 |
| Gilles Deleuze |
-
- Fenomenològico-hermenèutica (de Husserl a
Paul Ricoeur).
-
- Existencialista (de Sartre i Heidegger a Max
Scheler).
-
- Positivisme.
-
- La tradicional filosofia cristiana.
-
- Marxista (que passa a ser liderada per Althusser
i Roger Garaudy –que li acabava de guanyar una oposició-)
-
- Psicoanàlisi (que a França és dominat per
la gran figura de Jacques Lacan).
- - Estructuralisme (de Claude Lévi-Strauss a Roland Barthes i Julia Kristeva).
Això explica l’impacte immediat
de Nietzsche et la philosophie, que va convertir Nietzsche en un referent
generacional pel pensament més crític i iconoclasta. Deleuze aconsegueix una
recepció més ràpida i entusiasta que no el magnífic Nietzsche de Heidegger (publicat just de
l’any anterior 1961). El llibre de Deleuze és molt més breu, sincer, clar i
situat conscientment en un projecte col.lectiu de futur que no el del Heidegger "de la Kehre",
qui en fa una gran lectura però amagant o minimitzant el moltíssim que deu a Nietzsche.
Per això ràpidament Deleuze
es visualitza com una veu filosòfica pròpia, amb aportacions significatives per
a la nova generació dels Maigs-1968, en especial una poderosa onada de filòsofs
francesos com Georges Bataille, Pierre Klossowski, Henry Lefebvre, Guy Debord,
el propi Giles Deleuze, Michel Foucault, Felix Guattari, Jean Baudrillard, Jacques
Derrida, Jacques Rancière...
Deleuze els defineix usant
el famós text de Nietzsche com a “filòsofs-cometa” i els inscriu en la línia d’Spinoza
i Hume, de Rimbaud i Baudelaire, de Dostoievski i Proust, d’Alfred Jarry i
Antonin Artaud, de Marcel Duchamp i Raymond Roussel, de Dada i el surrealisme que com Dalí no vol sotmetre's a André Breton...
Els “filòsofs-cometa” són
guies i incitadors al pensar divers i oposat als filòsofs-planetaris
que són majoritaris en la tradició occidental. Aquests han creat escoles fortes
i disciplinades que giren obedientment al voltant de mestres-sol
que marquen el centre de gravetat i del pensable dins la pròpia escola. En ells domina una força gravitacional centrípeta que tot ho remet al mestre central
que és el sol, l’arkhont de l’escola i el profeta desvetllador de l’arkhé que
estructura tota veritat.
Per a les filosofies planetàries i de la unitat és impossible i contradictòria la multiplicitat d’arkhés, d’arkhonts i de centres que és l’opció del “filòsofs-cometa”. Per això aquests menyspreen la lluita per l’hegemonia en què s’enfronten les diverses escoles disciplinàries per tal de conquerir el que consideren el centre únic de la Veritat.
En la conferència a l’Aula Deleuze desenvolupem els punts bàsics d'aquesta distinció. Els “filòsofs-cometa” tenen companys de viatge i deixen una llarga estel.la darrera seu però
no busquen deixebles disciplinats ni volen crear escoles estructurades que
guanyin batalles per ells -com fan els que anomenem filòsofs-planetaris-.
Darrera d’ells,
Deleuze hi veu “el filósofo de la
religión, el filósofo de Estado, el coleccionista de los valores en curso, el
funcionario de la historia”. Com veiem apunta a Hegel però també
al marxisme (pensem en Lenin, Stalin o la doctrina de "l’intel.lectual orgànic" de Gramsci) i tota la filosofia acadèmica.
Dins
de la mencionada oposició, a Nietzsche et la philosophie, Deleuze pren
la decisió cabdal i molt reflexionada d’escollir Hegel com el gran filòsof
planetari centrípet i -per tant- el gran adversari de Nietzsche i de tots els filòsofs-cometa centrífugs. El motiu és clar: Hegel ha
culminat el desenvolupament de l’arma superior de tota la tradició filosòfica
hegemònica a Occident: la dialèctica (la qual la vincula a Hegel més explícitament
que no a Marx).
Significativament la designació de Hegel com a gran adversari de Nietzsche va revitalitzar la lectura de tots dos perquè sintetitzen el gran debat contemporani i –cadascun a la seva manera- són els grans interlocutors del nou pensament més crític, àcrata i radical. Calia “matar el pare” i aquest no era altre que Hegel (pare de molts altres pares -pensa Deleuze- com Marx o Freud), de manera que és inevitable que “avui tota filosofia comenci per ser una conversa amb Hegel”.
Això va consolidar el hegelianisme i el va introduir en els cercles més iconoclastes, revolucionaris i antiacadèmics, després que ja havia entrat en els més acadèmics amb els importants cursos 1933-39 d’Alexandre Kojéve (1902-68, que després de 1939 es retira a alts càrrecs administratius) i el mestratge de l’acadèmic Jean Hyppolite (1907-68), del que -tant Foucault com Deleuze- en són alumnes i al qual valoren moltíssim.
En 1962 però, no era gens
clar que precisament Hegel fos el “pare a matar” davant d’una hegemonia molt
més explícita del marxisme, Sartre, la fenomenologia-existencialisme i inclús el
pensament cristià resistent.
En la conferència desenvolupem
el gran debat que hi ha darrera de la mencionada distinció entre els pensadors
i la iconoclasta aparició d’una nova generació postestructuralista de nous
filòsofs-cometa.
Vídeo de la conferència i debat de G. Mayos sobre “El Nietzsche de Deleuze”. La conferència fou el dimarts 20 d’octubre 2020 a les 17 hores a la Sala Sagarra a l’Ateneu Barcelonès. L'organitzaren i en gravaren el vídeo els coordinadors de l’Aula Deleuze: Pere Pons i Josep Maria Janué.
 |
| Gonçal Mayos |
No comments:
Post a Comment