DIALECTICAS DE ODIO Y EMPATÍA

Los conflictos sociales más persistentes y terribles suelen vincularse o –incluso- partir de complejas dialécticas de odio. A pesar de que siempre han preocupado y que muchos pensadores las han investigado, aún nos sorprende su fuerza y la dificultad para controlarlas. Son fenómenos muy antiguos y reiterativos a lo largo de toda la historia humana. Pero no parece que la modernización o el progreso tecnológico-material hayan reducido el número, impacto y virulencia de las dialécticas sociales de odio. En muchos aspectos incluso parece que las han hecho más bárbaras y radicales.

Eso ya había sorprendido y dado mucho a pensar a Horkheimer y Adorno Dialéctica de la ilustración, y muchos otros pensadores afectados por esa “era de las catástrofes” (en acertada expresión de Eric Hobsbawm), el holocausto, los gulags, la shoah, los exterminios, los genocidios, limpiezas étnicas… ¿Los conflictos y los discursos de odio se han hecho más virulentos en los últimos siglos? ¿Por qué? ¿Qué causas o circunstancias concomitantes los fomentan? ¿Tiene razón Carl Schmitt en sintetizar el hecho político en el agonismo entre amigos y enemigos, nosotros y ellos, otros-como-yo y otros-que-yo? 

Ya solo con lo que llevamos diciendo, es indudable que la conflictividad vinculada a discurso del odio es algo que nos debe preocupar muchísimo, hoy en día y en todas partes del mundo. También los discursos y conflictos del odio turboglobalizados son uno de esos crecientes peligros que según Beck (traspasado hace el 1-1-2015) devienen crónicos en la actual “sociedad del riesgo.

Seguramente por ello, incluso han relegado la cuestión clásica de orden inverso que inquiere por los mecanismos y dialécticas que fomentan la empatía o la philia sociales. Aristóteles decía que la philia (algo más complejo que simplemente "la amistad") era el "cemento" que mantenía unida la polis, la ciudad-estado griega.

Debemos analizar conjuntamente los mecanismos sociales y discursos ideológico-políticos del odio y de la empatía. Pues muchas veces están profundamente vinculados (aunque no del todo explícitamente) y por eso solemos decir que con ciertas cosas mantenemos una relación de “amor-odio” (Hassliebe, dicen en alemán). Ambos mecanismos son de enorme relevancia humana, social, política, biológica, histórica… y –además- devienen dispositivos sociales que pueden equilibrarse. Aquí hay una gran esperanza para superar la barbarie y la guerra tan endémicas –parece- en la especie humana y en la modernidad.

CONTRA LA RELIGIÓ?

Els terribles esdeveniments al voltant de la Guerra civil espanyola van marcar unes quantes generacions, ja que van ser prefigurats per la Ia Guerra Mundial i confirmats per la llarga i terrible repressió franquista, la bogeria nazi i la IIa Guerra mundial. Nascut en 1928 i membre de la generació looping, Ramon Valls Plana va créixer primer amb la lluita ideològica i social sota la 2a República espanyola.

Després va viure la brutalitat i el cansament de la esgotadora guerra; la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per tots dos bàndols, perllongades amb la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors; i -finalment- el encara més esgotador i desencisants aïllament internacional, “freda” repressió, retrogradisme antimodern i misèria d’una molt llarga postguerra que –pràcticament- no va acabar fins poc abans de la “transició democràtica”.

Tot això abasta un període d’uns 50 anys llargs. No és estrany, per tant, que Valls resultés profundament marcat per l’enyorança d’un “nosaltres” i la desconfiança en jos ideologitzats, fanatitzats i clamant per “moralismes” ineficaços i –al menys en part- responsables d’aquesta radical ineficàcia. Evidentment no és exclusiva de Valls la fascinada necessitat d’un “nosaltres” que evités la fragmentació social i la guerra hobbesiana de tots contra tots, coses que considera inseparables de la conflictivitat agonista de l'ésser humà. Una similar fascinació per un "nosaltres" va marcar molt profundament les generacions que van viure la pràctica totalitat de “l’era de les catàstrofes” en excel.lent metàfora de l’historiador Eric Hobsbawm.

La brutalitat de la Guerra civil (i el segle XX experimenta que tota guerra ho acaba sent de “civil”) va quedar gravada a ferro roent en el cor i la ment de tothom. Com Valls comentava: va dividir i partir inclús els menjadors de les cases i les famílies. Era una continuació radicalitzada del problema endèmic del cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” i va continuar amb l’esclafament irreconciliable i el protogenocidi practicat tant sobre els partidaris ideològics republicans, “rojos”, anarquistes o lliberals (sovint menys publicitat), com sobre les nacionalitats històriques com Catalunya, País Basc, València...

També profundament queden gravats en Valls i les generacions properes la necessitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i cultural. A més el règim franquista va allargar l’impacte de tot això fins pràcticament la “transició” democràtica a la mort de Franco.

Foren generacions senceres marcades per una fortíssima por a la guerra, però també per la necessitat d’un veritable “nosaltres”. Ambdues coses eren correlatives i tan fortes que –inevitablement- tendien a convertir en un mal menor les derives autoritàries, ja que l’efecte pacificador i disciplinari del “nosaltres” esdevenia més important que el seu efecte alliberador o de reconeixement.

OVERCOMING "WE" AS THE CHURCH

 
Ramon Valls says "what is my view of Christianity versus the official Catholic version I run into constantly: (...) for me the quintessence of Christianity is simply to respect the sacredness of one who suffers unjustly. The rest is of little or no interest to me. I save the incense around Theodore and Justinian’s speeches and the candles for the ending and the strange dress for the Gothic paintings".

It is not surprising that the young Ramon Valls first searched for the "we" he needed so badly in the Company of Jesus, and later left them with a criticism which was strong and systematic. Significantly, the Jesuits prompted Valls’s studies of Hegel, directing him to study the "intersubjectivity" where "the religious also converges, because religion was always the harbinger of the spirit". The Company was aware that it was necessary to seek a "we" like the Hegelian, which favors the spirit but demands of the institutions effective accomplishment of "real objectives". Somehow the Church and the Company tended to consider themselves as the Hegelian spirit which "moves itself and engenders itself, not alone, but through common action".

PENSAR POSTDISCIPLINAR Y DESARROLLO HUMANO

 

Toda acción y toda lucha son circunstanciales y particulares, a pesar de tener -sin duda- causas comunes y generales. Las lleva a cabo gente concreta, aunque –si son dignas y tienen valor humano- luego beneficien a muchos e, idealmente, a todos. Las acciones en favor del desarrollo humano no suelen hacerse en abstracto y por eso tienen un inevitable sesgo concreto, circunstancial, histórico, social, local… En definitiva, los cambios y luchas reales sólo se consiguen en marcos reales y concretos, que luego hay que ampliar para que alcancen a toda la humanidad.

Ello, más que bueno o malo, es sobre todo una condición real e inevitable. Por eso se equivocan gravemente los que olvidan a las circunstancias reales y a la gente concreta para imaginar tan solo luchas abstractas. Se equivocan los que solo aspiran a presuntas acciones de gente fantaseada y alejada de la que realmente existe y sufre. Es un error, aunque se haga con la mejor de las intenciones y, por eso, la sabiduría popular acuñó el refrán: “El camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones”.

También por eso es muy disputada la paternidad de una de las consignas claves en la turboglobalización: “Piensa globalmente, actúa localmente” (Think Global, Act Local). Como veremos, el término “empoderamiento” (del inglés “empowerment”) se aplica a infinidad de contextos distintos, tanto por parte de los más radicales activistas ecologistas o altermundistas, como también de los más instalados ejecutivos de multinacionales. El motivo es que -en el complejo y profundamente interrelacionado mundo actual- se constata la necesidad de pensar global y holistamente, como condición para poder actuar eficazmente de forma concreta. 

Por otra parte, para llevar a cabo acciones efectivas es necesario movilizar las voluntades personales y conocer los mecanismos concretos que permiten obtener los objetivos deseados. Ello comporta también que, para lograr avances en el desarrollo humano, es necesario conocer tanto la condición humana en su globalidad, como su concretización en la gente afectada localmente y que hay que movilizar en cada acción.

AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

AGONISM AND HUMAN HISTORY

 
Staring from this panagonistic view of human nature, Ramon Valls made a scheme of the philosophy of history that makes a pacifying and completely humanized "we" conceivable. Valls thinks of human history from a dialectic perspective in three stages: first a political, imposed and educational "we"; second "‘I’s" which are individual, subjective, conflictive, with a dangerous tendency toward the most naive moralism and which resists the political "we" (which continues, however, for otherwise we will relapse into the war of all against all); and third, a new a true political "we" which differs from the earlier ones because it is formed by free recognition, reconciliation and mutual pardon among people.

This dialectic, the last key in the story, only makes sense if one presupposes that human nature is radically agonist, that is, based on and driven by struggle, egotism, conflict and war. As Valls says: "Therefore politics is constantly fighting against passions and interests and must keep the flock peaceful. A flock which often becomes lively and turns into a pack. Then they killthe suspected lambs and feed on each other ... as is natural".

So Valls sets himself within the realism which from Plautus to Hegel, passing through Hobbes, considers that "homo homini lupus est". We recall that the first contact between humans in "The Phenomenology of Spirit" leads to a struggle to the death or the complete submission or dominance of one and another. The dialectic of the noble and the serf, master and slave, is significantly the prime collective figure seen as such as a diverse response to agonism.

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR

Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?

 

Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.