KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

SOSPITA, VIDA I FILOSOFIA CONTEMPORÀNIES

La sospita neix de la consciència de la intrínseca alienació que acompanya la condició humana. No és només que sovint ens enganyem, fins i tot en les coses que creiem més sòlides, objectives, compartides, reals... A més de falibilitat i tendència a l'error, la condició humana comporta una tendència profunda a construir-se miratges que funcionen com a filtres que inhibeixen la crítica i -inclús- com a les veritats més indiscutibles. 

BRASIL ¿CONTRA POLITICA Y OLIGARQUIAS TRADICIONALES?

No se entiende a los indignados, a las manifestaciones brasileiras… y en general a los Nuevos movimientos sociales (NMS) sin valorar la vieja política que rechazan. Hay que entender que -uno de sus consensos y reivindicaciones más básicos, comunes y profundos- es renegar de las políticas y oligarquías tradicionales.

Se oponen a un tipo de política y de partido que muchas veces cae y muestra su condescendiente sumisión a la famosa la ley de hierro de las oligarquías de Rober Michels. Una ley que tiende a promover siempre el gobierno de una minoría y, además, en su beneficio propio, aprovechándose del conjunto de la población. La ley de hierro de las oligarquías suele coincidir con la persistencia lampedusiana (todo debe cambiar para que todo permanezca igual) de elites extractivas.

INDIGNADOS. HOY: BRASIL

Excepto casos vandálicos, que hay que evitar, las manifestaciones actuales en Brasil son un signo positivo. Son enormes, multitudinarias, interclasistas, mayoritariamente pacíficas y cívicas. Muestran que las jóvenes generaciones y la clase media quieren tutelar cada vez de más cerca a la política y al gobierno.

Además gozan de la simpatía del conjunto de la ciudadanía y la "mayoría silenciosa" los ve como sus portavoces. De ahí su popularidad en todas partes, no siendo el Brasil ninguna excepción, sino todo lo contrario. Sólo la violencia de unos pocos puede bloquear, lo que es un hecho esperanzador.

Como el movimiento 15M o las primaveras árabes, muestran una enorme capacidad para coordinarse de formas nuevas y muy eficaces. Sorprenden al poder, a los políticos y a las administraciones, despertándolos de sus rutinas “partidarias” –cuando no corruptelas-. Inesperadamente las avenidas y las plazas devienen “ágoras” políticas y escenarios privilegiados para la ciudadanía.  

Elperiodista brasileiro Rodrigo Leite Rodrigues Russo me pregunta para elperiódico Folha de S.Paulo:

PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

Duta per idees potents i valuoses com la "diferència ontològica" de Heidegger, la filosofia deixava de pensar i atendre als éssers o els ens concrets; a les idees, valors o creences subjacents; a les diverses propostes de principis, substàncies i essències; als humans en conflicte; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; a les lluites i antagonismes; a les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; als diversos projectes de canvis revolucionaris...

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

CONTRA LA POLÍTICA EXTRACTIVA

Una política extractiva afavoreix que una elit extregui en benefici propi els recursos econòmics (impostos, hores de treball...) del conjunt de la societat, que –en conseqüència- no pot gaudir del seus esforços i treballs. Com que s’impliquen mútuament, una política extractiva afavoreix l'economia i les elits extractives. I, a l’inrevés, també el domini d’elits extractives reforça necessàriament una economia i polítiques extractives. 

Avui constatem empíricament la submissió de la política a l'economia, però és molt antiga -i sempre ha estat molt forta- la relació entre política i economia. Encara que hi poden haver diverses concrecions del sistema econòmic i del sistema polític, sempre estan íntimament vinculats. 

Quan una (o bé l'economia o bé la política) es configura extractivament, inevitablement augmenten molts les possibilitats de que l'altra també s'acabi configurant extractivament. 

L'extracció econòmica dóna recursos per a poder imposar polítiques que subordinin o excloguin a grans parts de la població. A l'inrevés, institucions polítiques que exclouen de la decisió a sectors socials, fàcilment generen economies extractores i expoliadores d'aquells mateixos sectors.