PODERS BONS?

Hi ha poders legítims i benèfics? Cal superar les identificacions habituals del poder o l'autoritat amb despotisme, dictadura i opressió? Cal admetre que -igual com hi ha poders i autoritarismes antidemocràtics- hi ha també poders democràtics i autoritats legítimes?
 

 

Té raó el filòsof Joan Morro i molts altres en què sovint l’autoritarisme pot ser fruit de la manca d’autoritat? Encara més, moltes vegades només l’existència de legítima autoritat (el sentit llatí d’auctoritas) pot evitar l’autoritarisme?

ESPECTACLE, DOMINI I ALIENACIÓ

L’oci i el turisme s’estan convertint en un nous tipus de domini i alienació? Les societats avançades són societats de l’espectacle i han passat, d’alienar sobretot a través del treball fordista, a alienar inclús a través del temps lliure? El turisme, el cinema, el consum i les diverses formes de diversió són avui les principals eines de dominació i disciplinació? 

Avui que la societat té un gran nombre d’aturats molts dels quals ho són crònics o de llarga durada, cal dominar i alienar sobretot fora del treball? Donada l’estructura i situació actual del capitalisme turboglobalitzat molta gent no té treball i per tant no són disciplinats per l’empresa ni durant la jornada laboral. Cal doncs disciplinar-los i conduir-los amb mecanismes que ja no són en el treball i la producció, sinó amb dispositius vinculats al consum, el lleure i la diversió? 

Certament avui no tothom treballa, però aparentment tothom té alguna relació amb els mitjans i dispositius que gestionen el descans, la diversió i el desenvolupament personal (les tres “D” teoritzades per Dumazedier). És lògic doncs que la dominació, la disciplinació i l’alienació es desplacin –si volen ser efectives i universals- del treball productiu al descans, a la diversió i al desenvolupament consumístics?

És lògic com va anticipar Guy Debord, criticant Marx, que actualment l’enorme trampa i fetitx ja no s’estructura al voltant de la mercaderia ni del treball, sinó en l’espectacle i en el simulacre (Baudrillard) en tant que els únics capaços d’apoderar-se de tota la vida quotidiana sense excepció? Inclús els sabers hiperespecialitzats i convenientment aïllats entre si poden col.laborar a convertir el turbocapitalisme cognitiu i postindustrial en una “societat de la ignorància” que desempoderi i alieni el conjunt de la població?

¿FUTURO POSTDISCIPLINAR?

¿Se está agotando la hiperespecialización y la disciplinación académica? ¿Se están imponiendo tendencias cada vez más interdisciplinares y transversales al encarar problemas sistémicos cada vez más acuciantes? ¿Podemos decir por tanto que tendencialmente y a largo plazo caminamos a un futuro postdisciplinar?

 

No es el fin ni de las ciencias especializadas ni de los paradigmas disciplinares paradigmatizados, pero quizás sí de su orgulloso dominio. Cada vez son más necesarias y reclamadas perspectivas holistas, sintéticas, comparativas y multi, poli, trans e interdisciplinares. De estas ideas me ocupo en el video de la Plataforma WHAT: http://whatonline.org/what-about-el-futuro-por-goncal-mayos/


http://whatonline.org/what-about-el-futuro-por-goncal-mayos/

 

TURISME PRODUCTIU?

¿Quins són els grans objectius de viatjar i del turisme? ¿Què impulsa realment els grans aventurers, turistes i viatgers? ¿Què els fa córrer els riscs i fer els grans esforços que sens dubte fan? ¿Què busquen i què obtenen? ¿Quines són les seves recompenses reals? ¿Quina és la seva psicologia o patologia profunda? ¿Quina és la font de la seva “productivitat turística”?

Mirant la literatura i la història, sembla que són els mateixos impulsos bàsics que mouen la vida humana en general. En termes d’Spinoza hom es mou bàsicament per: riqueses, honors, plaers sensuals i, tal vegada, desig de coneixement. Tots quatre grans tipus d’objectius sovint es barregen i es donen d’alguna manera units. Així per exemple, els grans conqueridors sembla que cercaven alhora riqueses i honors, però tampoc no solien fer escarafalls als plaers sensuals que podien obtenir (hi ha força documentació al respecte) i també crec que hi solia haver un punt de curiositat i de recerca del coneixement.

Pel que sembla, també els descobridors i viatgers que cercaven sobretot una experiència personal, estètica, mística, etc. i algun tipus de coneixement com Goethe o Byron, tampoc no rebutjaven sempre els plaers sensuals. Inclús –sent lúcidament crítics- tampoc no eren aliens segurament als honors i –inclús- riqueses que sabien que podien obtenir si la seva recerca era prou reeixida. Inclús l’idealitzat arqueòleg Indiana Jones popularitzat per Spielberg proclama reiteradament en la segona pel.lícula de la sèrie buscar “fortuna i glòria”.

D’altra banda és possible que experimentin també algun altre tipus

de desig fins i tot el turista més elitista i snob (que sovint només s’interessa pel glamour i pel considerat “selecte”), el purament hedonista o –inclús- els depredadors sexuals que avui visiten coneguts destins “de coneguda tolerància”. Crec que alguna cosa d’això hi és profundament explicat en la polèmica novel.la Les partícules elementals de Michel Houellebecq.

La condició humana és així. Tot s’acaba barrejant o hi és molt a prop: el sublim i el més rastrer, l’altruisme i l’egoisme, la grandesa i la més abjecta misèria, l’amor i l’odi, la rebel.lia i el seguidisme, la subtilesa, la vanitat i l’enveja, etc. Fins i tot en les darreres dècades s’hi afegeix un factor que crec força nou en la història de la humanitat i que –inclús per experiència pròpia i en mi mateix- crec que s’ha anat accentuant.