IDEALISMO NO UTÓPICO, POÉTICO O INGENUO

¿El idealismo filosófico tiene algo que ver con proponerse y persiguir incesantemente una utopía, incluso cuando la sabemos irrealizable? ¿Acaso es más bien poetizar o embellecer la realidad? ¿Ser idealista en filosofía comporta creer que todo el mundo es altruista? ¿Significa acaso confundir el inconformismo con la ingenuidad del "alma bella"? ¿El idealismo de Hegel tiene ese sentido?

En el caso de Hegel todas las preguntas precedentes se contestan con un rotundo NO. Lo veremos y argumentaremos por qué Hegel adopta tal posición. Hegel es idealista en filosofía y en su ontología, pero no és ningún utopista, ningún pensador conscientemente utópico e incluso se mofa de los utopistas. Al contrario, quiere comprender qué pasa realmente y no romperse la cabeza infructuosamente por el que debería pasar. Si la historia o la realidad le demuestran que algo deseable fracasa y es imposible, Hegel tomará buena nota de tal fracaso e intentará comprender porqué es inevitable.

Así reaccionó cuando vio degradarse y fracasar su ideal juvenil revolucionario pues, con dolor, Hegel vivió la radicalización totalitaria de la Revolución Francesa, la entronización y posterior caída de Napoleón y el retorno de los borbones al trono francés. La evolución postrevolucionaria a Francia y a Europa no le gustó en absoluto a Hegel, pero no la negó sino que intento dar una explicación y un sentido a tal imprevista evolución. Además su interpretación evitó en todo momento la distinción típicamente platónica, kantiana o hölderliniana entre la pureza del ideal y la bastardía de su realización. 

Hegel siempre se niega a justificaciones del tipo: en sí mismo el ideal revolucionario es justo, valido y maravilloso, pero deja de serlo cuando se lleva a la práctica, ya que inevitablemente se ensucia, se torna injusto y bárbaro. Para Hegel un ideal es inseparable e indistinguible de su realización, pues no se puede desear una cosa sin la otra. Por lo tanto se los tiene que defender o negar como un todo, sin introducir distinciones totalmente ridículas –piensa-.

¿QUIJOTE, FANÁTICO, INCONCRETO? HEGEL

¿Es Hegel un filósofo quijotesco? ¿Su idealismo es fanático y fantasioso? ¿Le lleva necesariamente a lo inconcreto, lo vago, lo abstracto y borroso? Creemos que no.

Ciertamente muchas veces, el “idealista” convencido suele ser definido peyorativamente como “un quijote” o, aún peor, como un “fanático”. Sería aquel tipo de persona que afirma tercamente un ideal sin modificarlo en absoluto cuando éste choca con la realidad.

Pero Hegel no encaja con este sentido de “idealista”, sino que al contrario mil veces se ríe de ese tipo de gente y, muy al contrario, adopta una postura realista, que en todo caso a veces parece más bien caer en el otro extremo calificable de "conformismo o pragmatismo cruel". Pues Hegel transmite siempre el mensaje último que, si la realidad no es cómo uno quisiera que fuera, la mente verdaderamente filosófica es aquella que se esfuerza por pensarla –y aceptarla- tal y como es.
 

Siempre exige al filósofo que, a diferencia de la perspectiva vulgar que sólo atiende a su interés más inmediato, haga el esfuerzo de comprender la cruda realidad y encontrar su profunda racionalidad. Recordemos su fórmula tan criticada “todo lo real es racional”, si bien insiste también que “todo lo racional [verdaderamente racional y no simplemente pensable], es o deviene –llega a matizar- real”.

Lo único que hay de idealismo aquí es esta convicción a toda prueba que en un último término tras la historia, por triste, negativa, desgraciada, brutal e ignominiosa que sea, se puede encontrar una razón, una explicación y un sentido racional. Comprender la realidad es una de las más constantes y queridas divisas de Hegel y ello implica –piensa- comprender racionalmente, reconociendo los hechos pero también sin quedar prisionero de las más superficiales evidencias, y buscando aquella explicación profunda que los liga con el todo, con un sentido universal y que permanece válido más allá de la circunstancia inmediata.

UN DÉU ECÒLEG?

Quina imatge de Déu em fascina? Fora de les imatges divines de les grans mitologies i teologies, quin altre tipus de divinitat puc imaginar-me? Puc pensar un tipus de Déu que no sigui el rebut del cristianisme, la Grècia clàssica, les mitologies hindús, egípcia o ameríndies? 

És un experiment mental i recreatiu per a l’autoconeixement. Convençut que encara no em conec prou a mi mateix, en el no-lloc o “limbo” aeroportuari m’arriscaré a donar la meva actual i provisional imaginació.

Ara mateix em fascina un déu ecòleg i jardiner. Seria un déu certament preocupat per les seves criatures, de la naturalesa i el seu equilibri conjunt, però també del seu jardí o de la seva part predilecta de la natura. Li preocupa el conjunt més que s'obsessiona per alguna part concreta de la seva creació i -per tant inevitablement- desentendre'ns una mica de les altres. No està disposat a generar caos, desgràcies o erms enormes per afavorir i privilegiar algunes espècies rares o els afavorits per les seves dèries momentànies.

Això sí, com que no és un déu distant, al que li importen més els seus designis o lleis, que no les seves criatures concretes, s'implica amb la totalitat de la seva obra i se l'estima. Té una relació molt "humana" i emotiva amb la "seva" creació. Per això, segurament, se n’estima algunes criatures més altres, però no al preu d'oblidar o sacrificar el conjunt. 

La seva preocupació i obra és tot el jardí, no només una part o algun espècimen molt especial; per això no faria certes intervencions bàrbares i excessives que van caracteritzar alguns déus mitològics grecs. Tampoc no és especialment gelós ni venjatiu, al contrari entén que les criatures sovint tinguin pretensions, egoismes, vanitats i -inclús- que siguin poc respectuosos amb ell -el seu creador-. 

Sens dubte pot estimar uns biomes i unes contrades més que altres. Pot tenir predilecció per unes flors especialment belles, unes plantes rares o exòtiques, potser inclús alguna espècie molt delicada i difícil de cultivar. S'hi sent implicat emocional i personalment. Té molt de Déu-jardiner, però sense voler convertir tota la naturalesa en un ordenat, avorrit, mecànic i predeterminat jardí. 

Sobretot és un déu ecòleg que s’estima especialment la naturalesa completa, amb tota la seva diversitat i complex equilibri. I en tot cas sempre posa per davant el conjunt i la totalitat del jardí a cap individu, especímen o espècie en particular. La salut, riquesa, varietat, esplendor, equilibri... bellesa, fel.licitat... del conjunt sempre és més importat que la de la part aïllada.

No és un déu-jardiner especialment obsessiu, detallista ni perfeccionista. Es preocupa per les seves criatures i estima les seves plantes, però no els imposa uns criteris o canons massa rígids. Se les estima de la manera tolerant i força libèrrima de qui li agrada veure’s sorprès (especialment si és gratament) pels esdeveniments, per l’autonomia, creativitat, força i exuberància de les seves criatures.

HIPOCRESIA MEDIÀTICA

Cal censurar Internet? Cal controlar especialment les xarxes socials? Alguns diuen que sí.
 

Darrerament alguns s'estan escandalitzant molt sobre alguns deplorables comentaris a Facebook, a Twitter... Són més escandalosos aquests deplorables comentaris en les xarxes que els que es fan habitualment a les tertúl.lies televisives o en certs articles periodístics de consum i de batalla "política". Cal perseguir-los més contundentment?
 

Per alguns sembla que sí... Cal perseguir-los molt més contundentment. Ara bé, preguntem-nos: per què? Quina és la diferència?

¿HEGEL ANTIIDEALISTA?

¿Es Hegel tan idealista como dice el tópico? ¿Encaja el complejo idealismo filosófico, epistemológico y ontológico de Hegel con las concepciones vulgares de idealismo? Si buscamos los conceptos de “idealista” o “idealismo” en un diccionario ¿se corresponden con la filosofía hegeliana? ¿Cómo tenía que ser el idealismo hegeliano para haber fascinado pensadores tan materialistas como Marx? ¿Es incompatible el idealismo hegeliano con el realismo político o con valorar la decisiva importancia en las acciones humanos de lo pasional y carnal?

 

Estas cuestiones son clave para entender un pensador tan complejo como Hegel. Incluso son cuestiones clave para que Hegel pudiera totalizar y comprender quizás el más complejo momento de la historia: el paso de una modernidad todavía ligada a lo clásico a una sociedad contemporánea (quizás ya postmoderna) para la cual lo clásico es ya sólo un sueño. No olvidemos que Hegel culmina la filosofía moderna y clásica, al mismo tiempo que inaugura una contemporaneidad completamente amenazada de alienación, sospecha y ruptura entre individuo y colectividad.

 

El peculiar y complejo idealismo dialéctico de Hegel le es esencial para superar y sintetizar tradición e innovación, clasicidad y ruptura, racionalismo e irracionalismo, Ilustración y Romanticismo, quizás modernidad y postmodernidad… Inevitablemente el último gran sistema totalizador de la historia –que es el hegeliano- tan sólo podía surgir de una muy compleja dialéctica entre idealismo y realismo, espiritualismo y materialismo, racionalismo e irracionalismo.

(DES)EMPODERAMIENTOS TURBOGLOBALIZADOS

¿Por qué hablar de turboglobalización? ¿Se superponen empoderamientos positivos a lamentables desempoderamientos de la ciudadanía? ¿La turboglobalización actual empodera o más bien desempodera a las clases populares? ¿Qué hacer frente a la actual debilidad y desempoderamiento de la política frente a los mercados y la economía? ¿Qué hacer ante tales conflictos y retos?

La característica más decisiva de la actual globalización es una aceleración tremenda de los flujos financieros, económicos y tecnológicos. Ahora bien hay que reconocer que es una turboglobalización fragmentaria y parcial, pues los flujos que afectan al saber, la cultura, las persones o los derechos, quizás son más rápidos que nunca antes, pero están muy lejos de velocidad de los flujos financieros y productivos.
 

Precisamente por esa globalización no uniformemente acelerada, se producen a la vez procesos ciudadanos de empoderamiento y desempoderamiento. Las actuales tendencias al desmontaje del Estado del bienestar e incluso a la laminación del Estado social de derecho son claros ejemplos de desempoderamiento popular. Pues el conjunto de la ciudadanía y especialmente las clases más desfavorecidas ven limitadas aceleradamente cada vez más sus capacidades, potencialidades y agencias, a pesar que las habían ido conquistando muy dificultosa y lentamente a lo largo de décadas.

POSTMODERNITY AND THEOLOGY

Does postmodernism modernity fully closing? How much postmodern critique of modernity relocates us back in the pre-modern? If, as Max Weber said the modernization and secularization involves the disenchantment of society does that mean that postmodern society will again be a sacralized society under the hegemony of religion? Does the postmodern critique causes the return of sacral worldview and life?

Does Baudrillard thought -probably the most radical of the post-modern thinkers- offer new possibilities for religion? Does he reopen expectations closed by the modern world and inaugurate some new ones? Is he relevant to current theology?

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén. 

¿POSTMODERNIDAD RESACRALIZADORA?

¿La postmodernidad clausura totalmente la modernidad? ¿Por tanto la crítica postmoderna a la modernidad nos resitua de nuevo en la premodernidad? Si como decía Max Weber la modernización comporta la secularización y desencantamiento de la sociedad ¿quiere ello decir que la sociedad postmoderna será de nuevo una sociedad sacralizada y bajo la hegemonía de la religión? ¿De resultas de la crítica postmoderna vuelve la visión sacral del mundo y de la vida? 

¿El pensamiento de Jean Baudrillard –seguramente el más radical de los postmodernos- ofrece nuevas posibilidades a la religión? ¿Reabre expectativas que el mundo moderno quiso cerrar definitivamente e inaugura algunas otras de nuevas? ¿Es relevante para la teología actual?

BAUDRILLARD: SOCIETÀ SIMULACRO

Il filosofo francese Jean Baudrillard sostenne che il destino e la condizione delle società avanzate attuali è che qualsiasi fatto tende a degradarsi in quanto tale e a diventare uno spettacolo (Guy Debord) o un oggetto di consumo, a prescindere della sua veridicità o falsità. Informazioni ed interpretazioni, emesse e ricevute, si eguagliano in quanto meri simulacri della realtà.

La società avanzata attuale è caratterizzata da una doppia concentrazione umana: la concentrazione fisica in grandi città o enormi zone metropolitane e, parallelamente, la connessione telematica in grandi reti comunicative che potenzialiamente connettono tutto il pianeta in una sola “globalizzazione”. Questa doppia e intensissima interazione umana nelle città moderne e nella “telepolis” o “cosmopolis” globale che chiamiamo Internet è la chiave della condizione umana contemporanea e provoca fenomeni significativi.

HEGEL: FILÓSOFO DEL RECONOCIMIENTO

¿Hegel es el gran filósofo del reconocimiento? ¿La necesidad y posibilidad el reconocimiento marca toda su obra? ¿Evolucionó Hegel hasta el punto que haya un hiato entre los escritos de Jena y la Fenomenología? ¿Los estudios actuales sobre la subjetividad en Hegel magnifican ese salto? ¿En toda la filosofía hegeliana subyace la cuestión del reconocimiento y la lucha humana por alcanzarlo?

RESULTATS ELECCIONS ATENEU

La festa de la democràcia ha culminat a l'Ateneu Barcelonès, amb la victòria de la candidatura "El Teu Ateneu". Ha guanyat amb uns resultats magnífics, davant dels també força dignes de les candidatures rivals "Construïm Futur a l'Ateneu" i "Fènix Ateneu". El reconegut historiador Jordi Cassassas serà el president durant els propers tres anys. L'acompanyen els vicepresidents Patrícia Gabancho (periodista) i Francesc Morata (catedràtic de politicologia).

Les eleccions a l'Ateneu es fan en llistes obertes, però la candidatura "El Teu Ateneu" ha aconseguit situar els seus membres en tots els llocs de la nova junta. Això és molt destacable i dóna gran legitimitat als nous secretari Bernat Castany (catedràtic IES), vicesecretari Xavier Muñoz (advocat), bibliotecari Jordi Coca (escriptor que no va poder participar a la votació per malaltia d'un familiar), conservador Ramon Mir (pintor) i tresorercomptador Joan Josep González (auditor).

Són vocals electes de la nova junta de l'Ateneu Barcelonès Pilar Blasco Prim (advocada), Toni Rodríguez Yuste (llicenciada en Belles Arts), Pep Martí (periodista), Carles Santacana (historiador), Carmen Adzerias (pintora), Enric Cirici (químic) i Gonçal Mayos (filòsof). Amb la votació amb més participació en moltes dècades, dels 3084 socis amb dret a vot, han exercit el seu dret democràtic 1275. Significativament i malgrat alguns vots nuls i en blanc, i les altres dos molt dignes candidatures, els membres de "El Teu Ateneu" han vorejat -vot més, vot menys- la meitat dels sufragis vàlids. És una dada encoratjadora per a la legitimitat de la futura nova junta (encara no ha pres possessió) davant els reptes que ha d'assumir en una situació tan complexa com entusiasmant per a l'Ateneu i el país.

Com recordàvem fa uns dies, "El Teu Ateneu" és una candidatura -ara futura junta rectora de l'Ateneu Barcelonès- que té molt importants aspiracions. Com tota la societat catalana entén que de l’actual crisi econòmica, financera, social, cívica, de valors, de futur... cal fer-ne una oportunitat de millora. Considera que hi estem obligats per la duresa dels reptes i circumstàncies actuals! Proposa a la totalitat de la societat catalana que s'esforci per convertir totes i cadascuna de les eleccions democràtiques en camí de justícia i progrés.

Les votacions són les principals eines populars i de la democràcia, i les d'ahir a l'Ateneu Barcelonès en són només unes. Ara cal continuar amb entusiasme i encarar de la millor manera els reptes pendents de la societat catalana. Com sempre l'Ateneu Barcelonès hi serà a primera línia i amb ell la junta elegida "El Teu Ateneu" i el futur president Jordi Cassassas.

ALIENACIÓN, LUCHA Y RECONOCIMIENTO

¿Cuál es la relación entre alienación y reconocimiento? ¿Es posible el reconocimiento sin lucha y sin superar la alienación? ¿Qué consecuencias tiene para la situación contemporánea? 

Hegel es el primer gran profundizador en la importancia decisiva que tiene la alienación en la vida humana. También crea la primera filosofia del reconocimiento digna de ese nombre. Así inicia la edad contemporània y sus conflictos.

¡TERRIBLE EXISTIR!

¿Es el sujeto un proceso en devenir y no una substancia o esencia? ¿Somos o nos vamos haciendo? ¿Nos hacen los otros?¿Por qué el existir humano es tan conflictivo y terrible?  ¿La subjetividad según Hegel se construye y “desconstruye” –en el sentido de Derrida- dentro del proceso social e histórico? ¿Cómo piensa Hegel el vivir humano? ¿Vivir es dialéctico? ¿Cómo piensa la modernidad el arte de vivir? ¿Es muy diferente de la antigua filosofía como forma de vida (Pierre Hadot)?

CAPITALISMO MONOTEMÁTICO Y EXTIMIDAD

¿Somos seres humanos escindidos de nuestra sociedad? ¿Estamos condenados a una subjectivación de ese tipo, solipsista? ¿Hegel lo niega pero hasta donde le conduce su negación? ¿Hasta qué punto Hegel se pliega al capitalismo, como se plegó ante el Estado? ¿Ofrece Hegel herramientas para criticar a la sociedad capitalista contemporánea? ¿Cuáles? ¿Merece la pena recordarlas o recuperarlas? 

HISTORIA Y LOGOS ¿SON CRUELES?

¿El mundo, la realidad, la verdad, la historia y la razón son crueles? ¿La realidad social, el Estado, la verdad del concepto y el transcurso histórico deben imponerse a la conciencia individual? ¿El individuo debe someterse a la historia y a la realidad político-social? ¿Hegel somete cruelmente lo individual y lo particular a lo universal absoluto? ¿La conciencia personal debe ser esclava del establishment? ¿Supera Hegel el moderno paradigma de la conciencia? ¿Hay grandes diferencias al respecto entre el joven Hegel y el ya muy asentado en Berlin?

ELECCIONS ATENEU

La festa de la democràcia ha culminat a l'Ateneu Barcelonès, amb la victòria de la candidatura "El Teu Ateneu". Ha guanyat amb uns resultats magnífics, davant dels també força dignes de les candidatures rivals "Construïm Futur a l'Ateneu" i "Fènix Ateneu". El reconegut historiador Jordi Cassassas serà el president durant els propers tres anys. L'acompanyen els vicepresidents Patrícia Gabancho (periodista) i Francesc Morata (catedràtic de politicologia).

Les eleccions a l'Ateneu es fan en llistes obertes, però la candidatura "El Teu Ateneu" ha aconseguit situar els seus membres en tots els llocs de la nova junta. Això és molt destacable i dóna gran legitimitat als nous secretari Bernat Castany (catedràtic IES), vicesecretari Xavier Muñoz (advocat), Bibliotecari Jordi Coca (escriptor que no va poder participar a la votació per malaltia d'un familiar), conservador Ramon Mir (pintor) i tresorercomptador Joan Josep González (auditor).

Són vocals electes de la nova junta de l'Ateneu Barcelonès Pilar Blasco Prim (advocada), Toni Rodríguez Yuste (llicenciada en Belles Arts), Pep Martí (periodista), Carles Santacana (historiador), Carmen Adzerias (pintora), Enric Cirici (químic) i Gonçal Mayos (filòsof). Dels 3084 socis amb dret a vot, han exercit el seu dret democràtic 1275. Significativament i malgrat alguns vots nuls i en blanc, i les altres dos molt dignes candidatures, els membres de "El Teu Ateneu" han vorejat -vot més, vot menys- la meitat dels sufragis vàlids. És una dada encoratjadora per a la legitimitat de la futura nova junta (encara no ha pres possessió) davant els reptes que ha d'assumir en una situació tan complexa com entusiasmant per a l'Ateneu i el país.

Com recordàvem fa uns dies, "El Teu Ateneu" és una candidatura i ja futura junta rectora de l'Ateneu Barcelonès que té molt importants aspiracions. Com tota la societat catalana entén que de l’actual crisi econòmica, financera, social, cívica, de valors, de futur... cal fer-ne una oportunitat de millora. Considera que hi estem obligats per la duresa dels reptes i circumstàncies actuals! Proposa a la totalitat de la societat catalana que s'esforci per convertir en camí de justícia i progrés: totes i cadascuna de les eleccions democràtiques. Són les principals eines populars i de la democràcia, i les d'ahir a l'Ateneu Barcelonès en són només unes. Ara cal continuar amb entusiasme i encarar de la millor manera els reptes pendents de la societat catalana. Com sempre l'Ateneu Barcelonès hi serà a primera línia i amb ell la junta elegida "El Teu Ateneu" i el futur president Jordi Cassassas.

JOC: L'EXISTIR ALTRE?

Els humans tenim un instint lúdic que ens impulsa a jugar? Per a nosaltres el joc és tan seriós com el treball?  Es pot treballar -i molt productivament- tot jugant? Si es reprimeix el joc, també estem bloquejant la creativitat? Es pot definir la humanitat com l’animal que juga, tant com l’animal que raona? Creiem que sí i tractarem d’argumentar-ho.
 

Hi ha un moment per a jugar però –després necessàriament- cal deixar el joc i -ja amb total disciplina- dedicar-se a coses serioses? A l’escola no s’hi ve a jugar, perquè aprendre és una altra cosa? El joc es relaciona només amb l’oci, l’entreteniment, el temps lliure, el consum i el dolce far niente? El treball requereix una actitud incompatible amb jugar? Més enllà de la tendra infància, el joc és un enorme malbaratament d’energia i de temps?  
 

Malgrat que aquestes darreres qüestions les hem sentit molt més al llarg de la nostra vida (algunes es reiteren molt), creiem que són menys veritables que les primeres preguntes que ens hem fet en aquest post. Intentarem argumentar la nostra posició que, a més, creiem que és molt més pròpia i adaptada a les societats avançades actuals. I potser a la naturalesa humana ben considerada!  

CAPITALISMO EMOCIONAL

La macrofilósofa judía Eva Illouz ha popularizado la denominación “capitalismo emotivo” con su libro del 2007 Intimidades congeladas y otros donde analiza fenómenos cercanos. Con estudios muy transversales, Illouz ha mostrado la inseparable imbricación en el capitalismo occidental entre lo económico y lo emotivo, los números y las pasiones, el trabajo y el placer, la represión y el deseo… Hay que reconocer que en todo ello estamos todavía en los inicios y que hay muchos secretos y sorpresas en ese capitalismo que creemos conocer tan bien.

A un nivel mucho más divulgativo y comercial también ha causado expectación la socióloga Catherine Hakim con su libro Capital erótico (2011). Además ha polemizado con el feminismo, acusándolo de bloquear o no facilitar que las mujeres puedan aprovechar libremente su propio “capital erótico” en un mundo como el actual que, considera, les es más favorable que en épocas anteriores.

NOVA FILOSOFIA?

Es pot actualitzar la filosofia per a convertir-la en el saber transversal, multidisciplinar i sintètic per antonomàsia? Pot col.laborar amb disciplines afins per a fer dialogar les ciències i el conjunt de la cultura? Pot una filosofia renovada i macrofilosòfica ajudar decisivament a elaborar la “síntesi cosmovisional” que avui necessitem i no tenim? Pot així ajudar a orientar eficaçment els científics hiperespecialitzats, la desorientada ciutadania i les administracions perdudes en el neolliberalisme?

Si l’actualitzem macrofilosòficament, pot ajudar la filosofia –i en general les humanitats- a transmetre millor a la societat els coneixements actualitzats, superant les barreres polítiques i les incomprensions acadèmiques? Pot analitzar críticament els problemes actuals, valorant tota l’esfera cultural (sense prejudicis ni jerarquies) i evitant les limitacions disciplinars? Pot una filosofia renovada internacionalitzar postcolonialment les anàlisis i fer-les globals sense que siguin eurocèntriques ni estiguin sotmeses al neolliberalisme?

És possible avui que una macrofilosofia ajudi a transformar i revaloritzar les humanitats i les ciències humanes, fent-les capaces de comprendre i -alhora- equilibrar el món tecnocientífic? Pot una nova filosofia descobrir i divulgar eines, metodologies, pràctiques i estructures que potenciïn tot l’anterior? Pot una renovada filosofia, més “macro”, crítica i compromesa formar persones i ments adequades als reptes mencionats?