Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Oct 21, 2020

DELEUZE: NIETZSCHE CONTRA HEGEL. UN MANIFEST GENERACIONAL. VÍDEO


Gilles Deleuze
Nietzsche et la philosophie (1962) és el segon llibre de Deleuze (1925-95) després d’Empirisme i subjetivitat dedicat a Hume (1953, que és la seva tesi de màster). 

L’escriu després de pràcticament 10 anys dedicat a l’ensenyança, quan treballava en el CNRS (1960-64) i acabava d’iniciar una gran amistat amb Michel Foucault

Hi demostra alhora profunditat, rigor acadèmic i renovació filosòfico-discursiva. Ara bé el més decisiu és que Deleuze converteix Nietzsche et la philosophie en una espècie de manifest implícit de la nova generació filosòfica, consagrant-se com el seu inspirador més atrevit. Deleuze utilitza Nietzsche com el “maître à penser” que permetrà trencar el domini a França de les set tradicions que en aquell moment la dominen:

-     - Fenomenològico-hermenèutica (de Husserl a Paul Ricoeur).

-     - Existencialista (de Sartre i Heidegger a Max Scheler).

-     - Positivisme.

-     - La tradicional filosofia cristiana.  

-     - Marxista (que passa a ser liderada per Althusser i Roger Garaudy –que li acabava de guanyar una oposició-)

-     - Psicoanàlisi (que a França és dominat per la gran figura de Jacques Lacan).

-     - Estructuralisme (de Claude Lévi-Strauss a Roland Barthes i Julia Kristeva).      


Deleuze considera que totes aquestes tradicions cauen en diversos tipus d’essencialisme, transcendència o metafísica: la veritat positiva, les dades bàsiques de l’experiència, l’existència autèntica, l’estructura lingüístico-simbòlica, la Naturalesa, la Consciència, la Raó, inclús el Desig o el Supego, la lluita de classes en clau econòmica... 

Deleuze hi oposa les filosofies que no han estat prou aprofundides o tergiversades de Nietzsche, Spinoza o Hume. L’objectiu és fer un trencament cosmovisional i en el filosofar. Ja el mateix títol de Nietzsche et la philosophie posa de manifest que cal transformar radicalment la forma de fer filosofia i per tant d’encarar conscientment la totalitat de la vida. 

Deleuze ho té clar, la filosofia del futur ha de ser materialista, immanent, pluralista, vitalment basada en les passions alegres, expressivista, llibertària, destructora del ressentiment i les passions tristes.

Això explica l’impacte immediat de Nietzsche et la philosophie, que va convertir Nietzsche en un referent generacional pel pensament més crític i iconoclasta. Deleuze aconsegueix una recepció més ràpida i entusiasta que no el magnífic Nietzsche de Heidegger (publicat just de l’any anterior 1961). El llibre de Deleuze és molt més breu, sincer, clar i situat conscientment en un projecte col.lectiu de futur que no el del Heidegger "de la Kehre", qui en fa una gran lectura però amagant o minimitzant el moltíssim que deu a Nietzsche.

Per això ràpidament Deleuze es visualitza com una veu filosòfica pròpia, amb aportacions significatives per a la nova generació dels Maigs-1968, en especial una poderosa onada de filòsofs francesos com Georges Bataille, Pierre Klossowski, Henry Lefebvre, Guy Debord, el propi Giles Deleuze, Michel Foucault, Felix Guattari, Jean Baudrillard, Jacques Derrida, Jacques Rancière...

Deleuze els defineix usant el famós text de Nietzsche com a “filòsofs-cometa” i els inscriu en la línia d’Spinoza i Hume, de Rimbaud i Baudelaire, de Dostoievski i Proust, d’Alfred Jarry i Antonin Artaud, de Marcel Duchamp i Raymond Roussel, de Dada i el surrealisme que com Dalí no vol sotmetre's a André Breton...

Els “filòsofs-cometa” són guies i incitadors al pensar divers i oposat als filòsofs-planetaris que són majoritaris en la tradició occidental. Aquests han creat escoles fortes i disciplinades que giren obedientment al voltant de mestres-sol que marquen el centre de gravetat i del pensable dins la pròpia escola. En ells domina una força gravitacional centrípeta que tot ho remet al mestre central que és el sol, l’arkhont de l’escola i el profeta desvetllador de l’arkhé que estructura tota veritat.

Per a les filosofies planetàries i de la unitat és impossible i contradictòria la multiplicitat d’arkhés, d’arkhonts i de centres que és l’opció del “filòsofs-cometa”. Per això aquests menyspreen la lluita per l’hegemonia en què s’enfronten les diverses escoles disciplinàries per tal de conquerir el que consideren el centre únic de la Veritat. 

En la conferència a l’Aula Deleuze desenvolupem els punts bàsics d'aquesta distinció.  Els “filòsofs-cometa” tenen companys de viatge i deixen una llarga estel.la darrera seu però no busquen deixebles disciplinats ni volen crear escoles estructurades que guanyin batalles per ells -com fan els que anomenem filòsofs-planetaris-.


Malgrat el respecte que li poden merèixer, Deleuze -que clarament s’autodefineix com a “filòsof-cometa”- considera exemples de filòsofs planetaris els cims de la tradició occidental: Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, Descartes, Galileu, Newton, Kant, Hegel, Marx, Freud, Husserl, Heidegger, Sartre... 

Darrera d’ells, Deleuze hi veu “el filósofo de la religión, el filósofo de Estado, el coleccionista de los valores en curso, el funcionario de la historia”. Com veiem apunta a Hegel però també al marxisme (pensem en Lenin, Stalin o la doctrina de "l’intel.lectual orgànic" de Gramsci) i tota la filosofia acadèmica.

Dins de la mencionada oposició, a Nietzsche et la philosophie, Deleuze pren la decisió cabdal i molt reflexionada d’escollir Hegel com el gran filòsof planetari centrípet i -per tant- el gran adversari de Nietzsche i de tots els filòsofs-cometa centrífugs. El motiu és clar: Hegel ha culminat el desenvolupament de l’arma superior de tota la tradició filosòfica hegemònica a Occident: la dialèctica (la qual la vincula a Hegel més explícitament que no a Marx).

Significativament la designació de Hegel com a gran adversari de Nietzsche va revitalitzar la lectura de tots dos perquè sintetitzen el gran debat contemporani i –cadascun a la seva manera- són els grans interlocutors del nou pensament més crític, àcrata i radical. Calia “matar el pare” i aquest no era altre que Hegel (pare de molts altres pares -pensa Deleuze- com Marx o Freud), de manera que és inevitable que “avui tota filosofia comenci per ser una conversa amb Hegel”. 

Això va consolidar el hegelianisme i el va introduir en els cercles més iconoclastes, revolucionaris i antiacadèmics, després que ja havia entrat en els més acadèmics amb els importants cursos 1933-39 d’Alexandre Kojéve (1902-68, que després de 1939 es retira a alts càrrecs administratius) i el mestratge de l’acadèmic Jean Hyppolite (1907-68), del que -tant Foucault com Deleuze- en són alumnes i al qual valoren moltíssim. 

En 1962 però, no era gens clar que precisament Hegel fos el “pare a matar” davant d’una hegemonia molt més explícita del marxisme, Sartre, la fenomenologia-existencialisme i inclús el pensament cristià resistent.

En la conferència desenvolupem el gran debat que hi ha darrera de la mencionada distinció entre els pensadors i la iconoclasta aparició d’una nova generació postestructuralista de nous filòsofs-cometa.

Vídeo de la conferència i debat de G. Mayos sobre “El Nietzsche de Deleuze. La conferència fou el dimarts 20 d’octubre 2020 a les 17 hores a la Sala Sagarra a l’Ateneu Barcelonès. L'organitzaren i en gravaren el vídeo els coordinadors de l’Aula DeleuzePere Pons i Josep Maria Janué.  

Gonçal Mayos
Gonçal Mayos


No comments: