¿Tenen raó els narrativistes i certs pensadors
postmoderns? ¿El darrer Foucault hi coincideix? ¿Inclús la sexualitat i els
desigs humans responen a una narrativitat i es construeixen discursivament i
imaginativa? ¿El sadisme, el masoquisme i moltes altres formes sexuals són
construccions narratives eròtiques? ¿Els humans no en tenen prou amb
l’anomenada “genitalitat” i en “fer l’acte” sinó que necessiten embolcallar-los
de narrativitat i simbolisme? ¿El sexe és al cervell –com es diu- fins aquest
punt?
Foucault va afirmar en entrevistes y es pot llegir
sobretot en les darreres obres, que la sexualitat no és només una realitat
biològica, clara i inequívoca, sinó el resultat de complexos processos de construcció
del desig i –inclús- de la subjectivitat. Foucault s’aproximava a
l’homosexualitat no com una veritat científica, sinó com una part de la seva llibertat
i de la seva pròpia forma de viure.
La sexualitat és doncs per a Foucault –i sóc
conscient de la provocació- quelcom relativament semblant a la filosofia com a
forma de vida, que destacava el seu amic Pierre Hadot. Ambdues són formes de
relacionar-se amb altri, amb un mateix i també amb el món. La filosofia, la ciència,
la literatura... són formes culturals creatives i de llibertat. Doncs bé, crec
poder concloure de les tesis foucaultianes que la sexualitat també ho és. Incloent
fins i tot l’homosexualitat, el masoquisme... sempre en la mesura que no cauen
en el crim ni van contra la llibertat d’altri.