NACIONALISME PARLAMENTARI?

Culminant un llarg procés de conscienciació del parlament anglès sobre la seva capacitat per a simbolitzar i representar la “nació” reunida i autoconstituint-se, Oliver Cromwell serà capaç de guanyar la guerra al rei, empresonar-lo, jutjar-lo i ajusticiar-lo. Significativament i malgrat la seva preponderància personal, ho farà en nom de les “llibertats dels anglesos”, representades pel Parlament. Així s’esdevé una segona coagulació de l’imaginari de l’Estat-nació i del nacionalisme al voltant dels parlaments “nacionals”.

S’hi barrejaren potents simbologies de representació i autoconstitució nacional, elements religiosos d’igualtat dels creients sota Déu o del perill que per a la nació representava l’obediència exterior del “papisme” i, inclús, d’escatologisme revolucionari. Però, alhora també es posaren en marxa noves pràctiques de poder i d’implicació en el govern de noves classes mitjanes-altes. Josep Fontana (2005) hi destaca una “política de consens” entre les elits que, amb el capitalisme de premsa, arribava inclús a classes mitjanes que no tenien agència directa i que –en conjunt- va oferir una gran solidesa i garantia a l’Estat, p.e. evitant bancarrotes i un finançament millor, d’aquí l’expressió: “crèdit i la llibertat van sempre units”.

Amb tota probabilitat, sense el descobriment d’aquests potents mecanismes de poder, no n’hi hauria hagut prou amb l’imaginari en favor del Parlament, la nació autoconstituint-se, la igualtat dels anglesos... per evitar que -la caiguda de Cromwell i el retorn monàrquic- comportés de nou la gairebé total submissió del parlament davant el monarca (com passava aleshores arreu). La suma del nou imaginari i dels mecanismes que les classes mitjanes-altes havien après a usar al voltant del parlament, però, van possibilitar la ràpida i poc sagnant Revolució “gloriosa” de 1688. 

SOCIEDADE-INTER?

Estamos em uma sociedade-inter? Quer dizer, estamos em uma sociedade marcada por crescentes e decisivos fenômenos-inter como a interconstitucionalidade, a interculturalidade e a interdisciplinaridade?

Imitaremos a sinceridade com que Kant dolorosamente reconheceu que sua sociedade e época não era ilustradas como desejava, mas somente (o que era muito para o tempo) em processo de esclarecimento.

Por isso diremos que não estamos em uma sociedade-inter, mas sim em uma sociedade cada vez mais marcada profundamente por fenômenos-inter como a interconstitucionalidade entre distintos países que iniciam processos decisivos de integração econômica, social, política e -portanto- jurídica e constitucional. Igualmente estamos cada vez mais marcados por fenômenos-inter como as imigrações e as complexidades da vida moderna que nos conduzem a complexos processos multiculturais e interculturais.

SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?

Com ens recorda lúcidament Antoni Gaudí (citat Teresa Sala pàg. 158): la ornamentació “para ser interesante, ha de representar objetos que nos recuerden ideas poéticas, que constituyan motivos. Los motivos son históricos, legendarios, de acción, emblemáticos, fabularios con respecto al hombre y su vida, acciones y pasión.” I és que evidentment, l’art tampoc no renuncia a admirar -i inclús plasmar!- el que la ciència no veu ni explica. Vol potenciar la mirada més enllà de l’evident, suggerir misteris no explicats, idealitzar el possible i mirar de narrar l’impossible, fascinar i exaltar la imaginació, seduir o humiliar la raó, aixecar l’ànim i impulsar l’acció. Irene Gras (pàg. 69) recorda que el paisatgista Charles Marie Dulac insistia en “Idealitzar tant com fos possible sense desnaturalitzar les formes reals”.

Jordi Coca cita les Odes de Víctor Hugo (pàg. 212): “Sota el món real hi ha un altre món ideal que es mostra resplendent als ulls d’aquells que estan acostumats a veure en les coses més que les coses”. L’art (simbolista o no) mostra com la naturalesa -encara que també poden ser terribles- no són mai un objecte aliè i estrany, sinó una casa que ens acull (Heidegger). Per això ens trobem en la natura, com si ja la coneguéssim, l’haguéssim habitat abans i en un altra vida. I és que l'experimentem inevitablement a través de la pròpia tradició cultural. Crec que aquest és el missatge bàsic de Baudelaire quan diu (“Correspondències”, citat pàg. 58) que la “Natura és un temple i l’home transita per un bosc ple de símbols”.

Inevitablement, l’ésser humà percep la naturalesa habitada per tota la simbologia cultural i com un càlid (potser amable, potser terrible) mirall d’ell mateix. Només després d’un gran esforç pot contemplar-la com fan els positivistes i com un mer objecte fred. Jordi Coca (pàg. 216) ho expressa molt bé comentant l’ambivalència del terme alemany “Heimlich” (allò familiar, íntim, quotidià, protegit i segur) que “precisament per ser familiar, també es refereix al que és ocult, secret i estrany, íntim en el sentit d’amagat. Si reprimim el Heimlich, aquest acaba aflorant transformat en Unheimlich, és a dir, en allò familiar i tanmateix sospitós, aterridor, que no hauria d’emergir. Ens és proper però desconegut, i sentim que va lligat a aspectes de nosaltres mateixos que són atàvics, ancestrals, salvatges, sinistres, abominables i animals.”

ART RESSACRALITZADOR O CIÈNCIA DESSACRALITZADORA?

La novel.la Una història de dues ciutats (trad. G.M.) s’inicia amb les famoses frases: “Fou el millor dels temps, fou el pitjor dels temps, fou l’era de la saviesa, fou l’era de la follia, fou l’època de la creença, fou l'època de la incredulitat, fou l’estació de la llum, fou l’estació de la foscor, fou la primavera de l’esperança, fou l’hivern de la desesperació, tot ho teníem davant nostre, res no teníem davant nostre, tots caminàvem directes cap al cel, tots caminàvem directes cap al camí invers.”

Amb aquestes paraules Charles Dickens vol descriure els violents contrastos que van donar durant la revolució francesa. Moltes altres èpoques, però, han tingut similars contradiccions. També és molt contrastada l’època de finals del segle XIX i ho exemplifica perfectament el preciós llibre: Arts i naturalesa: Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900 (Capella Simó, Pere & Galmés Martí, Antoni (coords.) (2014), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona).

I ho fa amb plena consciència, ja que tota l’obra i el tram final del segle XIX són creuats pel xoc entre dos grans pols culturals que lluiten per l’hegemonia. D’una banda, és una època marcada per un molt fort positivisme que es vincula de diverses maneres i graus al cientificisme, el materialisme, el naturalisme i l’evolucionisme darwinià. D’altra banda però, precisament a mesura que perceben que és en joc l’hegemonia cultural i cosmovisional, reaccionen a aquests corrents positivistes-materialistes molts altres que –també de diversa manera i en complexos equilibris- lluiten per deixar espai a l’espiritualisme, al simbolisme, al mite, al misteri de la vida, a la relació entre l’humà i el diví, al noumènic, etc.