Sanctus i sacer: etimologia i més

J-C. Mèlich, G. Mayos i M. Doltra

Video de la conferència i debat posterior sobre Del sagrat al sant, en el Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO) per Gonçal Mayos, professor de Filosofia (UB) i Joan Carles Mèlich, professor del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social (UAB). 

Dissabte 18/11/2017, a les 11:00 hores a la Sala Verdaguer. Entrada lliure. Dins del Cicle “Liceu Maragall. Déu: ‘mort’ o ‘revenja’”.

Síntesi de la sessió del mes de novembre, per Ricard Gómez-Ventura: Coincident amb el Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO), s'ha tractat sobre la qüestió del sagrat al sant, a càrrec de Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona) i de Joan Carles Mèlich  (professor de Pedagogia sistemàtica i social de la Universitat Autònoma de Barcelona). 
Gonçal Mayos va iniciar la sessió recordant els significats originaris dels termes sant i sagrat, que únicament a partir de l’era cristiana s’han anat identificant. A partir d’aquí va esbossar les línies bàsiques del procés de secularització viscut a Occident. Així s’explica l’evolució de la noció de sant. En efecte, a l’antiga Roma, sanctum era allò inviolable i que havia de ser protegit (d’aquí el doble sentit actual de santuari com a lloc de protecció i lloc de pregària).
 
Amb el desencantament del món que caracteritza la Modernitat, el veritablement important van passar a ser els grans relats (com el progrés, la història, l’evolució…) que posteriorment amb la Postmodernitat han entrat en crisi. Això va comportar que allò sagrat, allò religiós, s’anés interioritzant i recloent a l’àmbit privat; de manera que la política —i amb ella l’esfera pública— quedés secularitzada. Al mateix temps, també, la figura de Déu quedava cada cop més racionalitzada (Feuerbach, Marx), fins al moment en què Nietzsche declarà la “mort de Déu”.
 

Aquesta línia de continuïtat històrica es va trencar els anys 1970 amb la irrupció d’un nou integrisme religiós en diferents àmbits que es va vincular amb la política: els nous predicadors evangèlics, les revolucions islàmiques, el fonamenalisme jueu, el pontificat de Wojtyla… Aleshores, es continua preguntant Mayos, com es podria anomenar allò que la societat necessita considerar inviolable i digne de ser protegit, com els drets humans, les llibertats, la dignitat humana o la democràcia…? El ponent proposà de mantenir per a ells el sentit antic de sanctum.

Joan Carles Mèlich, per la seva banda, va recordar també que el sagrat, lluny de desaparèixer, ha reaparegut sota altres formes en un molt reencantat. Ha desaparegut el sant, però no el sagrat. El sagrat, seguint el que havien afirmat René Girard (La violencia y lo sagrado, Anagrama) o Jan Assmann (Violència i monoteisme, Fragmenta Editorial), té a veure amb la legitimació de la violència. L’aparició del sagrat sempre implica un absolut que tranquil·litza la consciència dels qui actuen amb violència, ja que han fet “allò que calia fer”.

 

De la mà d’autors com Emmanuel Levinas (“Del sagrat al sant” a Lectures Talmúdiques, Ed. Sígueme; Entre nosotros, Pretextos), Primo Levi (La treva, Eds. 62) i Vassili Grossman (Vida i destí, La Butxaca-Galàxia Gutenberg), Mèlich va proposar un apropament a la figura d’allò sant a partir de la distinció entre el bé i la bondat. La bondat, allò característic del sant, té lloc en un nosaltres ètic que és dual (el jo-tu de què parlava M. Buber a Yo y tú, Herder), mentre que el bé implica la sacralització d’un concepte que sempre acaba essent perillosa, perquè esdevé absoluta i excloent.