Dec 27, 2014

CONTRA EL MORALISME

 
L'ètica sense pragmatisme i la moral no realista són gratuïtes? Encara pitjor: són contraproduents? Els valors sense eficàcia ni poder per a realitzar-los perden tot valor? Són qüestions eternes que han provocat agres discusions i radicals debats irreconciliables.
 
Al respecte, en Ramon Valls tenia una clara posició presa: “Es copsa clarament que la Política sense Ètica arriba a ser cruel i espantosament injusta. Igualment però, l’Ètica sense Política es redueix a música celestial. Es degrada a moralina realment immoral, perquè el seu sermó és ineficaç per a fer el bé en aquest món”.

Segurament, l’allunyament conscient i volgut de Valls respecte del model de “nosaltres” com a Església, com a classe, com a 
societat civil o concurrència de jos, i com a nació-cultura (així com dels seus partidaris) va ser clau per a la seva evolució darrera. També hem vist que tots quatre rebuigs arrelen profundament en la seva visió agonista de la naturalesa humana i a les pors i perills que aquesta comporta.

Per un realista pragmàtic i convençut de l’agonisme humà com és Valls, el moralisme (no la moral, ni l’ètica) és un complet error. Necessàriament el moralisme és ingenu i ineficaç –pensa Valls- ja que es planteja el món i la humanitat negant-los-hi la seva condició agonista o, en tot cas, com si tot es pogués superar només fent un acte de constricció, d’arrepentiment o de voluntarisme.


Al contrari, pensa Valls, la maldat o la conflictivitat humana no desapareix simplement pel fet d’adonar-se’n que és dolenta, contraproduent i violenta (què ho és!). Per això diu contundentment: “El moralisme es complau també en tòpics sense sentit. Diu, per exemple, que si tot el món fos bo no serien necessàries les lleis. O que si tots ens estiméssim, el món seria una basa d’oli. {...} No diguem, per tant, tonteries, i repetim que ètica sense política i dret és un conte infantil. {...} En definitiva, el moralisme és immoral. És refugi ideal que es condemna a no descendir al real.”

La denuncia del moralisme abstracte per part de Valls remet a un plantejament molt proper a la doctrina kantiana (d’origen cristià) del “mal radical”: l’ésser humà és fet d’una fusta tan torçada que no hi ha cap manera de posar-la recta, ni molt menys que s’hi mantingui. Valls té molt clar que cap voluntarisme moralista pot transformar duradorament i eficaç la naturalesa agonista humana. Com hem vist, considera molt més efectiu la dura disciplina exercida pel “nosaltres” real i institucionalitzat (encara que sigui despòtic) sobre la humanitat al llarg de la història: “Sabem que l’Ètica no cau del cel. El seu origen és molt més modest. Neix de la Política com a tècnica d’organització que sempre resulta imperfecta."

Coincidint amb Hegel, Valls sempre acusa els moralistes d’utòpics, somiatruites, abstractes... o “idealistes” en el pitjor dels sentits del terme. La seva crítica primordial és que, no només són ineficaços i un mer un brindis al sol, sinó que tot sovint amaguen la voluntat perversa d’evitar l’autèntic problema i la dura tasca a fer. Molt influït per Nietzsche, Valls hi veu l’error ètico-social més habitual en l’actualitat i una de les pitjors herències de la religió. Per això diu: “El moralismo impregna el amasijo de creencias que constituye, por así decirlo, la pasta ética, de nuestro mundo. Su procedencia es clara. {...} Especialmente los clérigos parece que disfrutan poniendo cargas a los otros que ellos no pueden llevar”.
 
En el clau inici de la “Conclusió” del seu darrer llibre, Valls recorda molt significativament la “brillant expressió” de la Paràbola del Gran Inquisidor que Dostoievski va incloure a Els germans Karamazov. Com diu Valls amb el seu directe i inconfusible estil: “El gran inquisidor le dice a Jesús, en resumen, que tú vas de bueno, y quedas bien. Yo en cambio voy de malo, y quedo mal. Pero tú no haces nada, y el trabajo queda para mí. El trabajo sucio, por supuesto. Dicho más abstractamente: la moral es limpia; la política sucia. Pero la moral es limpia porque sólo sermonea, sin meter las manos en la masa, mientras la política es sucia porque el mundo de los humanos lo es.”

L’andanada de Ramon Valls en contra del moralisme sempre fou constant en les seves classes y en els seus escrits. Inclús introdueix un nou tipus de falàcia –l’anomena “angèlica”- per a denunciar el “tópico moralista y, por tanto, ineficaz” que “exige que {per exemple} la política se convierta en brazo de la moral al margen de todo interés. Mentre tota la humanitat sense excepció no hagi educat i controlat la seva tendència agonista cal –pensa Valls- un poder fort i coactiu que imposi la pau i l’imperi de la llei. Per això arriba a formular un imperatiu, que en moltes classes i debats li va generar molta incomprensió: “Es deber moral dar el paso desde la moralidad a la política para pedirle a ésta derecho.”
 
Precisament perquè vincula la perillosa naturalesa agonista humana als impulsos més animals, irracionals i emotius, Valls és molt contrari als arguments basats en sentiments o que inclouen aspectes emotius. En coherència hegeliana i racionalista, identifica el romanticisme sentimentaloide com un exemple més de moralisme, ja que és limitaria a proclamar un contingut sentimental, sense atendre ni mirar de realitzar efectivament els mecanismes concrets que podrien realitzar efectivament aquell contingut.

Sens dubte això és el que Valls veia implícit inclús en les versions més vàlides de religiositat, nacionalisme, marxisme romàntic tipus “la sal de la terra” i, inclús, del lliberalisme anarquitzant de “la gent sola i sense l’Estat ho pot fer tot millor”. Hi veia: ingenuïtat ben intencionada, “ànimes belles” posant-se en un perillós carreró sense sortida o mentalitats “angèliques” que pretenen canviar el món sense conèixer-lo.
 
Coherentment a la seva concepció de la condició agonista humana, en l’emotiu i sentimental Valls hi veu més el perill que no la solució. Hi veu més la trampa sadúcea que ho acaba liant tot, que no el pretès impuls bo que salvarà finalment la humanitat. Per tant, tots els intents emotius i sentimentals de reforçar el “nosaltres polític” –que hem esbossat- li semblen perillosos i contraproduents. Molt al contrari –creu- que sovint potencien l’agressivitat humana, més que no la limiten (que és la tasca primordial del nosaltres jurídic-estatal).
 
Com vam poder constatar en les seves classes i alguna conversació, Valls tendia a reduir la pràctica totalitat del Romanticisme a un cert sentimentalisme i, per això, minimitzava les bases romàntiques del l’idealisme alemany. També per això Valls redueix el postmodernisme a una espècie de romanticisme per a malcriats: “Los papeles posmodernistas transpiran, en efecto, una cierta fatuidad engreída, propia de niños mimados {...,} jóvenes aparentemente revolucionales pero en el fondo señoritos, que poseídos por el gusto de romper, toman por ocurrencias geniales las revelaciones de su subjetividad descentrada.”
 
Valls considerava  que el Romanticisme cerca un absolut i que inclou també un potent “nosaltres” ètic, però –contraatacava- pensats sempre com a naturals, amb massa tendència al solipsisme, a l’individualisme genialoide i a l’elevació de les grans passions.
 
Per a Valls, el Romanticisme no s’adona que vol construir un absolut o un “nosaltres” precisament amb la part més perillosa que hi ha en la humanitat. D’aquí el seu inevitable fracàs –pensa-, que encara és més perillós en la mesura que –vulgui o no, amb els seus esforços- ataca i destrueix les barreres racionals, jurídiques, “objectives”... que són les úniques eficaces. Són –en definitiva- l’únic “nosaltres” real efectiu. (Article complet)

No comments:

Post a Comment