AUSCHWITZ DES DE DINS: EL FILL DE SAÜL

Som davant de la pel.lícula que millor presenta el funcionament intern de les cambres de gas d'Auschwitz. Mostra la gran màquina de deshumanització que eren els camps d'extermini nazis. 

Sovint en càmara subjectiva, seguim els presoners jueus convertits en Sonderkommandos sense ànima, mirada ni cap reacció humana. Col.laboren -sempre sota la brutal amenaça de mort per part dels oficials nazis- en l'engany, despossessió i extermini de trens plens de víctimes conduïdes com un ramat a l'escorxador.

El film se situa en el camp d'extermini d'Auschwitz en el moment final de màxima degradació del règim nazi i això fa aflorar unes tensions que abans havien estat esclafades per l'eficaç maquinària creada. Com que es preveu la propera arribada de les tropes russes, s'accelera la bàrbara quotidianitat de l'extermini: la shoah en part executada sota la col.laboració de Sonderkommandos jueus. Saül Ausländer és un d'ells i està destinat a les càmeres de gas, el pas previ dels forns crematoris.

Amb la resta de presoners col.laboradors, primer s'ocupa d'ajudar a conduir, enganyar i evitar la rebelió de les remeses masives de víctimes que arriben cada vegada més sovint. Perquè els nazis han decidit eliminar el màxim de víctimes i testimonis. Tot just arribats en abarrotats trens, se'ls fa despullar i se'ls desposeeix de totes les seves robes i propietats. Contínuament se sent el megàfon d'un oficial SS que els assegura que se'ls dutxarà i desinfectarà abans de distribuir-los-hi tasques d'acord a la seva preparació i habilitats. 

És una trampa ja que -una vegada totalment despullats i confinats en la gran "dutxa col.lectiva", les fortes portes es tanquen per gasejar les persones mentre lluiten vanament per respirar. A l'altra banda, els Sonderkomando aguanten les portes fins que la mort fa callar els crits ensordidors de les víctimes.


Sorprenentment, Saül inicia un sobtat procés d'expiació i redempció mística. Vol enterrar dignament el que anomena el seu fill, malgrat que no ho és biològicament, ni probablement no el coneixia d'abans. Per què el Sonderkommando pren la decisió tan suïcida com gratuïta, altruista, radical i “in-fonamentada” de tractar com el propi fill un desconegut?

Mai no en dóna cap explicació i, per això, només ens hi podem aproximar a través de la imatge subjectiva i mòbil que el segueix en la seva obsessiva determinació enmig del més perillós dels caos. Majoritàriament desemfocat i en veu en off, se'ns presenta un context caòtic i d'una violència brutalment omnipresent, on al principi la determinació de Saül sembla un total sense sentit, però poc a poc va apareixent obscurament com l'únic que hi té sentit.

El col.laborador dels nazis, que fredament tot just mira els pobres humans que ajuda a executar, ha redescobert la dignitat, humanitat o proïsme? Per què posa en greu perill la seva vida i dels altres Sonderkommandos actuant gairebé com si no se n'adonés o estigués posseït? És una decisió o un impuls quasianimal? Es mou per ètica, religió, impuls, sentiment, follia? El mou una por o un respecte més profunds que el terror que imposen en tot moment els nazis?

Del noi que anomena el seu fill només sabem que és un jove que per sorpresa de tots ha sobreviscut a la cambra de gas. Després de veure com l'acaba d'ofegar el “metge” del camp, Saül fa grans i suïcides esforços per a evitar que se li faci l’autòpsia (se suposa que per a revelar com a pogut sobreviure al gas). Saül vol enterrar-lo dignament i per això necessita trobar entre els presoners un rabí amagat que l’hi oficiï el ritus jueu kaddish. 

Aquest designi “boig” se superposa a la “quotidiana” tasca de col.laboració assassina amb els nazis. També s’intercala amb el descobriment que els nazis pensen matar tots els Sonderkommando, el desesperat intent d’aquests per rebelar-se i escapar del camp a la recerca dels soldats russos que s’estan aproximant. El protagonista, però, ja només pensa en l’acte expiatori i en recuperar una mínima dignitat humana “enterrant el fill de Saül”. És un acte de expiació que no li salvarà la vida -que sap culpable- sinó que -ni més ni menys i per la seva gratuïtat- es promesa de regeneració de la humanitat, en reconeixer-la tota ella "filla de Saül". 

Per això, Saül renuncia a lluitar o intentar salvar-se davant els plans nazis d’executar-los. La resta de Sonderkommando li retreuen que no té cap fill i que els està duent a la mort, però Saül respon que ja “som tots morts”. Certament així ho confirma la seva degradada, freda, inexpressiva... mirada davant la càmera mòbil que el va seguint durant tota la pel.lícula en un primer pla que deixa la resta en un fons difuminat d’ombres i sorolls, d’ordres, empentes, brutalitats i assassinats directes i sense la més mínima reflexió.

Ara bé, com el seu darrer acte en vida -que és simbol de què per fi ha recuperat la seva humanitat!- es proposa dur a terme aquest necessari homenatge reparador no 'al seu fill personal' sinó a tota la humanitat victimitzada simbolitzada en el cos d'aquell jove. 

Els tres ordres narratius se superposen augmentant encara més es brutal sense sentit quotidià del camp d’extermini: D’una banda, continua l’accelerada tasca robòtica d’enganyar i conduir com a ramats les víctimes a la cambra de gas, despullar-les i expoliar-les, treure’n els cadàvers, classificar metòficament les possessions que encara duien (incloent dents d’or, etc.), netejar la sang i amagar qualsevol signe de la seva existència i bàrbara fi. Sense solució de distontinuïtat tornar a preparar-se pel següent ramat de víctimes que ja arriba carregant la seva feixuga humanitat. I així successivament a gran velocitat perquè l’extermini s’accelera per la proximitat de l’exercit soviètic.

D’altra banda, els complexos i secrets preparatius de resistència: fotografiar i amagar imatges de l’holocaust, fer circular la notícia del destí que els tenen preparat, intentar recollir alguna arma, bales i pólvora, etc. En algun moment Saül reacciona -p.e. salvant una càmara fotogàfica amb testimonis de la Shoah- però la major part del temps Saül simplement es deixa portar pels esdeveniments, sobrevivint per a intentar a tota costa enterrar dignament "el fill de Saül".

I finalment el foll designi d’un Sonderkommando d’aconseguir amagar i enterrar un cadàver com el “fill de Saül” d’acord amb els ritus jueus. Aquí l'actuar robòtic dels altres fils es substituït per un designi obsessiu que és similar aparenament, però molt divers en profunditat. En tots ells Saül -que afirma estar ja mort i no manifesta cap més senyal d’humanitat- actua acceleradament, com d'esma, amagant-nos perquè fa les coses, accentuant el dessentit de tot plegat. 

Significativament quan Saül es troba amb la seva esposa en el camp de les dones per a que li passi un saquet de pólvora per a la rebel.lió. La cap els diu que no es toquin, però l’esposa li vol agafar d’amagat la mà. Saül l’aparta immediatament: per vergonya? Per què ja només pensa en l’enterrament del “fill de Saül”. Certament tot (els tres ordres narratius mencionats) encaixen en un únic designi: contra tota esperança aconseguir fer un acte de dignitat humana, just abans de morir pagant la pròpia culpabilitat.

Només en la darrera escena i quan els nazis han trobat i van a assassinar el grup de fugats, la mirada de Saül imagina veure un nen –el fill de Saül- que s’allunya de l’escena, es creua amb els soldats nazis (un oficial l’aparta perquè la seva mort no els delati davant el grup de fugats) i fuig d’entre la floresta.

Tota la pel.lícula –especialment dins del camp d’extermini- és rodada en càmera subjectiva en moviment, amb primers plans de la cara inexpressiva i la mirada perduda del sonderkommando que ha concebut com a darrer acte de la seva vida -que sap acabada- d’enterrar dignament “el fill de Saül”. Així resten inquietantment desenfocades les brutalitats inhumanes i els cossos morts que l’envolten.

Els Sonderkommando totalment embrutits i amb una peculiar jerarquia interna executen les parts més brutes i baixes de l’extermini, sempre sota la brutal pressió dels soldats nazis. 

Ells també "viuen" sempre sota l'amenaça d’immediata mort violenta (a més de la mediata-simbòlica-però-real que ja s’ha dut a terme com es va confirmant al llarg de la pel.lícula). Sempre són rodejats d’un tràfec gairebé incomprensible d’ordres, cops, empentes, terror, crits, dispars, degradació, assassinats...

Dins de la possible significació vinculat al simbolisme de Saül en la història sagrada hebraica, cal recordar que fou el primer rei d’Israel. Fou escollit pel profeta Samuel, qui també l’avisà que el seu regnat acabaria malament i, per això, al final Saül era molt gelós de David, al que posava sempre als llocs més perillosos. Jonatan, el primogènit de Saül li demana no matar David. Més endavant i com que aquest li demostra que podia matar-lo i no ho va fer (li pren una llança al costat del seu llit), Saül el deixa de perseguir. I tots dos es perdonen mútuament.

En un atac però, els filisteus van matar tots els fills de Saül, menys un (Ixbóixet). Per això Saül es suïcida i els filisteus en pengen el seu cos decapitat. LLavors Ixbóixet és nomenat rei de totes les tribus excepte Judà que nomena David, que finalment esdevindrà el rei més gran d’Israel. La història del rei Saül, el trist destí dels seus fills i -potser- l'esperança que darrera d'ell vinguès l'extraordinari rei David sembla ser un dels nivells interpretatius que hi ha darrera la pel.lícula El fill de Saül.

Que el protagonista es digui Saül Ausländer ("estranger" i digui que és hungarès i no sap alemany) potser remet al que es creu aliè i no implicat, però que finalment s'ha de coimplicar amb total profunditat. Potser remet al destí tràgic d'un home amb immensos defectes però capaç d’arrepentir-se i superar la gelosia de David. 

Condemnat a perdre tots els fills menys un que serà rei d’Israel i -finalment- serà substituït pel gran David, pot ser darrera també la dèria d'enterrar dignament “el fill de Saül”. Hi ha la promesa d'un David? Hi ha un cert messianisme? Els Saüls del món han d'aprendre a desaparèixer tot expiant els seus cruels pecats ja que, per molt que hagin estat induïts violentament per altri (els nazis) inevitablement hi han co-operat amb aquesta co-acció.

Com veiem, la pel.lícula té un aspecte místic i tal vegada associable a la història del poble d'Israel que potser té menys interès que no la immersió tan brutal com efectiva, hipnòtica i inquietant a les funcions quotidianes d’un Sonderkommando destinat a les cambres de gas i forns crematoris en un camp d’extermini nazi. Salvant totes les distàncies, ens permet imaginar una mica l’experiència viscuda traumàticament per "homes" com Primo Levi.

Recensión de G, Mayos en la revista Oximora. Revista Internacional de Ética y Política, ISSN 2014-7708, núm. 11, pp. 133-135, a partir de la intervenció al Seminari Primo Levi "70 anys després de Se questo è un uomo", 5-4-2017.

Trailer de "El fill de Saul" (László Nemes, 2015)

Película en castellano