Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Apr 27, 2015

NATURA I ART


Les societats urbanes i avançades tendeixen a glorificar la naturalesa, suposo que per compensació. Aquesta dialèctica s’accentua encara més a mesura que avança la industrialització. Cal recordar que el modernisme -malgrat ser acusat sovint de retrògrad o poc menys- és un moviment artístic internacional que es desenvolupa sobretot en països europeus força modernitzats. També significativament tots el diversos estils associats al modernisme coincideixen emmirallar-se artísticament en la naturalesa, i recrear-la amb juganera devoció. Tots coincideixen amb una molt propera mirada artística sobre la natura.

Així i sense cap dubte, els artistes, els artesans, els literats, els humanistes i els filòsofs vinculats al modernisme tendeixen a construir una nova mirada simbòlica, onírica, poètica i inclús fantasiosa sobre l'existència i la naturalesa. Ara bé, sovint s'oblida que ho fan en contraposició (però influïda i bona coneixedora) a la rigorosa, metòdica, experimental, matematitzant i objectivitzadora anàlisi dels científics postdarwin. Significativament, aquests estaven fent coincidint amb el Modernisme un gran salt en la desacralització moderna i en el descentrament humà dins del cosmos (incloent la naturalesa física i biològica).


Darwin se suma així al descentrament cosmològic de la Terra i la humanitat que va iniciar Copèrnic i completà la Revolució científica. També anticipa el descentrament social de Marx i el psicològic-pulsionar de Freud. Degut a tots ells, la humanitat deixa de poder pensar-se com ocupant el centre de la creació, tampoc ja no es pot creure l'espècie superior, ni pot pensar ja que la raó i consciència ho manen tot inlús en ella mateixa
 
En aquest procés, cada vegada es dubta més que l’home sigui ànima eterna i un esperit immaterial. Cada vegada es se'l tendeix a considerar com a pensa Marx: mera matèria, cos, carn i inclús un epifenomen configurat deterministament pels modes productius i socials on s'inscriu. Aviat inclús "l'home" -més que un gènere com a ordre superior a l'espècie en la jerarquia definida per Linneu- passarà de ser un "gènere sexual" -i esperem que merament gramatical!- sense privilegis respecte al de la dona (antigament la "seva costella").

Precisament per ser inscrits en aquesta dinàmica i no ser-ne aliens, els artistes, literats i humanistes "modernistes" es lliuren a una sensibilitat que estudia, juga i idealitza la naturalesa i les seves formes orgàniques, corbes, protèiques i fractals. Certament llavors no existia ni el mot ni la teoria matemàtica fractal de Mandelbrot, però sí que el Modernisme comença a atendre a aquest tipus fractals de les formes orgàniques.

Paradoxalment, molts artistes modernistes s’aproximen a una visió fractal de la naturalesa, no tant perquè tinguin coneixements matemàtics, sinó perquè es resisteixen a reduir la realitat a mera banalitat objectual, empírica i material. Per això, en la segona meitat del segle XIX que és una època molt contradictòria i escindida entre el positivisme objectualitzador desacralitzador i el simbolisme resacralitzador, són molts els que cerquen explicitar el misteri que hi ha o hi pot haver darrera la natura. Com ja van dir Hegel, Hölderlin i Schelling al Systemfragment: s'esforcen per pensar un món presidit per un subjecte lliure i amb consciència de tal.
 
Volen mostrar-ne el simbolisme, la màgia, la sublimitat, inclús també el sinistre, el terrible, el terrorífic, el cruel i maligne. Opten per aproximar-se a la natura com el més poderós focus d’atracció, sorpresa, meravella, seducció i la font última de tota bellesa, malgrat no correspondre ni ser reduïble paradoxalment a cap cànon prefixat.

Naturalment per analitzar rigorosament la complexitat de tots aquests fenòmens i mirades artístico-humanístiques cal fer -com es fa a Art i Naturalesa- una complexa síntesi que reuneixi tota una sèrie d’estudis analítics, transversals i interedisciplinars. La qüestió analitzada reclama inclús caminar cap a una tendència gairebé postdisciplinar que superi la hiperespecialització habitual o –inclús- les superposicions de perspectives disciplinars diverses de gran valor però encara merament poli o multidisciplinars.

Des d’aquesta perspectiva valoro sobretot l’excel.lent llibre Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, coordinat per Pere Capellà i Antoni Galmés, i inscrit en la col·lecció Singularitats del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la Universitat de Barcelona (GRACMON).
 
La presentació serà el dilluns 4 de maig, a les 19 h, i a la Casa del Llibre (Rambla de Catalunya, 37, Barcelona). Amb la participació d’alguns dels autors del llibre, serà a càrrec de Gonçal Mayos, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, i de Teresa-M. Sala, investigadora principal del projecte. Us hi esperem.

Pere Capellà, Teresa-M. Sala i Gonçal Mayos

 

 


No comments:

Post a Comment