GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)

La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.

Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra. 

Foucault (1926-84)

A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.

GENERACIÓ LOOPING (1924-35): SUPERVIVENTS

Sorprenentment, avui la generació més influent, més citada i que més ens marca i guia (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935. 

Les generacions i dècades “reals” mai no coincideixen massa amb els nombres rodons. Tampoc no solen tenir nom, sinó molt més tard del seu naixement i inclús el seu “floruit”. Mirant-ho amb distància crítica i macrofilosòficament proposo anomenar els nascuts entre 1924 i 1935 com la “Generació looping”.

El nom li escau perquè certament és una generació que neix i creix amb l’aviació, que es va convertint en una “realitat de masses”. Així, en 1927 Lindbergh es fa famós creuant l’Atlàntic en avió, en 1937 s’acaba l’era dels “dirigibles” quan crema el Hindenburg i, mentrestant, De la Cierva perfecciona l’helicòpter. Creiem que la fi dels "dirigibles" és un bon símbol de tot un món, una tecnologia i una cultura, que ja no podran ser els de la "generació looping".

Sobretot però,  els nascuts entre 1924 i 1935 mereixen el nom de "Generació looping" perquè maniobres arriscades, perilloses i que ho capgiren tot –com el looping- s'han convertit per a ells en una experiència reiterada. Mai abans cap altra generació va experimentar tants sobresalts i loopings continuats, seguits, un darrera l'altre, ara cap a d'alt pujant com un àngel o dominant la tècnica, ara cap a baix caient "en barrena" i a punt d'esclafar-se contra el terra. I -de moment- salvant el tipus al darrer moment i "sant tornem-hi!"

CONSTRUIR LA "TESI DE LA TESI"

A la manera de les famoses "lleis de Murphy", he redactat unes humils i iròniques, si bé també lúcides i realistes, reflexions sobre l'experiència de dur a terme un doctorat acadèmic i les complexes relacions que l'acompanyen. 

S'estructuren en diversos posts (concretament en el nombre "màgic" de 7). Reflecteixen la "saviesa", els pensaments i les experiències d’un ja força vell director de tesis doctorals o Doktorvater, que també és un escriptor bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat... 

IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"

 1. S’ha d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!

a. Una bona tesi doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les conclusions. Ha de conduir els lectors del sentit comú cap a la novetat encisadora de l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".

TURBOGLOBALITZACIÓ ENTRE FAUST I PEER GYNT

El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda, però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida. 

Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.