JOC: L'EXISTIR ALTRE?

Els humans tenim un instint lúdic que ens impulsa a jugar? Per a nosaltres el joc és tan seriós com el treball?  Es pot treballar -i molt productivament- tot jugant? Si es reprimeix el joc, també estem bloquejant la creativitat? Es pot definir la humanitat com l’animal que juga, tant com l’animal que raona? Creiem que sí i tractarem d’argumentar-ho.
 

Hi ha un moment per a jugar però –després necessàriament- cal deixar el joc i -ja amb total disciplina- dedicar-se a coses serioses? A l’escola no s’hi ve a jugar, perquè aprendre és una altra cosa? El joc es relaciona només amb l’oci, l’entreteniment, el temps lliure, el consum i el dolce far niente? El treball requereix una actitud incompatible amb jugar? Més enllà de la tendra infància, el joc és un enorme malbaratament d’energia i de temps?  
 

Malgrat que aquestes darreres qüestions les hem sentit molt més al llarg de la nostra vida (algunes es reiteren molt), creiem que són menys veritables que les primeres preguntes que ens hem fet en aquest post. Intentarem argumentar la nostra posició que, a més, creiem que és molt més pròpia i adaptada a les societats avançades actuals. I potser a la naturalesa humana ben considerada!  

Les societats tradicionals i inclús les industrials normalment han valorat molt poc la tendència lúdica de la humanitat. Com a molt l’han acceptat en la infància i per als nens, però aquesta tolerància s’acabava quan hom era considerat adult. Sovint a partir dels 16 anys en els nens i força abans en les nenes, es considerava que calia prescindir i oblidar tot impuls lúdic. La vida s’havia de destinar en endavant a treballar, triomfar professionalment, crear i tirar endavant una família...
 

Per aquests objectius “totalment seriosos”, l’esperit de joc era considerat un gran impediment. Qui conservava o mostrava una certa alegria lúdica, era vist en general i fora dels moments de festa com poc fiable, poc treballador i –tal vegada- com a perillosament subversiu. El joc i l’impuls lúdic eren associats a la disbauxa, el despilfarrament i la manca de sensatesa. Similarment a la dita “l’oci és la mare de tots els vicis”, el joc en els adults s’associava només a les apostes, la mandra i la ruïna econòmica familiar.
 

Actualment hi ha una rotunda i acrítica divisió entre d'una banda la ingènua i ideal visió "rosa" del joc infantil, enfront -d'altra banda- al joc adult que és associat predominantment a diverses tendències força negatives. En primer lloc s'apunta als hooligans, la competitivitat i alhora a la passivitat dels esports de masses transmesos i exacerbats pels mitjans de comunicació. Després es vinculen a la ludopatia i a la incapacitat morbosa de deixar d'apostar. També s'associen pejorativament a l'aïllament i la violència gratuïta de molts videojocs.
 

Però sobretot i encara més que els exemples mencionats, el "joc adult" actualment s'associa al sexe. Aquest és el gran joc d'adults, ja que sovint també està implícit darrera dels hooligans, ludopaties i videojocs adults. En tot cas i fora de les apostes i esports competitius, sembla que l'únic esperit de joc que avui es presenta com a majoritari és el sexe. A més s'aprecia una tendència en què l'equilibri sembla decantar-se pel que podem considerar pornografia i menys com a erotisme.
 

Sens dubte són significatius aquests breus apunts sobre la percepció majoritària de l'instint de joc en els adults. Indiquen una tendència majoritària en les societats tradicionas i també en les més actuals i avançades.
 

Per això i durant molt temps, només uns pocs pensadors s’atrevien a portar la contrària a aquesta mentalitat majoritària. Estem pensant per exemple en el sarcàstic literat francès François Rabelais, el molt juganer escriptor anglès Laurence Sterne, el filòsof i dramaturg romàntic alemany Friedrich Schiller o l’historiador i teòric holandès Johan Huizinga (autor d’Homo Ludens).
 

Era molt difícil llavors valorar, reivindicar o elogiar l’anhel humà de jugar. L’esperit lúdic era quelcom massa lliure, alegre, desenfadat, iconoclasta, igualitari i subversiu com per reconèixer-ne els valors positius. Huizinga el relacionava amb actituds, accions i ocupacions eminentment lliures que –malgrat seguir normalment regles explícites i obligatòries-, eren lliurement acceptades pels participants. I això contrastava amb la vida de cada dia on hi ha certament molt poca llibertat i les regles ens venen imposades totalment des de fora.
 

L'impuls lúdic o l'esperit de joc encara contrastava més amb la crua realitat del treball i la vida social quotidiana, on gairebé tot té uns clars objectius, utilitat i finalitats. En canvi en el joc, malgrat que està determinat el fi que ha de perseguir el jugador (p.e. fer escac al rei o marcar un gol) no està gens clar quin és la finalitat última de per què es juga? per què es participa en el joc? Evidentment si et paguen per a jugar (p.e. en els futbolistes famosos) ja no és simplement un joc sinó una professió.
 

La finalitat darrera del joc –en tant que joc i no professió o negoci- és jugar! I no està gens clar per què els humans volem o necessitem jugar! Similarment a com deia Immanuel Kant de la bellesa i l’art, remet a una percepció, un instint o una tendència molt lliures i gratuïts, no condicionats per res concret o exterior, i només vinculats als plaers desinteressats que ofereixen: gaudir de la bellesa o del plaer de jugar.

 

El joc, com la bellesa, l’art, la filosofia i les més lliurement plaents activitats humanes: es fan per elles mateixes i sense cap finalitat externa concreta (p.e. un determinat pagament o reconeixement). Bàsicament i en puresa es fan pel plaer de què hom gaudeix mentre les fa.

 

Per això i a diferència del treball, els negocis (que ve del llatí "neg-otium", no-oci) o les activitats professionals, normalment les activitats lúdiques  es fan sense esperar res concret a canvi. Es fan per elles mateixes o –simplement- pel gaudi, el plaer i el sentiment de tensió i d’alegria que els humans hi experimentem. Inclús –com també apunta Huizinga- per la joia que hom sent quan pot fer quelcom que trenca amb la rutina quotidiana. És a dir quan per uns instants podem viure o existir d’una altra manera, més pròpia, escollida, lliure i autèntica –com dirien Martin Heidegger i els existencialistes-.
 

Aquests són els miracles existencials i experiencials que sovint produeixen el jugar, l’impuls lúdic, l’esperit de joc... També les produeixen destacadament i per això s’hi solen associar: la música i les matemàtiques (p.e. les lleis de l’harmonia i la “música de les esferes” del pitagorisme, Hermann Hesse a El joc de les granisses), l’humor i els acudits (p.e. Arthur Schopenhauer, Henri Bergson i Sigmund Freud), el ball, l’art, la filosofia, la cultura...
 

Mentre un no se n’ha convertit en un “professional”, totes aquestes activitats requereixen una actitud específica i lliurement escollida. Cal destacar que –com el jugar- totes trenquen amb la previsible i reiterativa vida quotidiana, amb les hipòcrites obligacions socials, amb l’exigent tedi i obediència laboral...
 

I totes obren un espai diferent i quasi màgic de llibertat, autoexpressió, autenticitat, imaginació, raonament atrevit, fantasia i també plaer, passió, alegria, emocions i sentiments. Continuarem “jugant” i pensant sobre la relació de la condició humana amb el joc, l’impuls lúdic i l’esperit de joc.