Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jan 1, 2015

RAMON VALLS: L'HOME, L'IDEAL, LA POR


Ramon Valls Plana és –sens dubte- un filòsof fascinat per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres”. No és simplement que, en el seu molt influent llibre de 1971 sobre la Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, la interpretés com un procés “Del jo al nosaltres”. Aquest no és simplement una metàfora afortunada (que ho és molt), ni tan sols una molt bona línia interpretativa i –inclús- una significativa línia d’investigació acadèmica (que també ho és). “Del jo al nosaltres” explicita també la principal preocupació filosòfica i inclús personal de Ramon Valls: com és possible un “nosaltres”? Quin tipus de “nosaltres” pacifica els jos i evita la guerra de tots contra tots?
 
Per això, Valls no s’interessa per qualsevol tipus de “nosaltres” sinó per un de molt específic (polític, real efectiu i, sobretot, monopolitzador de la violència). Per aquest motiu –com veurem- Valls rebutjarà contundentment altres versions o intents de construir un “nosaltres”: com a església, com a classe, com a cultura o nació, com a societat civil o justaposició de jos, com a opció moralista i –finalment- com a emotivitat.

Membre de la Generació Looping (1924-35) que ha viscut la turboglobalització del segle XX i les enormes pujades i baixades que l'han caracteritzat, Ramon Valls (1928-2011) ha sentit una enorme necessitat d’un “nosaltres” que identifica amb  l'Estat. Hi veu la institucionalització jurídica i coactiva que és l’única alternativa efectiva en contra de la barbàrie que hi ha sempre en els humans. 

Com a realista polític, Valls no s’enganya i sap que els conflictes d’interessos continuen dintre de les institucions mateixes de l’Estat, ara bé com a idealista hegelià creu que en l’Estat s’objectiva aquest conflicte, inevitablement s’hi pacifica (encara que sigui amb la “pau dels cementiris”) i hi transita a “judici de la Història” (Weltgericht). Aquesta qüestió era omnipresent en les classes i els debats que les solien acompanyar; també és sobreentesa en moltes de les seves intervencions públiques. Així ho havíem pensat quan n’érem alumne o el sentíem en diversos debats públics o acadèmics, i ho vam comprovat especialment en analitzar la publicació del 2003 Ètica per a la bioètica i a vegades per a la política.

 
Creiem inclús que la necessitat, enyorança o “saudade” (terme alhora negatiu i positiu) del que Valls considerava el veritable “nosaltres” és una clau vital importantíssima de la seva personalitat i biografia. Un català sense Estat, marcat molt jove per una guerra civil i una postguerra brutals, que s’incorpora a la Companyia de Jesús (tradicionalment acusada de ser un “estat dins l’estat”), que més endavant hi trencarà, entre d’altres coses perquè -com Hobbes- accepta l’Estat com “Déu en la terra”; és a dir: l’únic absolut humà real i efectiu. Com molts de la seva generació, Valls va patir llargament l’absència i la angoixada impossibilitat d’un “nosaltres” digne de tal nom i que aixoplugués pacíficament els jo cainíticament enfrontats.
 
Guerra civil i l’impacte de la història
 
Pensem que una aprofundida biografia de Ramon Valls posaria de manifest la seva constant fascinació per la dificultat i la necessitat de crear un “nosaltres” que evités la fragmentació social que veu inseparable de la conflictivitat agonista de la humanitat. Aquesta fascinació va marcar molt profundament la generació formada durant la Guerra civil de 1936-39 i les terribles conseqüències que va tenir durant la postguerra, ja que la barbàrie i execucions ideològiques sense judici per part de tots dos bàndols, només va ser substituïda per la barbàrie i execucions ideològiques amb paròdia de judici per part dels vencedors... Al brutal cainisme entre les anomenades “dues Espanyes” o el protogenocidi contra republicans, “rojos”, anarquistes, lliberals o nacionalitats històriques com Catalunya, País basc, València... s’hi afegí la gana, el feixisme, la discriminació i corrupció sistemàtiques, l’estraperlo... i la 2a Guerra Mundial.
 
Ens manca, però, la acurada i llarga investigació biogràfica que caldria per a demostrar com queda gravat en el cor i la ment de generacions senceres tots aquests trists fets... Als que cal afegir també el retrogradisme i la impossibilitat de secularització i modernització d’una societat on l’Església catòlica ho determinava tot sense excepció i que -conjuntament amb una oligarquia tradicionalista- exercia un absolut domini patriarcal, nepotista, familiar... i –així- controlava qualsevol ressort polític, econòmic i –gairebé- cultural.

Com que el règim franquista va allargar l’impacte d’aquests conflictes i mancances a les noves generacions fins ben entrada la “transició democràtica”, la metàfora del “nosaltres” o del “jo al nosaltres” va fascinar generacions d’estudiants. L’aguda elecció d’aquesta metàfora va permetre  Valls connectar amb capes socials que no sabien ni podien entendre Hegel, però a les quals –sobretot en la seva docència- s’aproximava amb un esforç de llenguatge planer, quotidià, de sentit comú i –com veurem- provocadorament “brutalista” que contrastava conscientment amb l’abstrús panlogicisme hegelià.

Estil brutalista

Sens dubte, una de les coses que més admiraven de les classes de Ramon Valls era el contrast entre la molt especulativa, complexa i abstrusa filosofia hegeliana (centre de la seva investigació i docència) i l’estil força col.loquial, directe i molt clarificador amb que aconseguia explicar-la. Una “lectio” digna de les universitats medievals i una interpretació perfecta que no obviava cap concepte ni cap punt o coma, contrastava amb un viu estil expositiu i exemples quotidians que evitaven en tot moment la pretenciositat acadèmica.

Sens dubte, era una estratègia escollida per a fer-se entendre, no quedar presoner del farragós, complex i críptic llenguatge hegelià, i demostrar que es podia comprendre amb total claredat i contundència. Malgrat la devoció de Valls per la formulació especulativa hegeliana, la qual aconseguia explicar i clarificar mostrant la necessitat i sentits filosòfics de tots i cadascun dels elements; el seu estil expressiu i argumentatiu era força divers i personal.

La curiosa conseqüència és que el hegelià català per antonomàsia –Valls- és molt poc hegelià en l’expressió, tant en la docència com la major part de la seva obra, on mostra un estil molt més proper al sentit comú que no a Hegel. En podríem destacar molts exemples, però pocs són tan clars (i tan reiterats oralment i per escrit pel propi Valls) com la glossa pedagògica i sarcàstica de la dialèctica del senyor i el serf a partir de la trobada de dues “mones mutades”. Tindrem ocasió al llarg d’aquest article de mostrar alguns exemples d’aquest estil, anem ara al nostre tema central.

Panlogicisme i panagonisme en Hegel i Valls
 
Valls afirmava que “Atribuir Auschwitz o el Gulag a la raó il.lustrada és, més que una exageració, una falsedat provocadora {...} Las barbaritats mai no poden ser penjades a la raó sinó a la seva manca, precisament.”

Si analitzem tan el pensament hegelià com la seva expressió, veiem que superposen dialècticament dos grans discursos i aproximacions a la realitat: panlògic i panagonista. “Panlogicisme” és la pressuposició essencial que la realitat és racional i que, per tant, el “logos” ho presideix tot i que se la pot explicar especulativament mostrant els vincles “lògics” que la uneixen tota ella i configuren –per tant- el sistema filosòfic. En canvi “panagonisme” és la pressuposició essencial que la realitat es mou dialècticament i que, per tant, es manifesta a través la negativitat, el conflicte, l’agon, la lluita, la guerra, el polemós heraclità... Així Valls considera que una de les aportacions cabdals de Schelling i Hegel és “posar la negativitat en l’absolut”.

Creiem que la dificultat clau d’entendre Hegel es veure com tots dos enfocaments i discursos es necessiten mútuament i progressen en diàleg entre ells. Així ho vam intentar mostrar en la nostra tesi (contraposant la “lògica” a “l’empíria” de la història) que, significativament, era dirigida per Ramon Valls. Aquest magistralment havia mostrat com la consciència que fa l’experiència de la Fenomenologia de l’esperit viu d’una manera totalment diversa (“panagònica” en la nostra terminologia), mentre que el “nosaltres” que narra el resultat “científic” de l’experiència d’aquella consciència, en mostra fredament la racionalitat i “panlogicisme” subjacent.

Doncs bé la nostra tesi principal aquí és que Ramon Valls té una estructura molt similar en el seu pensament. Només pot concebre la realitat que com agon i defineix la naturalesa humana com a inevitablement panagonista. Vinculat sens dubte amb les experiències traumàtiques que ja hem esbossat -Guerra civil...-, aquest profund panagonisme (amb l’angoixa i desesper que comporta) necessita una pensar una alternativa que en minimitzi la terribilitat. Creiem que aquesta és la funció del “nosaltres” en el pensament de Valls i potser –pels traumes socials compartits- de la seva generació.

Potser quelcom similar li va esdevenir al propi Hegel, però és clar que l’opció panlogicista, amb la construcció d’un sistema totalitzador absolutament trabat per la mateixa lògica dialèctica, era ja quelcom increïble fins i tot per a un hegelià tan convençut com era Valls. Aquest acabarà potser més a prop de la dialèctica i l’agonisme heracliteà (que queda més obert que el hegelià i no pressuposa una síntesi o reconciliació panlògica) o, inclús. fichtià (que assumeix la incontrolabilitat de l’agonisme particular)

Per tant, no es pot dir que el “nosaltres” polític institucional efectiu i amb monopoli de la violència –al que aspira Valls- sigui el “panlogicisme” hegelià. Ara bé, sembla que tan el “panlogicisme” hegelià com el “nosaltres” de Valls són dues respostes paral.leles a un similar “panagonisme” compartit, com també ho van ser el Leviathan de Hobbes o el llarg camí vers una “societat cosmopolita” en Kant.

Doncs bé, veurem que el pensament de Ramon Valls es caracteritza per una profunda visió panagonista de la humanitat, que apaivaga amb un esforçat (però també desesperat) discurs racionalista, justificador del sentit racional del món i de l’única “resposta lògica” als molts patiments que aquell agonisme genera. Sens dubte, això no és el panlogicisme hegelià i –creiem- que l’estil “brutalista” que hem comentat també mostrava la profunda incomoditat de Valls, tant amb aquest panagonisme (som meres “mones mutades” insisteix, etc.), com amb les possibilitats reals de superar-lo en un “nosaltres” digne d’aquest nom.  (Article complet)


No comments:

Post a Comment