Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

May 25, 2017

DÉU: "MORT" O "REVENJA"


8-4-1966
Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel.

De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.


Les dues metàfores remeten a complexos processos socials de llarga duració més que no a cap presumpte esdeveniment més o menys puntual. Per això, tant en un cas com en l’altre, és molt difícil destacar un o uns pocs “protagonistes”. No obstant això, expressen també la perspectiva d’un moment històric donat on –amb escàndol i sorpresa- hom va prendre consciència que, inclús en coses tant universals i constants en la humanitat com l’esperit religiós, s’hi poden constatar canvis disruptius força profunds.

La metàfora de la “mort de Déu” prenia nota de llargs processos com la modernització que impulsaven (Max Weber) la progressiva secularització de les societats. Inclús Karl Marx, considerant la religió “el opi del poble”, volia eliminar o minimitzar radicalment la presència històrica, constant i hegemònica de les religions, les esglésies, els dogmes i els sacerdots en la vida social, política i en la mentalitat de la gent. Així, després de segles de batalles al voltant de la religió amb relatiu èxit i molta violència, moviments moderns com p.e. els filòsofs de la sospita, el marxisme, el laïcisme liberal però també el mode de vida modern i l’afany consumista... semblaven aconseguir la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte.

Ara bé, llavors es va produir un gir històric sorprenent que exemplifica l'impressionant contrast de les dues metàfores escollides. La “mort de Déu” -anunciada per alguns durant els darrers 500 anys d’Edat moderna- contrasta amb la “revenja de Déu” proclamada en les darreres dècades. Per a sorpresa i escàndol de tothom –laics i creients- les dues metàfores s’oposen tan radicalment com els dos moments històrics a què fan referència.

Durant segles, uns proclamen que la societat i la població són immerses en un procés de secularització tan llarg i profund com mancat de tota possibilitat de retorn! Però fa només unes dècades, altres proclamen –precisament quan la religió semblava totalment foragitada de la política- el seu retorn triomfant i inclús “venjatiu”. 


Certament sorprèn que, en un procés força paral.lel a la fi de les ideologies (Daniel Bell i altres), en l’actualitat gran part de la humanitat mostra un renovat impacte de la religió alhora que –paradoxalment?- disminueix la seva ideologització. Com destaquen analistes com Gilles Kepel o Samuel Huntington sobretot a partir de la dècada de 1970 l’impacte de la religió (especialment dels tres grans monoteismes: cristianisme, judaisme i l’islam) en les societats i en els conflictes polítics es torna a mostrar enormement important i digne de ser pensat. 
Això és el que vol fer l’associació filosòfica Liceu Maragall durant el curs 2017-18 en la seva seu habitual de l’Ateneu Barcelonès. Vol estudiar un tema tan clàssic i perenne com la importància de la religió per a la humanitat des d’una perspectiva radicalment contemporània i de filosofia del present.

Vol analitzar les causes i conseqüències del retorn del religiós en la vida política, social i cultural de la humanitat precisament en plenes turboglobalització neoliberal, l’anomenada “societat del coneixement” i l’explosió de les tecnologies de la informació i la comunicació. En definitiva, vol pensar radicalment el nostre present que sembla moure’s de forma inquietant i conflictiva entre “la mort” i la “revenja de Déu”

Les sessions amb les xerrades i debat conjunt posteriors es realitzaran a l'Ateneu Barcelonès (C/ Canuda, 6, al costat Plaça Catalunya) a les 11 hores dels següents dissabtes:

- 18-11-2017 “Del sagrat al sant, en el Dia mundial de la filosofia (UNESCO)” per Joan Carles Mèlich (Prof. Titular UAB) i per Gonçal Mayos (Prof. Titular UB). 

16-12-2017 “Religió–laïcisme: la difícil superació de la barbàrie” Albert Llorca (catedràtic filosofia IES), Andrés Carmona Campo, (filòsof i vice-president d’Europa Laica).

20-1- 2018 "L'orgiàstica mort de Déu en els ceremonials del Grup de París (Xifra, Rossell, Miralda i Selz)", Victor Caballero (professor Filosofia IES) i Cèsar Alegre Roig (catedràtic Història de l'Art IES).

17-2-2018 “Mort de Déu: Schopenhauer i Nietzsche” per Albert Baille (Dr en filosofia) i "Nietzsche i les poètiques de l’afirmació” per Felipe Oyarzun  (UB i “ARCOS” U. Chile).

17-3-2018  "Coach, poder pastoral i religió" per Lluís Soler (sociòleg i bibliotecari) i Antoni Saragossa (filòsof).

21-4-2018 “Polititzar la vida després de la mort de Déu” per Borja Muntadas  (filòsof, La Salle) i "Charles Taylor i l'edat secular" Ricard Gómez-Ventura (catedràtic Filosofia IES).


19-5-2018 “Mindfullness, zen, budisme i religiositat” per Jordi Planes Rovira (professor mindfullness) i Josep Manuel Sosen Campillo (monjo budista).


El consoci de l'Ateneu i del Liceu, Ricard Gómez-Ventura n'ha fet la següent notícia de les conferències i debat: "La sessió va comptar amb la intervenció de Marta Doltra (secretària del Liceu Maragall i catedràtica de Filosofia d’educació secundària) i de Domingo Cabezas (doctor en filosofia i professor d’educació secundària). Ambdós van tractar d’un tema clàssic en la filosofia però, darrerament, poc habitual: Déu.
Marta Doltra va afrontar la funció social de la idea de Déu en els filòsofs de la sospita del segle XIX i XX: Feuerbach, Marx, Nietzsche, Freud i Benjamin. Després de fer un ràpid resum de les principals tesis dels autors esmentats sobre la funció política de Déu: com a sublimació de l’autoconsciència humana, “opi del poble”, idealització del pare protector…, va incidir entre la diferència entre la fe individual (respectable) i la funció políticosocial de la religió per mantenir una societat. Funció que es veu capgirada —d’acord amb Walter Benjamin— amb el capitalisme modern que pren ell mateix la forma d’una religió ja que “el capitalisme serveix essencialment a la satisfacció de les mateixes preocupacions, patiments i inquietuds a què donaven resposta les religions” (El capitalisme com a religió).
Domingo Cabezas, per la seva banda, després de recordar que segurament en Descartes i Leibniz es troben els darrers grans pensadors que han fet de la figura de Déu un dels eixos de la seva filosofia, es va fixar en el retorn d’un argument a posteriori sobre l’existència de Déu. Es tracta de l’argument del disseny que ha tornat a ser plantejat per dos pensadors contemporanis: Anthony Flew (1923-2010) i Richard Swinburne (n. 1934) que, a grans trets, intenten justificar l’existència de Déu com a ment dissenyadora i  ordenadora d’un món complex que, al seu parer, no pot ser fruit de l’atzar.
Es tracta d’arguments que en cap manera són concloents però que a parer del ponent posen com a atribut destacat de la divinitat una qualitat molt humana: la de pensar, projectar i produir coses. A més, com va recordar el ponent, per tal de solucionar un grup de misteris com són l’univers, la vida i la consciència, els defensors del disseny intel·ligent fan referència a un altre misteri encara més allunyat: l’existència de Déu. 


A. Wallmott, G. Mayos i Y. Tapia
El consoci de l'Ateneu i del Liceu, Ricard Gómez-Ventura ha fet la següent notícia de les conferències i debat Religió i política. Brasil com a exemple” del professor titular Universidade Federal Uberlandia (Brasil) Alexandre Walmott Borges i “La religió i la corporalitat en la modernitat de Yuri Tapia Ribas (Doctor UB i professor de filosofia a Mèxic) del 16-9-2017. 

"Enguany, el curs del Liceu Maragall que té lloc a l’Ateneu Barcelonès tracta el tema de la presència pública i política de la religió en la nostra societat. Com va explicar el president del Liceu Maragall, Gonçal Mayos, en la presentació de la primera sessió, hem passat amb perplexitat de la coneguda afirmació de F. Nietzsche, “Déu ha mort”, a constatar, com va dir G. Kepel, “la revenja de Déu”.

La sessió va comptar amb la intervenció de Yuri Tapia Ribas (doctor en Filosofia U.B. i professor a Mèxic) i d’Alexandre Walmott Borges (professor titular de la Universit Federal d’Uberlàndia, Brasil. El primer va dissertar sobre la religió i la corporalitat en la modernitat, i el segon sobre religió i política: Brasil com a exemple. La primera exposició es va centrar, doncs, en Europa que és –com afirma Jean Luc Nancy– “una societat que discuteix el seu cristianisme”. Mentre que la segona es va preocupar sobre la presència del cristianisme en la societat brasilera.

El professor Yuri Tapia Ribas es va desenvolupar les raons de l’oblit del cos que es dóna en el pensament occidental modern; present sobretot a partir de la distinció radical entre substància pensant (ànima) i substància extensa (cos) que es troba en el nucli del pensament de Descartes, i que va mantenir-se amb força en el pensament posterior. Únicament a partir del segle XIX, l’esforç d’Arthur Schopenhauer per recuperar la corporalitat com a punt d’unió de la voluntat i de la representació i la defensa que Friedrich Nietzsche va fer de la vida, van obrir un nou camí cap a la reivindicació del cos en la filosofia i la superació del centrament en el pensament pur, l’esperit o l’ànima que, en gran mesura, no són més que rèmores del pensament cristià.

Per la seva banda, el professor Alexandre Walmott Borges va presentar la situació del catolicisme al Brasil, que és actualment l’Estat amb més catòlics del món, fruit de la colonització portuguesa. Al mateix temps, però, el Brasil és també el país on més ràpidament l’Església catòlica perd més fidels. Els anys 40 del segle XX, un 96% de la població brasilera es considerava catòlica, mentre que en enquestes del 2010, tan sols un 64% se’n considerava. El ponent va esbossar les raons d’aquest procés tot presentant una breu presentació històrica de les relacions entre Església i Estat durant la conquesta portuguesa, l’Imperi i la primera República.

L’increment de fidels en les noves Esglésies evangèliques (moltes de les quals són originalment brasileres, que ha començat a estendre’s cap a Europa i altres continents), respon a un seguit de necessitats socials, educatives i espirituals a què ni l’Estat ni l’Església catòlica no han pogut donar resposta. Al mateix temps, un grup de diputats fidels a aquestes noves Esglésies ha format un lobby de pressió en el Parlament brasiler (conegut com Boi, Bala e Bíblia que inclou un terç dels membres d’aquell parlament). La conferència també va tractar de la presència dels cultes d’origen afroamericà i de l’Espiritisme (Kardecismo) que mantenen una presència important de fidels, alguns dels quals comparteixen alhora creences catòliques, encara que es troben confrontats per part dels abans esmentats nous cultes evangèlics." 
A. Carmona, G. Mayos i A. Llorca
El consoci Ricard Gómez-Ventura ha fet aquesta síntesi de les ponències sobre Religió –Laïcisme: La difícil superació de la barbàrie d'Andrés Carmona i Albert Llorca el 16 de desembre de 2017 amb motiu del dia internacional del laïcisme i de la llibertat de consciència (9 de desembre).  

Va obrir la sessió Albert Llorca que va reflexionar sobre la barbàrie, una complexa qüestió de fons que se sustenta sobre la pròpia condició humana. A partir de l’etimologia de bàrbar que per als grecs era aquell estranger tosc, incomprensible i, per això, un enemic que havia de ser vençut, Llorca va recordar la figura del boc expiatori de què havia tractat René Girard. Llorca va diferenciar acuradament entre les nocions de cultura (creadora, generadora, activa) i civilització (el sistema resultant de l’acció de la cultura), per tal de sostenir que la civilització és un dels orígens de la barbàrie, ja que tendeix a excloure l’estrany. Davant de l’expansió de la barbàrie, suggerí Llorca, cal defensar la vessant pràctica, performativa, dels Drets Humans; ja que aquests no poden ser considerats únicament una construcció teòrica. Per tal d’assolir això, cal una educació dels ciutadans en diferents àrees (política, economia…) que hauria de “despertar” i fer aflorar la condició humana. 

Andrés Carmona, per la seva banda, va començar la seva exposició a partir d’un seguit de casos reals polèmics en què la consciència religiosa individual entra en confrontació amb les pràctiques socials més esteses (presència de creus a locals públics, ús del vel islàmic, canvi d’un dia d’oposicions perquè no coincideixi amb un festiu religiós …). Tot això per mostrar com la noció de laïcitat ha de ser reformulada en els nostres dies, ja que l’ideal laïcista que aparegué amb la llei francesa de començaments de segle XX ha quedat desbordat per les circumstàncies actuals. Els principis laïcistes basats en el pluralisme, com la llibertat de consciència, la igualtat entre consciències, la neutralitat religiosa de l’Estat i la separació entre el públic i el privat, han de veure’s actualitzats —a través d’acomodaments raonables— en una societat plural en què els individus poden fer ús legítim del dret a mostrar públicament la seva consciència religiosa (o atea). Per això, cal anar en compte, per una banda, de no convertir la laïcitat clàssica en una nova forma d’etnocentrisme (sovint proper a l’extrema dreta); i, d’altra banda, de no confondre la laïcitat amb un multiconfessionalisme (en què cada religió reclama drets exclusius).

El consoci Ricard Gómez-Ventura ha fet aquesta síntesi de les ponències sobre el tema nietzscheà de la mort de Déu, a partir de les perspectives complementàries ofertes per Felipe Oyarzun i Albert Baille. 
En primer lloc Felipe Oyarzun (membre de l’Institut Professional ARCOS, UB) va reflexionar sobre la poètica de l’afirmació de la vida que Nietzsche esbossa després de l’esdeveniment de la mort de Déu, narrat en el paràgraf 125 de La Gaia Ciència. Aquest resulta ser un esdeveniment sense voluntat que alhora constitueix “el fet més gran de la història humana”. Amb ell denota Nietzsche el final d’un mode de vida que havia deixat de tenir sentit i intel·ligibilitat. És també, com recorda Heidegger, el final de la metafísica.

A partir d’aquí, Oyarzun va parlar dels dos sentits del nihilisme (passiu i actiu) en Nietzsche, en què es desvetlla la contradicció inherent al Cristianisme de trobar el sentit a la vida en el patiment, és a dir, en la negació de la vida. Com a pregunta final, Oyarzun, recordant Nietzsche, va analitzar quin mode de vida es necessita per poder assumir la idea de l’etern retorn; i com hauria de ser aquest home “més fort, més malvat i més profund; i també més bell” (Més enllà del bé i del mal, §295). O, en paraules del ponent, “com es poden construir lleis significatives o compromisos ferms en un món sense fonaments?”
A continuació el doctor Albert Baille va situar l’episodi de la mort de Déu que apareix en Nietzsche en la perspectiva històrica d’una cultura que ha anat qüestionant progressivament la confiança en la raó, des de la identificació entre fe i raó en St. Tomàs, passant pel dubte sobre el món en Descartes i el distanciament entre fe i raó en Kant.

A partir de l’obra de Schopenhauer —el mestratge del qual Nietzsche reconeix obertament— s’obre un camí que hauria de fer l’home, descrit com el viatge per “una corda sobre un abisme” (Així parlà Zaratustra, pròleg). Es tracta del perillós camí que se li ofereix al superhome (Übermensch) que ja no disposa dels fonaments de la religió, ni de la ciència, ni tampoc els necessita. 
La sessió va acabar en un acalorat debat sobre el pensament i la recepció de Nietzsche, qui es va definir a si mateix a Ecce Homo com a dinamita, i que un segle llarg després de la seva mort continua provocant. 


2 comments:

  1. This comment has been removed by the author.

    ReplyDelete
  2. Hola Gonçal,
    Certament, tant l’expressió “la mort de Déu” com “la revenja de Déu” són poderoses metàfores que apunten a “complexos processos socials de llarga duració més que no pas a cap presumpte esdeveniment més o menys puntual”. En conseqüència, la multiplicació dels indicis que la religió està retornant amb força no tan sols en l’àmbit privat de les creences, sinó també, i sobretot, en la seva vessant social, pública i política, va de la mà d’algun tipus de profunda transformació i, molt probablement, constitueix una manifestació més de la crisi de la Modernitat i la seva substitució per una nova fase –modernitat líquida, postmodernitat, turboglobalització?- que encara no hem acabat d’acotar però que,en tot cas, comporta “canvis disruptius” remarcables.
    Tanmateix, aquest retorn de la religió és un fenomen complex, polièdric i no exempt de paradoxes. Així, d’una banda, assistim a allò que Ulrich Beck anomenava el “Déu personal”, és a dir, a noves manifestacions del fenomen religiós més individualistes, més lligades a l’autoajuda, la psicologia popular i la recerca de vivències emocionals intenses que a allò que tradicionalment hem entès per religió. La fe, doncs, esdevé una mena de mercat de creences, ritus i pràctiques, d’entre les quals els creients (o potser caldria anomenar-los “consumidors”?) trien aquelles fórmules que millor vehiculen els seus anhels.
    D’altra banda, però, assistim a un intens, i inesperat, retorn dels fonamentalismes, ja siguin catòlics, protestants, jueus, musulmans o d’altres confessions. Òbviament, cadascun d’ells té una casuística i uns trets singulars, però, alhora, presenten uns trets comuns: d’entrada, tots ells postulen l’existència d’una única i estricta veritat, cosa que vol dir una única i estricta manera d’interpretar els respectius textos sagrats, d’on es desprèn que qualsevol divergència, per petita que sigui, constitueix un greu error, per no dir una heretgia, que, lluny de ser tolerada, se l’ha de combatre amb tota la determinació. En segon lloc, tots ells reivindiquen obertament la visibilitat pública de la seva fe, la seva vessant inequívocament social. Una reivindicació que implica, i de manera molt rellevant, la lluita aferrissada per fer del poder coactiu de l’Estat un element clau al servei de la fe.
    Quines implicacions cal extreure d’aquest doble fenomen i quina mena de relació guarden amb les grans transformacions tecnològiques, socioeconòmiques i culturals a què estem assistint? Ara per ara, tinc més interrogants que no pas possibles respostes. En tot cas, apuntaria, d’entrada, a que sembla que hi ha una correlació significativa entre classes o sectors socials i manifestació de la fe: en línies generals, els sectors més ben integrats i benestants aposten, o bé per una continuació –o fins i tot accentuació- de l’agnosticisme o la indiferència en afers de fe, o bé cap a una privatització i mercantilització d’aquesta, mentre que els “perdedors” de la globalització –“precariat”, aturats i sectors que esdeven “prescindibles” per als mercats- presenten una tendència creixent a apuntar-se a alguna mena de corrent fonamentalista. Diria, també, que tant en la vessant individualista com en la fonamentalista estem assistint a una curiosa –i preocupant- barreja entre la racionalitat més instrumental –en la seva vessant consumista i turbocapitalista, ben diferent de la que existia en temps d’Adorno i Horkheimer-, i les formes renovades d’irracionalitat o, senzillament, de “reencisament” del món. Per últim, sembla que estem a assistint a la inesperada reversió de la lògica de la “neutralització”: si, segons Carl Schmitt, l’Estat modern esdevé una maquinària tècnica i burocràtica totalment indiferent –és a dir, “neutral”- en temes de fe, ara hi ha més i més grups que aspiren a lligar fe i esfera pública. Cosa que, per continuar amb l’esquema d’Schmitt, implicaria una nova “teologia política”, on el discurs sobre Déu serviria per a legitimar la capacitat de “decisió” del sobirà, és a dir, el poder absolut i, per tant, la vulneració de la democràcia i les llibertats.
    Una abraçada

    ReplyDelete