TOTA CREACIÓ ES DESTRUCCIÓ CONSTRUCTIVA

 

Com que no hi ha creativitat en el buit absolut, sinó que necessàriament es dona dins d’una situació existencial i cultural, cal no oblidar que tota creació és una destrucció constructiva. Inevitablement, posa els fonaments de quelcom nou a sobre de territoris i de les runes d’edificacions prexistents. El nou s’oposa al vell no només d’una forma retòrica, perquè d’una manera o altra es posa en lloc seu, l’aparta, el nega, el destrueix, el violenta, el subverteix, el difereix o -al menys- l’amenaça i el posa en perill.

Com ja sabien els grecs antics, tot naixement remet i paga el preu d’una certa i inevitable mort. Ara bé, com que el que neix i el que mor no solen coincidir en el temps, el creador se sent legitimat i mira amb egoisme, indiferència i menyspreu els efectes -per ell col·laterals- del seu procés creatiu. El creador sol ser egoista de mena o, al menys, obvia els perills resultants del seu procés creatiu.

Crear quelcom realment nou és tan difícil que sovint hom no té massa temps ni ganes per a valorar-ne moltes de les conseqüències. Ja hem apuntat que, quan està en ple procés creatiu, hom està com embriagat i posseït. Més que un subjecte dominador i absolutament lliure és un subjecte -certament- però subjectat, emborratxat i posseït pel seu crear, inclús per la seva creació! Seduït per la pròpia capacitat innovadora sol ser incapaç d’atendre als danys col.laterals de la poderosa destrucció productiva que està posant en marxa.

Sens dubte, tota acció creadora d’alguna manera causa moltes conseqüències destructives, que algú probablement patirà. Cap creació no és totalment neutra o només positiva. Ho pot semblar, des de la perspectiva de qui crea i reivindica la pròpia potència innovadora, però mai no és ni neutral ni únicament positiva, benefactora, bonhomiosa, amable per a tothom... Des de la perspectiva del tot, qualsevol innovació amenaça, desplaça, es posa en el lloc o relega a antigalla alguna altra cosa, inclús potser quelcom que va ser molt renovador un temps abans.

Només quan el vell i antiquat es sent compromès d’alguna manera amb el nou, la creació perd la seva cara jànica i bifront. Això passa paradigmàticament amb els humans que, conscients de la pròpia mortalitat, saluden amb enorme alegria el naixement dels fills que els ofereixen una vellesa no tan solitària ni indefensa, però alhora saben que aquests naixements són la senyal inequívoca de que el propi temps fuig. 

Per tant, quan es tracta dels propis fills l’alegria i la felicitat supera el vertigen del pas del temps; ara bé, quan es tracta dels parts dels adversaris i dels enemics, ja no són rebuts amb similar alegria i bonhomia existencial.

Insistim: tota creació, construcció o naixement és també signe de defunció, destrucció i aniquilació. Aquesta ambivalència algunes vegades es poc percebuda perquè la joiosa causa i el trist efecte poden donar-se força lluny en el temps i l'espai. I perquè el creador estima emborratxat la seva força creativa, que l'estimula com una droga. Però, si es pensa a fons, tothom percep la consubstancial violència que comporta qualsevol creació, inclús quan cal edificar una nova construcció o saludar un nou nascut.

Els no creients, sempre han intuït la inevitable violència que hi ha amagada darrera del Gènesi bíblic i de qualsevol gènesi empírica. Certament els creients i els ingenus, argumentaran que en el llibre del Gènesi no hi ha propiament violència creadora perquè no era necessària, ja que allí es tractava d'una creació ‘en el principi’, en el buit, quan no hi havia res més, quan només hi havia el no res. Però, llavors per què la necessitat de donar nom al no res previ, a allò inexistent que hi havia abans de la primera creació i de l’ésser?

Però, per no entrar en qüestions ontològiques, ens limitarem a recordar de que hi ha molts altres relats cosmogònics, on la nova creació es realitza a sobre d'alguna existència anterior i destruint-la. Sovint ens costa entendre com es podrien sentir els titans ctònics, desplaçats per Zeus, quant aquest instaura la nova era olímpica. Hi ha quelcom profundament tràgic en el destí dels titans que, a més, són condemnats a càstigs terribles pel simple fet d'haver estat vençuts. 

 

Com valoraríem la nova creació si nosaltres pertanyéssim al que li toca morir? Com degueren experimentar la seva subordinació les primigènies deesses de la fertilitat, que van dominar matriarcalment durant mil·lennis? L'actual patriarcalisme només ha estat possible per la inexorable i violent procés que va desplaçar i esclavitzar aquelles deeses per les noves deïtats masculines i patriarcals. No cal ser feminista, per a comprendre la inevitable brutalitat i violència que s’amaga darrera del patriarcalisme, de la nova era, dels nous deus, de la nova creació!

Per això, amb sorprenent sinceritat, darrera de molts mites cosmogònics s’insinua una violència alhora inevitable i sagrada. Certament també s’insinua que la nova creació era necessària, legítima i justa per la degradació espontània de la vella era i dels vells deus. Al reconeixement sincer de la pròpia victòria i violència, s’hi superposa ambivalentment la idea de que els vells deus, deesses o pobles ja havien perdut per ells mateixos la seva hègida i potència vital. 

És falsa, però, la idea de que, d'alguna manera, ja eren morts en potència quan foren desplaçats, que no fou doncs cap assassinat criminal, sinó una espècie d’eutanàsia caritativa. Certament en molts mites cosmogònics antics hi havia  la idea de que cal una recreació constant cada any, per degradació espontània de la vella creació. A més, la recreació cosmogònica anual també permetia legitimar i revalidar -molt astutament- governants humans com els faraons, els quals per la seva vital relació amb els deus eren clau per a que el cicle natural es reiniciés adequadament.

Però tot això són eufemismes per amagar la veritat (tot i que sovint els mateixos mites també volen que no s’oblidi aquella violència fundacional): el nou poder crea el propi món desplaçant, esclavitzant i inclús matant el vell poder i l’antic món. Per tant, el que abans era hegemònic i era lloat per tant, ara ha de caure necessàriament, ha de ser destruït joiosament i -inclús- caldrà vilipendiar-ho unànimament.

En conclusió: tota creació es fa en contra d’una altra d’anterior, destruint els vells creadors, atacant els seus defensors intel.lectuals i condemnant a terribles turments els déus derrotats. Recordeu les condemnes dels titans Tàntal, Síssif, Atlas o del benefactor dels humans: Prometeu. 

Són violències màximament brutals i càstigs que simbòlicament volen reiterar-se al llarg de l'eternitat. Així es volia mostrar que la derrota dels Titans ho era sense pal·liatius, sense fi, sense possibilitat de revenja i sense espectativa de perdó. 

Com els creadors, els vencedors solen ser egoïstament inclements. Hi ha doncs una violència creadora que no amaga el seu origen i enconament. Mostra ostentosament que no només és una destrucció renovadora sinó, sobretot, una aniquilació purificadora. 

La creació esdevé llavors la condemna eterna de l’anterior i aspira a un nou començament sense cap taca, cap rèmora ni cap limitació del passat. És un ‘decret de nova planta’, similar a una ‘creació del no-res’, una gènesi primigènia, el verb diví que fa la llum, separa el cel i la terra, etc. Com deiem: tota creació també és destrucció... i fàcilment radicalment inclement.