituals. Així que aquestes les cerquem en altres ‘credos’. Quines són les necessitats espirituals? Quins són els ritus que s’adapten a la modernitat? Aquestes serien les preguntes fonamentals per cercar, en la resposta, l’harmonia entre el soma i la psique. Seria un retorn a la religió per motius esotèrics.

    ReplyDelete
  3. Ramon Cr: «La Revanche de Dieu» és un llibre de Gilles Kepel, publicat el 1991 que aporta un treball historiogràfic dels moviments religiosos noabrahàmics des del 1975 al 1990. Parla dels moviments de re-cristianització, de re-islamització i de re-judaïtzació. És una visió exotèrica del “retorn de Déu” que més aviat hauríem de dir “el retorn de la religió”.
    Comencem definint que és una religió: Una religió és un sistema, més o menys coherent, basat en un ‘credo’ que dóna explicacions a les preguntes transcendentals de la vida i aporta una visió de com ha d’ésser viscuda. La religió es converteix en un factor actiu tant en assumptes personals com socials. La religió s’estructura al voltant d’una moral sagrada, transmesa per revelació, que estudien i interpreten els qui esdevenen sacerdots, guies espirituals que vigilen el compliment de la moral, ensenyen els rituals, i mitifiquen als sants, beats i herois que han entregat la seva vida al servei del ‘credo’.
    Des d’un punt de vista exotèric, com el d’en Kepel, el que ens interessa tractar és la implicació social de les religions. És l’única manera de no acabar parlant del sexe dels àngels. Encara que hi ha temes per una profunda reflexió.
    Les pretensions de la religió per imbuir-se en els assumptes socials, xoquen amb una societat secular amb tendències laïcistes. Molts corrents religiosos poden conviure en una societat laica, sense més problemes que les possibles discussions, acadèmiques o de cafè. Les més conflictives, i les que més adeptes arrepleguen, són les abrahàmiques, el judaisme, el cristianisme i l’islam. En les tres sorgeixen moviments dissidents del discurs oficial al qual acusen d’ésser excessivament tolerants amb la modernitat que provocar l’anòmia, un relativisme moral que considera qualsevol conducta com vàlida. Aquests moviments reclamen retornar al compliment estricte de la moral com l’única solució per superar la crisi de valors de la societat secular.
    Els moviments de re-cristianització, re-islamització o la re-judaïtzació, presenten moltes diferències, especialment atenent al grau d’implantació de la modernitat en la societat on operen. Associem modernitat amb laïcisme i, encara que uns als altres es considerin enemics, l’enemic comú de tots els moviments re-moralitzadors, és la modernitat.
    Dic re-moralització per referir-me a qualsevol, la re-cristianització, la re-islamització o la re-judaïtzació. Re-moralització és un terme més ampli que pot incloure altres moviments que se suporten sobre una determinada moral que no ha d’ésser ni la jueva, ni la cristiana, ni la musulmana. La moral és part inseparable de la tradició i és part fonamental de la cultura dels pobles, una cultura cristiana, una de musulmana i una de jueva. Des del renaixement que, en el món de cultura cristiana, es va imposant una ètica laïcista que condueix, com a mínim, a una societat secular. Aquesta ètica en prou feines va poder començar a introduir-se en el món àrab, on els grups de re-islamització i re-judaïtzació s’han pogut establir amb més facilitat i han tingut més ressonància mediàtica.
    Tots aquests corrents re-moralitzadors tenen un fi comú, imposar-se a la societat secular i arribar a una hierocràcia. Mentre en la societat secular el culte passa a ser de domini particular, els moviments re-moralitzadors fomenten els ritus públics. El ritual és una de les maneres de donar consistència a un grup social, d’identificar els seus membres i que cada un d’ells se senti identificat amb el grup. Això ho hem viscut en la dictadura franquista on qui no anava a missa era mal vist i, a la canalla, se’ns exigia portar, el dilluns, a l’escola, el full parroquial per demostrar que havíem complert amb les nostres obligacions morals.

    ReplyDelete
  4. Ramon Cr: Hi ha dues estratègies d’acció dels moviments re-moralitzadors: “des de baix” i “des de dalt”. Els moviments que actues “des de baix”, creen comunitats, que cuiden dels “seus”, al marge del poder polític; procuren pal·liar les penúries dels més necessitats, aparten als joves de les perversions de la modernitat, formen les seves escoles, financen estudis tècnics universitaris als joves que mostren aptituds i generen consciència de grup; a canvi, exigeixen estricte compliment de la moral i participació activa en la comunitat, entregant el delme, seguint la litúrgia i divulgant el credo. Cada individu és d’una comunitat i cada comunitat forma part d’una estructura més gran, “Universal”, que agermana tots els fidels en el ‘credo’.
    De mica en mica, els moviments “des de baix” van creixent fins a expandir-se, com una floridura, per tot l’entramat social. Afavoreix el seu creixement el que alguns dels seus membres acabi ocupant llocs en l’administració des d’on poden afavorir el creixement del moviment.
    Sovint neixen moviments d’aquest tipus però que s’arrelin i mostrin aquesta capacitat d’extensió n’hi ha ben pocs, la majoria acaben desapareixent o convertint-se en moviments sectaris, l'elit dels escollits.
    L’altra estratègia és “des de dalt”: Aconseguir el poder polític per estendre i imposar la moral a tota la societat. És una estratègia que em recorda la tesi de la “Dictadura del Proletariat” de Marx. Possiblement caldria reflexionar sobre si existeix una “moral obrera”, atea, materialista i cientista, que cohesioni la societat.
    L’estratègia “des de dalt”, és va aplicar amb éxit a la revolució iraniana del 1979. que va dur al poder a l’aiatol·là Khomeini. En el món jueu, el Gush Emunim, creat per alumnes de Rabi Tzvi Yehuda Kook al febrer de 1974, va influenciar al Likkud i al, llavors president d’Israel, Menahem Begin, amb l’ocupació i colonització de Cisjordània. Hi ha tantes dades, en «La Revanche de Dieu», que esgarrifa. Però no fa menys por l’estratègia “des de baix”, quan veus que estàs envoltat de moralistes que constantment et senyalen com un depravat i procuren deixar-te al marge de la societat.
    També Kepel parla dels moviments de re-cristianització, amb les mateixes estratègies “des de dalt” i “des de baix”, parla del concili Vatica II, de la democràcia-cristiana, dels “clergues rojos”, dels moviments carismàtics, de la “teologia de l’alliberació”, d’en Lefebvre, del sindicat Solidaritat polonès, dels focolarsi de Chiara Lubich, i parla d'altres casos molt il·lustratius però he trobat a faltar una referència a casa nostra.

    ReplyDelete