VIOLÈNCIA I AGRESSIVITAT

Sovint la violència i l’agressivitat són claus en l’evolució de les espècies animals, ja que determinen qui sobreviu i es reprodueix. Això no confirma l’exagerada tesi de què sobreviu el més fort, ja que tot sovint ho fan els físicament més dèbils, però que gaudeixen d’altres virtuts.

L'espècie humana és força dèbil físicament perquè el seu poder prové sobretot del cervell, però això no li impedeix ser molt violenta i agressiva. Per què?

Se solen distingir dos tipus bàsics de violència o agressivitat:


1) la interespecífica o entre espècies diverses (p.e. els lleons caçant zebres) i 

2) la intraspecífica entre membres d’una mateixa espècie (p.e. els lleons competint entre ells per reproduir-se i matant les cries de l’anterior lleó dominant). 

1) En el cas dels humans, la violència en front d’altres espècies no ha plantejat gairebé mai cap problema, excepte: 

1a) si aquestes espècies es consideraven “propietat” d’altres humans (p.e. matar la caça o els animals domèstics d’altri)

1b) i, si eren “lliures”, en casos molt concrets de tabús religiosos (p.e. matar les vaques del carrer a l’Índia actual) i 

1c) -en les darreres dècades- de noves reivindicacions ecològiques (espècies en perill de desaparició) i/o dels drets animals (p.e. les curses de braus o l'assassinat violent i públic de les pròpies mascotes, altres tipus continuen sent consentits). 

2) Més problemes solia plantejar en general la violència intraespecífica. 

2a) Tot i així, en les guerres la violència és permesa i inclús incentivada. Es considera un acte valent i bo matar el màxim nombre d’enemics.

2b) Encara més problemes solia provocar la violència mortal sobre membres del propi grup. Hi havia també força excepcions com els famosos assassinats passionals de les pròpies dones i –sovint- de les pròpies filles si atemptaven en contra del propi honor. Un cas mig entre 2a i 2b és el dels joves espartans que havien de superar un ritus de pas que consistia en matar un hilota (el poble esclavitzat pels espartans), l’assassinat del qual no era llavors ni perseguit ni penat. Evidentment en qualsevol altre moment aquest assassinat era penat, si bé segurament molt menys que si es matava un espartà.

Com veiem i indiquen els exemples exposats, l’espècie humana té un nivell superior a la major part de les espècies pel que fa a la violència, agressivitat i (al menys) a la seva eficàcia assassina. 

Tot i això, hi ha estudis (inclús quantitatius) que mostren una esperançadora evolució humana al llarg de la història. Un estudi del 2016 a la revista Nature, analitza i compara més de mil espècies de mamífers, 600 poblacions humanes de diferents èpoques i continents des del paleolític (fa 12.000 anys) i quatre milions d'atacs mortals intraespecífics (homicidis, infanticidis, canibalisme, guerra...).

Els resultats més rellevants d'aquest estudi són que: 

- amb l’aparició dels primers mamífers, la violència intraespecífica mortal va augmentar superant el 0,3%. Es calcula que el 40% de les espècies de mamífers manifesten violència intraespecífica mortal (p.e. hàmsters i cavalls). Els més pacífics són els marsupials (significativament mamífers en clara recessió), les balenes i els ratpenats.

- amb l’aparició dels primats la violència mortal supera el 2% i 

- amb els humans fa 200.000 anys augmenta inclús la ja alta tassa mitjana dels primats. Es calcula que entre els segles –X i +XVI s’arribà al màxim de 15-30% de morts per violència intraespecífica humana.

És indiscutible doncs una predisposició genètica humana a la violència. Ara bé la història hipersocial humana però ha ritualitzat i disminuït recentment la violència mortal (Mark Pagel). Sorprenentment en el s. XVII baixa en picat i gairebé arriba als nivells actuals del 0,01% (x200 vegades menys). Per tant podem veure que tenim una clara predisposició a la violència, però que també podem controlar-la molt. 

Enric Macip recorda teories que també podrien explicar aquesta reducció de la violència mortal: 

1) per la millora de l’alimentació. A les presons britàniques van constatar fa quinze anys que els suplements dietètics reduïen un 35% els incidents entre els reus. 

2) La temperatura. La violència augmenta quan fa més calor, però també en general les desviacions significatives de les temperatures normals (p.e. quan fa un fred força superior al normal). 

3) l’increment del nivell de l’hormona masculina testosterona augmenta la violència i l’agressivitat (però segons com també la generositat). 

4) la disminució de l’hormona del plaer (la serotonina) augmenta la violència.

5) Ara bé, el control de la violència en els humans moderns sembla degut principalment a les institucions, en atorgar a l’Estat el monopoli de la violència com propugnava Hobbes.

El principal factor reductor de la violència ha estat que deixi de ser un dret personal o familiar per a esdevenir un monopoli dels estats. Fa només un par de segles que es van prohibir els dols amb armes per “netejar l’honor o ofenses”. Així els individus han deixat de tenir que defendre’s a si mateixos o fiar-se de la venjança familiar, limitant-se a reclamar a l’Estat que es faci justícia. Alhora els violents passen a tenir ara una espècie de “gran germà” que els castiga si ataquen els no violents.

Debatrem sobre "Per què podem ser tan agressius els humans? Causes i conseqüències." als Debats Macrofilosòfics del dimarts 12 de decembre 2017, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores. Amb coordinació de Gonçal Mayos.