Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Jul 12, 2021

ELS CÍNICS GRECS OPOSATS AL 'SÍNDROME DE DIÒGENES'

 

Jordi Marí Escanellas aprofundeix en una molt nova ‘tradició’: l’anomenat ‘síndrome de Diògenes’. Aquest vol descriure el comportament patològic -associat a altres problemes psicològics i socials- de qui acumula compulsivament andròmines, de les que no pot prescindir fins a autoesclavitzar-se sota el seu pes. Doncs bé, Marí remarca que aquest comportament no té res a veure amb el filòsof clàssic a que se l’associa: Diògenes de Sinope.

Al contrari el mestre i líder dels cínics, l’anomenada secta del gos, es caracteritzava per rebutjar tota esclavitud vers preteses ‘comoditats’ o estris prescindibles. 


Així es diu que només posseïa un vulgar bol de terrissa per a beure i que, quan va observar a un nen fer-ho amb el palmell de la mà, va llençar el seu bol en adonar-se que també en podia prescindir. En canvi molts malalts del ‘síndrome de Diògenes’ arriben a tenir moltes tones dels més diversos estris, sense donar-los-hi cap ús.

Aquest és el punt de partida del treball de grau a la UOC que he tutoritzat ‘La síndrome de Diògenes contra Diògenes de Sinope: la construcció d’una tergiversació’ de Jordi Marí Escanellas. Ara bé el seu abast va molt més enllà, ja que funciona com un article estandard de recerca que, a més, és un tast inicial de futures investigacions més àmplies. Així Jordi Marí mostra l’excel.lent coneixement que té de Diògenes de Sinope i del cinisme, però sobretot s’interessa per la complexa, sorprenent i paradoxal evolució d’aquesta tradició en l'actualitat. 

Pel que hem dit a l’inici, evolucions d'aquest tipus no són quelcom tan sorprenent ni paradoxal, encara que sí molt complex, ja que com constata Jordi Marí el cinisme grec va partir ja des dels inicis forts atacs i continuades tergiversacions. Sense anar més lluny el propi Plató va definir Diògenes com un 'Sòcrates embogit'. Inclús ara mateix els erudits no saben a ciència certa, com ens han arribat les notícies que en tenim, ni tampoc com i perquè foren alterades històricament.


Certament, al cinisme clàssic li costa ser reconegut al mateix nivell d’altres escoles postsocràtiques fins almenys els anys 1970. Precisament la dècada on comença a encunyar-se el famós ‘síndrome de Diògenes’ per a descriure un comportament patològic típic de les societats opulentes (J.K. Galbraith), consumistes, superficials, bulímiques i despilfarradores com la nostra.

Per això i amb escandalosa impunitat, usem el nom de Diògenes de Sinope, que sempre havia rebutjat les propietats (incloent la moneda!) com a rèmores per a l’estil de vida minimalista, lliure, crític i autèntic que volia dur i que el feu famós a l’antiguitat. La síndrome de Diògenes s’aplica a casos totalment oposats, sense que l’acadèmia o els erudits puguin modificar el més mínim aquesta reveladora tergiversació. 

Tot passa com si pràcticament a ningú no li importés la fakenews o la falsa veritat. En clau més conspiranoica, com si la societat tingués la necessitat d’execrar en contra de Diògenes de Sinope i per extensió de la forma de vida dels cínics. Això darrer encaixa amb les males connotacions que ha adquirit el terme ‘cinisme’, fins al punt que Peter Sloterdijk (a la seva magna Crítica de la raó cínica) va haver de distingir el pervers ‘cinisme’ modern i postmodern en oposició a l’autèntic esperit crític, libèrrim i iconoclasta del ‘quinisme’ clàssic (que Sloterdijk reivindica). 

Preocupat per la facilitat amb que s’ha estès i popularitzat aquesta tan flagrant tergiversació, Marí Escanellas analitza les primeres descripcions de la patologia i el seu ràpid i imparable èxit mediàtic. Amb molts detalls, mostra que majoritàriament la imatge que predomina en la gent ‘normal’ té poc a veure amb el que sabem del personatge històric i molt amb el neologisme, la tergiversació tòpica i els prejudicis. 

Llavors Marí Escanellas aprofundeix en pensadors i sociòlegs les teories dels quals poden explicar aquesta mistificació i substitució del ‘real’ per ‘l’imaginari construït’. De tal manera que, al final el seu TFG acaba pivotant en una anàlisi de la naturalesa de les societats contemporànies i de com funciona la ‘recepció’ de la tradició que -sempre interessadament- és reelaborada i construïda des del present. Hem mostrat com aquesta és una característica gairebé inevitable de totes les tradicions.  

Així aprofundeix en la bibliografia més coneguda del constructivisme cognitiu i la sociologia del coneixement (de Peter Berger i Thomas Luckmann a Pierre Bourdieu i Michel Foucault), aplicant-la inclús a l’estudi de les notícies d’hemeroteca. Sense deixar-se impressionar per l’amplitud de la qüestió, apunta a continuar estudiant els mecanismes de construcció de la ‘veritat’, de circulació i viralització de fakenews, o l’anàlisi de les estratègies mainstream de tergiversació. 


Marí veu en la persistent tergiversaciò patida pel cinisme (de la que l'anomenat 'síndrome de Diògenes' n'és només un exemple que ha esdevingut popular) una voluntat d'aniquilació simbòlica del desviat. Estic segur que, en el futur, Marí Escanellas aprofundirà en les estratègies que s'hi fan servir i analitzarà molts altres exemples lamentables. 

Marí aconsegueix un plantejament innovador, amb una metodologia rigorosa i un interessant tractament de les dades. P.e. recerca en les hemeroteques per detectar la proximitat temporal de la recuperació erudita de la figura històrica de Diògenes de Sinope i el diagnòstic i popularització ‘del síndrome’. Malgrat les dificultat, se’l veu temptat a recercar en el futur les possibles causes de tot plegar i mirar d’integrar interdisciplinarment els diversos paradigmes científics que aquí ha començat a explorar

Marí Escanellas sacrifica (per a poder sintetitzar la versió final del TFG) el gran coneixement erudit i històric que té de Diògenes de Sinope. A canvi, aprofundeix en la imatge desviada i infantilitzada que en donen els massmedia actuals. La figura antiga emblemàtica de Diògenes ja havia patit tergiversacions importants que fins i tot es poden detectar al famós fresc de L'Escola d'Atenes de Rafael

Avui i malgrat l'important interès de molts estudiosos pel Diògenes autèntic i pels cínics històrics, la seva tergiversació es manté en l’actualitat amb força i alhora se l’associa -d’una manera forçada, que traspua menyspreu- amb la patologia del ‘síndrome de Diògenes’ (també diagnosticada recentment). L'aposta recercadora de Marí és doncs molt innovadora, original i ofereix un magnífic potencial de futures recerques, més àmplies i aprofundides. 

 

Si retornem a la recerca de Jordi Marí, veiem que ha detectat molt bé la incompatibilitat i la necessitat de tergiversació que la societat actual sent quan se li parla de Diògenes de Sinope. Malgrat això, li cal ara aprofundir més en les causes i conseqüències d’aquest rebuig i del visceral impuls de tergiversació que provoca l’històric Diògenes de Sinope, en oposició a la potent seducció generada pel recentment creat 'síndrome de Diògenes'.

Cal investigar a fons per què avui s’interpreta l’actitud personal de denúncia dels codis socials majoritaris com a insociabilitat o misogínia, quan per a Diògenes era el resultat del més radical amor a altri i a l’humà com a tal i despullat de tot el superflu?! Per què s’interpreta l’absència de propietats com a pobresa en el sentit de desig insatisfet de possessió, enlloc de la riquesa i seguretat del que se sap prou ple interiorment com per a no necessitar ostentar propietats exteriors?! Per què s’interpreta com a brut, descurat o inclús vell el no voler amagar el cos sota robes ostentoses?!... 

Aquestes males interpretacions i tergiversacions són segur darrera l’escandalosa associació de l’acumulació compulsiva d’estris amb el filòsof menys acumulador i després de tots els temps. És senzillament que avui hom no vol acceptar i ni tan sols sospitar que Diògenes es desprenia voluntàriament de moltes coses que la resta de mortals no ens atrevim a prescindir! Què el homeless de la bota era més lliure i valent, que no nosaltres mateixos. 

En canvi usem el seu nom per a designar hàbits excessius d'acumulació individualista, de desig possessiu (Macpherson) i de 'consum' que són molt capitalistes; malgrat que s'ataquen precisament només quan no es malbaraten ni es llencen. Fent servir el nom tan menyspreat i desconegut de Diògenes s’intenta evitar que ens adonem que les societats actuals ens fan a tots acumuladors, egoistes, consumistes i possessius.

Al contrari tot això tan nostre, tan actual i tan coherent amb el neoliberalisme sembla una patologia rara, incomprensible i d'Altri: del pobre, el vell, el homeless, el boig, el solitari, l'asocial... avui molts afegirien el drogoaddicte o l’alcoholitzat terminal. I tothom pensa farisaica i erròniament: afortunadament jo no sóc així.  

Lamentablement som molt poc com el clàssic grec Diògenes de Sinope i massa com el contemporani i capitalista 'síndrome de Diògenes'. Per això acabem considerant normal i guai la col.lecció infinita de llibres (mea culpa), de gadgeds acumulats en els viatges de que volem fardar, de selfies a Instagram, links a Internet, pel.lícules, gravacions musicals, arxius informàtics i altres estris que ara mateix no puc ni imaginar-me.


No comments: