EXEMPLES DE MACROFILOSOFIA

La filosofia avui ha de justificar el seu impacte social i també que s’ocupa d’alguna manera dels neguits reals de la gent. No és cap repte difícil, perquè la filosofia ho ha fet durant al menys 2.000 anys. Més enllà d’alguns excessos d’abstracció i elitisme, sempre ha analitzat els grans conflictes humans. Ha pensat alhora el més universal que ens preocupa a tots i –vinculat amb ell- el més concret que els situa dins de la nostra vida quotidiana.

La filosofia sempre ha aspirat a pensar els problemes més complexos i més “macro”. Per això, malgrat que pot analitzar pormenoritzadament les qüestions més “micro”, no renuncia a atrevir-se amb les dificultats més complexes i abastadores. Per això pot ser “microfilosofia” però també valentament “macrofilosofia”. I la gent li demana que no tingui por ni d’analitzar rigorosament el “micro” ni el “macro”. Totes dues coses són valuoses i –inclús- imprescindibles.

Els problemes –que avui inevitablement són més globals i transversals que mai- no poden ser reduïts –com el famós llit de Procust- a la mesura de les petites necessitats acadèmiques. Ens hi obliga –sens dubte- l’exigència legítima de la gent que se sent interpelada per la filosofia, encara molt més que no algunes administracions i la negativa deriva productivista a ultrança que ens imposa publicar incessantment.

Precisament per a satisfer els legítims neguits de la gent i per a impulsar estudis i treballs macrofilosòfics, he pensat tres propostes humanistes en sentit ampli de possibles treballs de recerca en acabar el grau o durant el màster. Certament són molt àmplies, perquè estan pensades pel moment primer d’incentivar, motivar i suggerir projectes en els que hom pot sentir-se profundament implicat. Després vindrà el moment segon –potser més restrictiu- de posar-los efectivament en marxa i –conjuntament amb el professor- concretar-los en un projecte factible en els curts terminis que solen oferir-nos les universitats.

1) Una primera proposta d’estudis i treballs macrofilosòfics la titulo “Grans moviments i mentalitats col.lectives”.

Parteix de la necessitat que experimentem tot sovint d’anar més enllà de les persones singulars –per genials que siguin- per a poder comprendre la complexitat i riquesa de les grans transformacions cosmovisionals, filosòfiques, culturals, polítiques i socials. Només així ens podem fer una idea clara de l’evolució humana i els processos de llarga durada que transformen les grans mentalitats col.lectives. El pensament dels individus sol estar profundament marcat pels contextos socials, culturals, polítics i cosmovisionals en els que s’emmarquen. Per això atendre a aquests marcs col.lectius ajuda a situar i interpretar el pensament dels individus per singulars que siguin, i evita els errors hermenèutics que solen sorgir de la manca de contextualització precisa.

D’aquí la importància d’aprendre a situar, contextualitzar i comparar grans moviments col.lectius com p.e. el racionalisme i empirisme del segle XVII, Il.lustració versus Romanticisme, l’humanisme en el segle XV i en el XX, modernitat versus postmodernitat... Naturalment res no impedeix que, per a centrar millor la comparació i no dispersar-se massa, s’esculli un autor emblemàtic de dos moviments i es focalitzi l’anàlisi global a partir dels pensadors sel.leccionats. També hom pot aprofundir en el complex debat i pensament europeu entre finals del XVI i inicis del XVII a partir de la comparació p.e. del pensament de Cervantes i Shakespeare.

2) Una segona proposta també molt “macro” a més de molt actual es titula: “Ontologies o filosofies del present”.

Vol trencar amb la pràctica habitual en els estudis acadèmics de prioritzar l’anàlisi del passat per damunt del present. Segurament és més còmode, fàcil i trillat. Ara bé cal reconèixer que pensar el propi present sol ser més urgent, angoixant i gratificant, especialment per a èpoques de canvi accelerat com és l’actualitat.


Per això cada vegada hi ha més interès per les anomenades “ontologies o filosofies del present”. Són propostes que intenten pensar i analitzar els temps més immediats, allò que ens està passant ara mateix, els canvis que marquen les noves vivències, les innovacions que ens fan ser diferents dels nostres pares, les transformacions que ens cal assumir per a adaptar-nos a les societats avançades, etc.

Es tracta doncs -amb l’ajuda del professor- d’escollir i estudiar críticament alguna(es) de les recents anàlisis de la societat contemporània. Es tracta no només d’aprofundir en les complexes metamorfosis que estudien, sinó també d’aprendre per un mateix a analitzar críticament el nostre present i els grans efectes que té en nosaltres. Es pot partir d’algunes obres de pensament recents o bé escollir alguna qüestió com p.e.: l’acceleració dels canvis, l’estetització de la societat, la pèrdua crònica de llocs de treball, l’aïllament dels individus, la psicologització de la vida quotidiana, la mercantilització creixent de tot...

3) Finalment una tercera proposta, també molt “macro” però potser més practicada des de sempre, es titula “El clàssic ens diu”.

Parteix de la meravellosa constatació que, a més de dir-se amb una claredat, precisió i transparència sumes, els clàssics ofereixen la rica paradoxa creativa d’aconseguir expressar el sentir dels diferents lectors que els interpel·len. El clàssic aconsegueix el miracle de permetre’ns entendre el món i a nosaltres mateixos.

Paradoxalment, el clàssic es diu amb precisió i ens diu amb intuïció, com si sempre se'ns s'anticipés, com si ens conegués d'abans que naixèssim, com si fos el nostre company més íntim... Hom sap que un escriptor és un “clàssic” quan aquest aconsegueix narrar la problemàtica humana com si l’hagués experimentat de forma completa i de forma tal que cada un hi troba la seva pròpia, personal i específica experiència. Ens presenta el món sencer, però de forma que ens ajuda a dir-lo i a dir-nos amb la més gran precisió.

La naturalesa proteica, màgica i fins i tot paradoxal del clàssic neix -segurament- de què toca i expressa el més profund i constant de la condició humana. També podria ser que, en gran mesura, fossin els clàssics els que ens van creant amb tots els matisos a mesura que anem interactuant amb ells. De les més diverses maneres, els clàssics ens ajuden a configurar-nos, crear-nos i autoexpressar-nos. Vivint en nosaltres, no només ells reviuen sinó que, alhora, revitalitzen profundament la nostra existència. Ens acompanyen per a que transcendim el mer deixar-se viure, aprofundim en la condició humana i satisfem la insaciable set d’autoconeixement.

D’acord a la perspectiva apuntada es pot analitzar el pensament de clàssics universals com p.e. Homer, Sòfocles, llibres de la tradició sànscrita, Plató, Confuci, Epicur, Sèneca, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Maquiavel, Galileu... fins molt recents “clàssics contemporanis”.

Com veieu hi ha moltes i seductores possibilitats dins de la macrofilosofia. A més solen ser compatibles amb pràctiques i exigències microfilosòfiques també imprescindibles. Col.laborant entre si, posen de manifest l’enorme potencial que encara conserva avui la filosofia.