MAQUIAVEL: NOVA POLÍTICA?

Maquiavel

Pot nàixer una nova política amb paraules velles? Pot haver profundes revolucions conceptuals i canvis en els principis més bàsics, usant gairebé les mateixes paraules que l’entorn menys innovador? Es pot inaugurar una nova política en un tractat anomenat a “El príncep”? Creiem que sí i intentarem desenvolupar la idea.

És sabut que en dues obres gairebé coetànies, Maquiavel sembla defensar dues formes polítiques oposades. El Príncep defensa aparentment una monarquia autoritària inclús en la línia de l’absolutisme. En canvi, en els Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi defensa el republicanisme com la millor –i quasi democràtica- manera de canalitzar els inevitables conflictes de la vida social, econòmica i política.

Aparentment El Príncep és un tractat que aconsella els poderosos per assolir el poder i conservar-ho. Hom podria pensar que és una espècie de guia sobre el comportament exitós o més adeqüat, en la línia del llibre El cortesà escrit gairebé coetàniament per Baltasar Castiglione.

Vist així El Príncep no sembla massa revolucionari, com tampoc El cortesà. Però cal apuntar que ja la proliferació d’aquest tipus de llibres indica significatius canvis socials. Mostren que els poderosos –tradicionals senyors indiscutits- comencen a veure’s obligats a acceptar consells si volen continuar sent poderosos. En termes d’un altre italià, Giuseppe Tomasi di Lampedusa: si volen que tot continuï igual, han de canviar-ho tot profundament.

TESIS SOBRE LAS TESIS

Al modo de las famosas "leyes de Murphy", he redactado unas humildes e irónicas pero también lúcidas y realistas reflexiones sobre la experiencia de realizar un doctorado académico y sobre las complejas relaciones que suelen acompañarlo. 

Como las "leyes de Murphy", reflejan las experiencias y pensamientos de un ya bastante viejo, esforzado y cansado director de tesis o Doktorvater que también es un esforzado escritor todavía apasionado, esperanzado, autoexigente, inclemente e ilusionado; si bien permanentemente ingenuo y masoquista.

Se estructuran en distintos posts., en función de los distintos aspectos analizados.

PRIORIDAD DE LA "TESIS DE LA TESIS"

1. Se debe escribir como Hitchcock en sus mejores guiones: aunque se conozca el "culpable" desde el principio, siempre se tiene que mantener al lector en vilo (con sorpresas que aparezcan como plenamente lógicas) hasta llegar al final, donde todo debe quedar absolutamente claro y nada de la trama quede injustificado. Y si apuestas por un "falso culpable" ¡no hagas un paso en falso!

IMATGE PERSONAL DE DÉU!

Quina és la pròpia imatge de Déu? Com ens imaginem o preferim imaginar Déu? Com ens agradaria que fos Déu? Si són els humans els que han fet Déu a la seva imatge i semblança –com sostenia el filòsof Ludwig Feuerbach-, com seria el nostre personal Déu particular? Quan èrem nens o potser en secret ens havíem imaginat un Déu molt proper, com era? Si la teologia fos qüestió d’elecció, quin tipus de Déu votaries? Si poguessis escollir, quin Déu escolliries? 

Preguntes interessants, oi? Però alhora preguntes molt poc habituals. Inclús en molts sentits i per a molta gent, són qüestions inquietants, morboses, heterodoxes, perilloses o –inclús- directament herètiques. No és aquesta la nostra intenció. 

Evidentment aquí i ara no parlem veritablement de religió ni de teologia. No és una qüestió de veritable creença o fe. simplement ens proposem un mer exercici imaginatiu, fantasiós, estètic... d’autoconeixement. És un exercici molt individualista i personal que –creiem- pot dir molt de nosaltres mateixos.