Al contrari el mestre i líder dels cínics, l’anomenada secta del gos, es caracteritzava per rebutjar tota esclavitud vers preteses ‘comoditats’ o estris prescindibles.
Així es
diu que només posseïa un vulgar bol de terrissa per a beure i que, quan va
observar a un nen fer-ho amb el palmell de la mà, va llençar el seu bol en
adonar-se que també en podia prescindir. En canvi molts malalts del ‘síndrome
de Diògenes’ arriben a tenir moltes tones dels més diversos estris, sense
donar-los-hi cap ús.
Aquest és el punt de partida del treball de grau a la UOC que he tutoritzat ‘La síndrome de Diògenes contra Diògenes de Sinope: la construcció d’una tergiversació’ de Jordi Marí Escanellas. Ara bé el seu abast va molt més enllà, ja que funciona com un article estandard de recerca que, a més, és un tast inicial de futures investigacions més àmplies. Així Jordi Marí mostra l’excel.lent coneixement que té de Diògenes de Sinope i del cinisme, però sobretot s’interessa per la complexa, sorprenent i paradoxal evolució d’aquesta tradició en l'actualitat.
Pel que hem dit a l’inici, evolucions
d'aquest tipus no són quelcom tan sorprenent ni paradoxal, encara que sí molt
complex, ja que com constata Jordi Marí el cinisme grec va partir ja
des dels inicis forts atacs i continuades tergiversacions. Sense anar més
lluny el propi Plató va definir Diògenes com un 'Sòcrates
embogit'. Inclús ara mateix els erudits no saben a ciència certa, com ens
han arribat les notícies que en tenim, ni tampoc com i perquè foren alterades
històricament.
Per això i amb escandalosa impunitat, usem
el nom de Diògenes de Sinope, que sempre havia rebutjat les propietats
(incloent la moneda!) com a rèmores per a l’estil de vida minimalista,
lliure, crític i autèntic que volia dur i que el feu famós a
l’antiguitat. La síndrome de Diògenes s’aplica a casos totalment oposats, sense
que l’acadèmia o els erudits puguin modificar el més mínim aquesta reveladora
tergiversació.
Tot passa com si pràcticament a ningú no
li importés la fakenews o la falsa veritat. En clau més
conspiranoica, com si la societat tingués la necessitat d’execrar en contra de
Diògenes de Sinope i per extensió de la forma de vida dels cínics. Això darrer
encaixa amb les males connotacions que ha adquirit el terme ‘cinisme’, fins al
punt que Peter Sloterdijk (a la seva magna Crítica de
la raó cínica) va haver de distingir el pervers ‘cinisme’ modern i
postmodern en oposició a l’autèntic esperit crític, libèrrim i
iconoclasta del ‘quinisme’ clàssic (que Sloterdijk reivindica).
Preocupat per la facilitat amb que s’ha
estès i popularitzat aquesta tan flagrant tergiversació, Marí Escanellas
analitza les primeres descripcions de la patologia i el seu ràpid i imparable
èxit mediàtic. Amb molts detalls, mostra que majoritàriament la imatge que
predomina en la gent ‘normal’ té poc a veure amb el que sabem del personatge
històric i molt amb el neologisme, la tergiversació tòpica i els
prejudicis.
Llavors Marí Escanellas aprofundeix en
pensadors i sociòlegs les teories dels quals poden explicar aquesta
mistificació i substitució del ‘real’ per ‘l’imaginari construït’. De
tal manera que, al final el seu TFG acaba pivotant en una anàlisi de la
naturalesa de les societats contemporànies i de com funciona la ‘recepció’
de la tradició que -sempre interessadament- és reelaborada i construïda
des del present. Hem mostrat com aquesta és una característica gairebé inevitable de totes les tradicions.
Així aprofundeix en la bibliografia més coneguda del constructivisme cognitiu i la sociologia del coneixement (de Peter Berger i Thomas Luckmann a Pierre Bourdieu i Michel Foucault), aplicant-la inclús a l’estudi de les notícies d’hemeroteca. Sense deixar-se impressionar per l’amplitud de la qüestió, apunta a continuar estudiant els mecanismes de construcció de la ‘veritat’, de circulació i viralització de fakenews, o l’anàlisi de les estratègies mainstream de tergiversació.
Marí aconsegueix un plantejament
innovador, amb una metodologia rigorosa i un interessant tractament de les
dades. P.e. recerca en les hemeroteques per detectar la proximitat temporal de
la recuperació erudita de la figura històrica de Diògenes de Sinope i el
diagnòstic i popularització ‘del síndrome’. Malgrat les dificultat, se’l veu
temptat a recercar en el futur les possibles causes de tot plegar i mirar d’integrar
interdisciplinarment els diversos paradigmes científics que aquí ha començat a
explorar.
Marí Escanellas sacrifica (per a poder sintetitzar la versió final del TFG) el gran coneixement erudit i històric que té de Diògenes de Sinope. A canvi, aprofundeix en la imatge desviada i infantilitzada que en donen els massmedia actuals. La figura antiga emblemàtica de Diògenes ja havia patit tergiversacions importants que fins i tot es poden detectar al famós fresc de L'Escola d'Atenes de Rafael.
Avui i malgrat l'important interès de molts estudiosos pel Diògenes autèntic i pels cínics històrics, la seva tergiversació es manté en l’actualitat amb força i alhora se l’associa -d’una manera forçada, que traspua menyspreu- amb la patologia del ‘síndrome de Diògenes’ (també diagnosticada recentment). L'aposta recercadora de Marí és doncs molt innovadora, original i ofereix un magnífic potencial de futures recerques, més àmplies i aprofundides.
Cal investigar a fons per què avui s’interpreta
l’actitud personal de denúncia dels codis socials majoritaris com a
insociabilitat o misogínia, quan per a Diògenes era el resultat del
més radical amor a altri i a l’humà com a tal i despullat de tot el
superflu?! Per què s’interpreta l’absència de propietats com a pobresa en
el sentit de desig insatisfet de possessió, enlloc de la riquesa i
seguretat del que se sap prou ple interiorment com per a no necessitar
ostentar propietats exteriors?! Per què s’interpreta com a brut,
descurat o inclús vell el no voler amagar el cos sota robes
ostentoses?!...
Aquestes males interpretacions i
tergiversacions són segur darrera l’escandalosa associació de l’acumulació
compulsiva d’estris amb el filòsof menys acumulador i després de tots els
temps. És senzillament que avui hom no vol acceptar i ni tan sols
sospitar que Diògenes es desprenia voluntàriament de moltes coses que la
resta de mortals no ens atrevim a prescindir! Què el homeless de
la bota era més lliure i valent, que no nosaltres mateixos.
En canvi usem el seu nom per a designar
hàbits excessius d'acumulació individualista, de desig possessiu (Macpherson)
i de 'consum' que són molt capitalistes; malgrat que s'ataquen
precisament només quan no es malbaraten ni es llencen. Fent servir el nom
tan menyspreat i desconegut de Diògenes s’intenta evitar que ens adonem que les
societats actuals ens fan a tots acumuladors, egoistes, consumistes i
possessius.
Al contrari tot això tan nostre, tan
actual i tan coherent amb el neoliberalisme sembla una patologia rara,
incomprensible i d'Altri: del pobre, el vell, el homeless, el boig,
el solitari, l'asocial... avui molts afegirien el drogoaddicte o l’alcoholitzat
terminal. I tothom pensa farisaica i erròniament: afortunadament jo no
sóc així.
Lamentablement som molt poc com el clàssic grec Diògenes de Sinope i massa com el contemporani i capitalista 'síndrome de Diògenes'. Per això acabem considerant normal i guai la col.lecció infinita de llibres (mea culpa), de gadgeds acumulats en els viatges de que volem fardar, de selfies a Instagram, links a Internet, pel.lícules, gravacions musicals, arxius informàtics i altres estris que ara mateix no puc ni imaginar-me.
No comments:
Post a Comment