AGONISME I DIALÈCTICA HISTÒRICA

A partir de la visió panagonista (si bé sense utilitzar-ne el terme) de la naturalesa human, Ramon Valls va esquemàtitzar una filosofia de la història que fes pensable un “nosaltres” pacificador i plenament humanitzat. Com ja vam sostenir, Valls pensa la història humana bàsicament des d’una perspectiva dialèctica en tres moments.  

El primer és un “nosaltres” polític, imposat i educatiu. El segon moment és composat de “jos” en individuació, subjectivació, conflicte, amb perillosa tendència al més ingenu moralisme i que es resisteixen al nosaltres polític (el qual però continua perquè sinó es cau en la guerra de tots contra tots). I el tercer moment diaplèctic és un nou i veritable “nosaltres” polític que es diferencia dels anteriors existents perquè és constituït a través dels lliures reconeixement, reconciliació i perdó entre persones.

Ara bé, aquesta dialèctica, que és clau última de la història, només té sentit pressuposant que la naturalesa humana és radicalment agonista (al llibre La dialéctica en resalta l’element negatiu i conflictiu). És abocada i basada en la lluita, l’egoisme, el conflicte i la guerra: “Per això la política ha de bregar amb passions i interessos, i ha de mantenir el ramat en pau. Un ramat per cert, que sovint s’encabrita i es torna canilla. Es maten llavors els presumptes xais, i es mengen els uns als altres... com és natural.”

Valls s’inscriu doncs dins del realisme agonista que -com Hobbes- pressuposa que “homo hominis lupus est”. Recordem que el primer contacte entre humans a la Fenomenologia de l’esperit aboca o bé a la lluita a mort, o bé a la submissió i domini totals d’un per altri. La dialèctica del senyor i el serf, amo i esclau, n’és significativament la primera figura col.lectiva constituïda com a tal per la diversa resposta a l’agonisme.

Encara més, tot just iniciant el comentari de la primera figura de la Fenomenologia –la consciència sensible-, Valls exclama: “Tenim aquí el punt de partida de totes les diversitats i de totes les lluites. La diversitat, irreductible”... Aquí Hegel supera el seu intent anterior de pensar l’absolut com “amor” i, per això, la Fenomenologia és presidida per l’agonisme i els durs aprenentatges que resulten de cada una de les figures de la consciència. Cal recordar que, cadascuna d'elles, se “sent morir” precisament en superar-se.

Som doncs, davant el xoc entre -d’una banda- concebre la naturalesa humana com agonisme, lluita i egoisme sense límits “naturals”, i –d’altra- (des)esperar un “nosaltres” absolut i objectiu últim de l’existència humana que pugui controlar i superar aquell agonisme. Així ho reflecteix Valls recorrent reiteradament a la “línia d’or” kantiana (Metafísica dels Costums, “Conclusió de la Doctrina del Dret”): “no hi ha d’haver guerra: ni guerra entre tu i jo a l’estat de naturalesa, ni guerra entre nosaltres com Estats {...}; perquè aquesta no és la manera com cadascú ha de procurar el seu dret.” 

Controlant l’agonisme humà amb un agonisme més poderós

És molt difícil, doncs, controlar un agonisme tan profundament inscrit a la naturalesa animal humana, que mai no es pot eliminar del tot i sempre retorna. Però és –pensa Valls- la tasca primordial de la política i el sentit de la història, que només es pot fer amb lleis, dret, Estat. Com que la natura panagonista humana és tan terrible, el monopoli de la violència que detenta tot règim hegemònic (sigui o no: despòtic, totalitari, democràtic...) queda legitimat perquè tendeix a “acabar amb la terrible guerra”. Per això i molt significativament, Valls defineix “el polític-jurídic com a assegurança d’estabilitat”.

Com ja va exposar Hobbes, l’agonisme humà és tan terrible i irreductible que només se’l pot controlar i pacificar contraposant-lo a un agonisme molt més fort i terrible: el del Leviathan. És cruel, però és la única possible disciplinació i pacificació de la societat, ja que s’esdevindran a través del mecanisme polític bàsic definit per Hobbes, o senzillament no s’esdevindran mai. Valls sempre va tenir clar que “la justícia, en tant que s’oposa als fins egoistes dels individus, consisteix en un equilibri entre llei i poder.”

Al respecte Valls va fer una evolució similar a la que ell mateix teoritza en Hegel: un primer moment en què desconfiava de l’Estat, per a finalment adonar-se que es “allí on s’ha d’acomplir la reconciliació que no assoleix la vida civil. {...} Mentrestant, el millor que tenim és l’Estat. Mitjançant el Dret ens garanteix la llibertat possible ara i aquí, ell fa d’àrbitre entre els interessos particulars i egoïstes, ell ens garanteix una educació com a ciutadans.” 

La pressuposició de l’insaciable i insociable agonisme humà, porta el realista i pragmàtic Valls a reclamar un agonisme més fort que pugui controlar-lo i evitar la guerra de tots contra tots. Ara bé, Valls sembla pressuposar que aquest agonisme més fort equival necessàriament a un “Estat”. Sens dubte hi subjeu la idea del realisme polític que la característica definitòria de l’Estat és el monopoli de la violència, que automàticament i durament instauraria (idealisme polític) una normativitat identificable com a justícia. Valls inclús sembla pensar que tot això és una única gran característica o mecanisme i per això no distingeix l’Estat del que els estudiosos consideren un simple lideratge espontani i no institucionalitzat. 

Això es veu en el comentari que fa Valls de la "dialèctica del senyor i el serf", usant la metàfora de les primeres mones humanitzades: tement-se, “diuen: Les dues volem la banana però com que no volem morir per ella, digues tu el que hem de fer, i t’obeirem." "L’Estat ha estat inventat" conclou Valls i l'identifica amb una "mona C que ha estat cridada a posar llei i ordre.”

Aquí però, Valls obvia que el “lideratge espontani” sol ser temporal, consensuat, acceptat sense gairebé resistència, el poder està més vinculat a la persona que no al lloc social que ocupa i, per tant, sol acabar amb la persona concreta...; mentre que -en canvi- el més simple Estat pressuposa una institucionalització forta del poder, amb divisió social permanent i on el poder depèn més de l’estructura i lloc que s’ocupa que no de la persona concreta que s’és.... De fet tota una complexa dinàmica (que ja fascinava a Maquiavel) porta d’alguns lideratges espontanis (no tots, sinó molt pocs i concrets) a institucionalitzar-se permanentment en una estructura de poder autosostinguda i –en darrer terme- indiscutida de tipus estatal.

El propi Valls ho reconeix quan continua: “la mona C sap que no és igual a la mona A ni a la B. {...} i com que no és disposada a que cada dia li qüestionin el càrrec, es veurà obligada a mantenir un equilibri fi entre el consens sempre precari dels representats i un cert despotisme {...} Coses, en fi, que poden semblar desagradables però que són veritables”. 

Segurament darrera la simplificació gairebé caricaturitzada de “les mones” no només hi ha el típic estil “brutalista” i provocador de Valls, també té la funció de reduir l’essència de l’Estat al control de l’agonisme dels súbdits gràcies a tenir el monopoli de la violència (sent secundari com l’ha obtingut i com l’aplica). Com dirà Valls també amb el seu peculiar estil: “el chiringuito estatal, legislador y sancionador, ens és necessari segui quin sigui el seu territori, si no volem esventrar-nos a urpades els uns als altres.”

Legitimitat de la violència del “nosaltres”

Dins del marc esbossat, Valls és molt coherent argumentant reiteradament la legitimitat de la coerció i violència exercits per la llei o el seu “braç armat”, precisament perquè són necessàries per a controlar l’agonisme i la violència “naturals” dels que vulneren la llei. Seguint Maquiavel, Valls accepta “la veritat fonamental de què sense cap poder fort no hi ha bon ordre legal. I això és així perquè el perill d’esfondrament de l’organització política és constant. El seu equilibri és inestable perquè, en funció de la seva debilitat congènita, la violència pròpia de l’estat de naturalesa sempre a punt de tornar a aparèixer.” 

En definitiva, el sempre incontrolable agonisme humà només pot ser apaivagat gràcies a un agonisme més fort legitimat per a exercir la violència. Com diu reiteradament Valls: “en la república dels homes, on la manca de respecte a altri és inevitable, la llei no pot deixar mai de ser coactiva. Diguem clarament doncs que la política no pot renunciar a la violència contra que exerceix la violència natural.” Això fa que per a Valls –com veurem- la política no tingui res a veure amb la imatge que se’n fan els moralistes i els ingenus, perquè “En síntesi, bé comú i diàleg tou són moralizants i, en política, estèrils. El diàleg polític, si és realista és sempre dur.”

L’agonisme humà i la tendència perpètua a la violència que genera -segons Valls- legitima l’exercici de la força per part de l’Estat, en el sentit que “el Dret és coactiu, però no es pot dir que exerceixi violència. És coactiu perquè pot obligar a ser complert a la força, no és violent però perquè aquesta força és conseqüència inevitable d’una primera violència que ha exercit qui no compleix la llei.” Per a Valls la pau civil ha de ser “per suposat armada, perquè sense espasa la llei és només paraules: law without sword, word.” Valls sempre va insistir en la dita que “la justícia, en tant que s’oposa als fins egoistes dels individus, consisteix en un equilibri entre llei i poder.”

Dialèctica de la història

L’agonisme inscrit en la natura animal de la humanitat fa necessari i –com hem vist- defensable i legítim un “nosaltres” que imposi pau, encara que sigui violentament. La imperiosa necessitat d’exorcisar aquest fantasma del panagonisme humà i fer pensable d’alguna manera la pau civil i un estadi final de plena humanitat pacífica (el veritable “nosaltres”) és clau per a la filosofia de la història que subjeu a tot el pensament de Ramon Valls. Com hem apuntat ja, consisteix bàsicament en una dialèctica ternària, on el primer moment correspon a un “nosaltres” polític, imposat però educatiu.

Salvant les distàncies, correspondria a la visió hegeliana del món oriental (on només un és lliure: el dèspota) però –encara que sorprengui- també al bell nosaltres grec i al més dur i disciplinador Imperi romà. Com veiem (en contra de la fàcil aplicació de la metàfora “del jo al nosaltres”), els inicis històrics no corresponen al predomini dels individus i els jos, ja que la individuació i la subjectivació són per a Hegel i Valls quelcom relativament modern, amb molt poca presència en l’antiguitat. 

Tant la prehistòria de les hordes i les tribus, com els imperis antics i les polis gregues, són moments on predomina el “nosaltres” i no el jo. S’hi imposa un nosaltres polític educador –pensa Valls- però encara naturalment espontani. Així és inclús per l’afortunat i bell moment grec on –pensen Hegel i Valls- s’aconsegueix un meravellós però inestable equilibri que per això tindrà una vida històrica molt breu i que no sobreviurà a la polis.

El segon gran moment de la història correspon al llarg procés d’individuació i subjectivació que farà possible la constitució d’un jo autònom i capaç de reconèixer altri. És un típic moment segon de la dialèctica (alienació, negació, escissió...), on farà aparició finalment el jo que entrarà en pugna amb aquell “nosaltres” disciplinari i educador. Aquest moment històric dialèctic alhora desenvolupa i disciplina els jos individuals, tot encaminar-los al lliure reconeixement i respecte mutu.

Per la seva mateixa naturalesa dialèctica, durant el segon moment el nosaltres “natural” i imposat xoca amb els jos creixentment individuats que -d’una banda- exigeixen l’essencial valor de l’autonomia i llibertat personals però –d’altra banda, pensa Valls- cauen en els pitjors errors de l’anarquia i el moralisme... Com mostrarem detalladament més endavant, Valls és tremendament crític amb el moralisme ingenu, ineficaç, fracassat, utòpic, “d’ànima bella”... i –com Hobbes- considera inevitable, per a evitar la guerra de tots contra tots, la persistència disciplinària del “nosaltres” despòtic i la seva violència.

I és que Valls té molt clar que només finalment, en un tercer moment, pot aparèixer un superior i veritable “nosaltres”. Es produirà per la reconciliació i, alhora, superació tant de la disciplinació política, com del desenvolupament ple de l’autonomia, llibertat i reconeixement dels jos. De facto, aquest tercer moment funciona com un ideal, sinó inaccessible, al menys mai no assolit plenament, ja que és molt difícil la coincidència plena dels lliures i universals reconeixement, reconciliació i perdó entre persones (és a dir: individus plenament autònoms i capaços de respectar-se espontàniament).

Com és habitual en la dialèctica hegeliana, la complexitat màxima rau en el segon moment, que és marcat per l’agonisme entre els jos, així com les creixents individuació, subjectivació i autonomia. Conté tres determinacions en gran mesura contràries. En primer lloc és una reacció davant la insuficiència del mancat i autoritari “nosaltres” inicial, ja que -diu- “Des d’aquest moment, tot el que assumí aquest ideal legislà de fet per damunt dels legisladors”.

En segon lloc, representa un moment agonista d’escissió, guerra i negativitat, que –finalment- serà superat gràcies a la determinació ja implícita i desenvolupada a partir d’aquell mateix moment inicial. Com diu: “en el tracte amb altri i en les relacions plaents i útils que mantenim amb ells, no és tot de color de rosa. [...també] ens ferim i colpegem. I això amenaça contínuament la relació de reconeixement i pot sovint destruir-la. És el conflicte personal. És la guerra.”

Influït per l’actual bioètica d’arrel kantiana, Valls es mostra en el seu darrer llibre un gran partidari de “que la formalitat de l’ètic és el deure i que la dignitat suprema de l’ésser humà rau en la facultat de donar-se la llei a si matex (autonomia) i, per tant, autoobligar-se. [... Però immediatament matisa] aclarim que el paper de l’individu autònom per a evitar tota aparença d’individualisme. L’establiment de la llei moral, en efecte, no pot gravitar en l’individualisme aïllat, sinó que ha de basar-se en la interacció mútuament respectuosa d’uns quants.” Valls en cap moment té el menor dubte sobre la superioritat de la eticitat i l’Estat (Sittlichkeit) per damunt de la Moralität kantiana (tot i que en les primeres versions del sistema hegelià la “Moralität” apareix com a un moment posterior i superior).

Pel que venim dient, el tercer moment de reconciliació en un “nosaltres” polític comporta alhora assumir la experiència d’autonomia moral anterior “i aixecar-la a llei.” Coincidint amb Rousseau, Valls argumenta que l’autonomia, la voluntat i la llibertat dels individus no ha de xocar amb la política i la voluntat general, sinó que s’hi han de reconèixer i abnegar totalment.

D’aquesta manera –pensa Valls- es recupera la política com a autèntic “nosaltres”, on els diversos jos autònoms lliurement es reconeixen entre si i superen –ara adequadament- les perilloses tendències agonistes. Conclou: “si ens autoobliguem al respecte universal, entenem que la voluntat d’acabar amb la guerra va associada al naixement de la moral, és a dir, al naixement de la humanitat dels humans. I transitem llavors a la política amb l’exigència moral de posar fi a la guerra."  (Article complet)