El tradicionalista no està satifet amb l’estat actual de la tradició, no en té prou i la vol més pura, perfecta i integrista. El tradicionalisme és voler recuperar la puresa perduda: dels primers cristians, de Mahoma, inclús del marxisme autèntic!
Els tradicionalistes volen recuperar el que creuen que estan perdent i per això poden fer inclús una revolta violenta per a recuperar-ho. Per això sovint tenen derives integristes, fonamentalistes i d'imposició a qui no pensa exactament com ells. En canvi, els que no senten amenaçada la pròpia tradició sovint accepten amb facil.litat alguna novetat i toleren més les tradicions d'altri.
La paradoxa és que, així com el que és 'millor' és sovint enemic del que és 'bo', el tradicionalisme acaba sent enemic de la tradició, la posa en periil i la pot convertir en impossible. Precisament perquè una tradició totalment fossilitzada i sense capacitat d'adaptar-se als nous temps, fàcilment esdevé fanàtica i condemnada a l'extinció.
Quan la tradició no sembla amenaçada, no cal tradicionalisme i ningú no es considera tradicionalista, ni integrista, ni fonamentalista (això només apareixerà quan hom la senti en perill. En canvi, on la tradició se sent perseguida, en disputa i en conflicte, els contraris a ella es definiran com a revolucionaris i els partidaris més abrandats esdevindran tradicionalistes. Mentre els primers voldran eliminar-la o canviar-la radicalment, els segons en faran una defensa integrista, numantina, fonamentalista i completament tradicionalista.
Per tant, paradoxalment, quan hi ha tradicionalisme explícit és senyal que la tradició que defensen està mínimament amenaçada, ja que el tradicionalisme és la resposta de la gent quan sent amenaçada la ‘seva’ tradició. Tradicionalisme i revolucionaris (acabem amb la tradició i creem 'l'home nou'!) són els dos pols contraris quan una tradició és en disputa i és profundament amenaçada.
Així tot i que la bona salut de la tradició depén d'un cert consens social a favor seu, mai no hi ha cap tradició que susciti una unanimitat absoluta. Fent broma: inclús la 'tradició' de no anar despullats té dissidents que intenten ampliar la tradició contrària del nudisme. Tota tradició té els seus adversaris, encara que sovint son molt marginats. Tot consens es construeix també amb el dissens.
Per tant pràcticament tots els ‘consensos’ i 'tradicions' sovint són un resultat conflictiu que amaga el poder, la imposició i sovint la violència que els ha permet instaurar-se i esdevenir hegemònics. Cal recordar que hi ha molts tipus de violència com va analitzar Pierre Boudieu, que va mostrar l'existència de mecanismes socials de ‘violència simbòlica’ i de molts altres nivells d’agressivitat i coerció.
La vida i també el pensament són més complexos del que sovint s'ha dit. Ja Hegel deia que eren dialèctics i que, per tant, avancen a través de la negativitat. No hi ha consens sense una mínima confrontació amb el dissens. No hi ha col.laboració sense tensions i segurament competitivitats. Tota convenció té a prop una altra convenció alternativa que molta gent considera millor. Tota pràctica té elements relativament poc pràctics que molta gent vol millorar i canviar.
Pel mateix motiu tota tradició no és cap unànime ‘unidad de destino en lo universal’ (com sol pensar el tradicionalisme) sinó un ‘apaño’ que dura mentre la gent que vol millorar-lo i canviar-lo no ho aconsegueix. Però si tal vegada imposa una transformació radical sovint, poc després s’oblida ràpidament la metamorfosi i el nou consens ràpidament és vist com a ‘tradicional’.
Precisament perquè inevitablement les tradicions s'han d'adaptar a les circumstàncies canviants, hi ha sovint gent que sent que perd 'la seva tradició' i s'anomenen tradicionalistes, integristes, fonamentalistes, fanàtics... Per això el tradicionalisme és un fenomen molt reiterat al llarg de la història en la mesura que és la reacció dels membres més puristes d’una societat, quan senten que cal recuperar-ne una pristinitat originària -sovint més desitjada que real- perquè la seva ‘tradició’ no és prou respectada (cosa que sol passar molt habitualment).
Van desenvolupar a la seva manera aquesta nova visió de les tradicions, mostrant que esdevenen un imaginari que sovint desplaça i amaga la realitat que diuen descriure. No són res fixe ni etern sinó que -al contrari- es construeixen i desconstrueixen contínuament. Son els humans que les confonen amb la realitat, per manca de coneixements històrics i perquè han estat aculturitzats en aquestes tradicions imaginades i -en molts sentits- necessiten del relatiu ‘sentit’ que els ofereixen.
Crec que més enllà de l’escàndol inicial que provocà la constatació que la tradició s’inventa en gran mesura, aquest és el contingut més valuós de tres grans llibres publicats el mateix any de 1983: Imagined Communities de Benedict R. Anderson, The Invention of Tradition de Eric J.E. Hobsbawm i Terence O. Ranger, i Nations and Nationalism d’Ernest A. Gellner.
A partir de la constatació de com efectivament es creen i transformen les tradicions, podem reinterpretar els diversos tradicionalismes que s’han donat al llarg de la història. Tenen en comú que ja no viuen en una tradició que canvia lentament sense notar-ho, sinó que se senten trasbalsats ràpida i profundament. I per això solen ser un fenomen molt modern. Solen esdevenir la reacció a un trencament no gaire habitual en la història, com pot ser una autèntica revolució de masses. Així el tradicionalisme francès dels De Maistre (1753-1821), De Bonald (1754-1840), Lamennais (1782-1854) i Bautain (1796-1867) neix com a reacció a la Revolució francesa que amenaçava trastocar l’ancien régime i totes les tradicions.
Això va tenir eco una mica més tard en la corona hispànica quan els anomenats ‘diputats servils’ a en les Corts de Cádiz van signar un Manifest el 1814 demanant a Ferran VII el retorn a una constitució “tradicional”. Com sol passar a la península Ibèrica, els moments progressistes són molt més curts i dèbils que no les reaccions i retrocessos que provoquen.
Per això -segons l’anècdota- quan el 1823 l’exercit francès del Duc d'Angoulême va reimposar al tro a Ferran VII, la carrossa d’aquest va ser deslligada dels cavalls i conduïda per uns súbdits convenientment adoctrinats que cridaven ‘¡Vivan las cadenas!’, ‘¡Viva el rey absoluto!’, ‘¡Viva la Religión y la Inquisición!’ i altres consignes. D’aquest esperit tradicionalista en van sortir pensadors com Donoso Cortés (1809-53) i, mutando mutandis, el Bisbe Torras i Bages (1846-1916).
A partir d’aquí el relativament nou tradicionalisme va esdevenir una ‘tradició’ i es va reiventant sense que gairebé ni ens n’adonem els que no som historiadors i tothom que es limita a viure ‘dins de la tradició’.
Ara bé si hi prestem atenció i volem superar els anacronismes hi ha exemples significatius de ‘tradicions noves’ i inclús tergiversades profundament com els analitzats en el post: QUÈ VA PASSAR EL 1983?
15 comments:
"Es evidente que la tradición no es otra cosa que la democracia extendida en el tiempo. Consiste en confiar en un consenso de voces normales antes que en un registro aislado o arbitrario [...] La tradición puede considerarse una extensión del derecho a voto. Equivale a conceder el voto a la clase más oscura de todas: nuestros antepasados. La tradición se niega a dejarse someter por esa oligarquía reducida y arrogante que sólo por casualidad sigue hollando la tierra."
(G. K. Chesterton, "Ortodoxia", pag 52, cap. "La ética del país de los elfos")
Este curioso, y aún hoy muy vivo y fresco, pensador distingue de alguna manera la tradición como valor de su concreción siempre pragmática y voluble por convención, es decir, democrática: "El hombre que cita a un historiador aleman contra la tradición de la Iglesia Católica, por ejemplo está haciendo un claro llamamiento a la aristocracia y antepone la superioridad de un experto a la temubke autoridad de la turba" (ibid).
Tot i que potser he malentès les cites del sempre agut Chesterton que amablement ha aportat en Rafael, hi comentaré el següent:
Les tradicions poden ser vistes com a “democracias extendidas en el tiempo” perquè certament hi intervé molta gent sovint anònima i es perd el record dels mecanismes concrets que les han instaurat. Com diu Chesterton son “un consenso” on hi intervenen “voces normales”. Però també i això és reflexió meva, hi intervenen veus poderoses, de l’oligarquia i del poder; també hi intervé -sovint molt decisivament- doncs el que Chesteton diu “esa oligarquía reducida y arrogante”.
Això fa que les tradicions no siguin exactament “una extensión del derecho a voto” tot i que sí que d’alguna manera hi ha intervingut “la clase más oscura de todas: nuestros antepasados.” Però com hem dit, sovint són molt més recents i modernes del que sembla, i els pretesos avantpassats són els propagandistes de fa un parell de dècades.
Per posar un exemple conegut: la generalització massiva de Papa Noel i de l’arbre de Nadal és resultat d’una exitosa campanya comercial basada en un model hollywoodesc i american way of life. A més, de manera massiva no s’ha estès aquí fins fa unes poques dècades. El famós Black Friday encara és més de fa uns poc anys i resultat de pressions consumistes. Tinc dubtes que aquests són els millors exemple de ‘tradició’ però sens dubte és la idea subjacent a la majoria de la gent.
En tot cas crec que cal no identificar una “concreción siempre pragmática y voluble por convención, es decir, democràtica” amb l’autèntica democràcia, precisament perquè en la instauració de les tradicions no hi va haver autèntica votació ni hi havia la situació de comunicació justa (Habermas) ni els criteris de respecte dels resultats de la votació o de les veus dels participants.
En el fons la formació de les tradicions a què apunta Chesterton es paradoxalment més turbàtica del que ell sembla pensar perquè certament és difícil que s’imposin per decret (que alguna n’hi ha d’aquestes: p.e. l’horari actual vigent a Espanya el va instaurar Franco per anar en paral.lel a l’horari de l’Alemanya de Hitler!!!!). Ara bé en les instauracions informals i força caòtiques de les tradicions, hi ha sens dubte una tal barreja d’interessos, de mala circulació de la informació i de diferència de poder entre els implicats que no són un model de democràcia, més enllà que amb el temps la gent ha oblidat com es van instaurar i ja tothom les accepta com si haguessin estat establertes democràticament. -de vegades- pot ser similar a “la temible autoridad de la turba" (Chesterton dixit).
De totes maneres m’agradaria poder-ho parlar directament amb Chesterton, però lamentablement va seguir la veritable tradició (com hauré de fer jo més aviat del que voldria) de morir-se. Això sí que és una tradició que s’hauria de revisar!!!!!!!!!
Santa-claus rojo y lave su ropa con Persil ¿por qué triunfó un resignificante y el otro no, aún manteniendo los dos su propia relación con el significado?
Una tradición no es tradición porque triunfa, triunfa porque es tradición. Al igual que la idea (y la realidad) de consenso y colaboración está detrás de -y se da antes que- cualquier gobierno, la convención y la práctica está detrás de -y se da antes que- cualquier tradición.
Es por eso, porque consenso, colaboración, convención y práctica van todos ellos tan de la mano, que Chesterton acierta plenamente al relacionar democracia y tradición.
Y es por eso que no crea tradiciones quien quiere, sino quien, más por suerte o intuición que por otra razón, da cuerpo a la convención que ya existe, o que ya está a punto para mostrarse. Y que Coca-Cola cree una tradición urbe et orbe es, de hecho, tan normal como que hace mil años se crearan mil tradiciones distintas: no es cuestión de poder, que es indistinto, sino del ámbito en que éste se ejerce.
Una aldea global no puede no generar cultura global.
Home Rafael, una tradició que no triomfa no arriba a ser tradició ni res. Tota tradició és per definició persistència, continuïtat i per tant un mínim èxit reiterat en el temps. P.e. en els darrers anys he notat una creixent resistència en la gent en contra dels petards i les fogueres pels voltants de Sant Joan. Hi ha molts motius, però és evident que si l’oposició augmenta i s’imposa ¡s’acaba la tradició dels petards i les fogueres pels voltants de Sant Joan!
Ni la ‘idea’ ni la ‘realitat’ dels ‘consens’ i de les ‘col.laboracions’ no són permanents ni inamovibles. Al contrari sovint canvien a gran velocitat, com els ‘governs’, les ‘convencions’, les ‘pràctiques’ i les ‘tradicions’.
La immobilitat no existeix massa en un món tan complex i canviant com l’actual, però tampoc ha existit tant com és diu al llarg de la història humana. Aquest és un punt que volia deixar clar en el meu post i que crec que reflecteix el que constatem quan analitzem una mica la història humana.
No hi ha consens sense una mínima confrontació amb el dissens. No hi ha col.laboració sense tensions i segurament competitivitats. Tota convenció té a prop una altra convenció alternativa que molta gent considera millor. Tota pràctica té elements relativament poc pràctics que molta gent vol millorar i canviar.
Pel mateix motiu tota tradició no és cap unànime ‘unidad de destino en lo universal’ sinó un ‘apaño’ que dura mentre la gent que vol millorar-lo i canviar-lo no ho aconsegueix però, poc després de que hagi tingut èxit en el canvi i s’hagi imposat, s’oblida ràpidament l’anterior i el nou consens ràpidament és vist com a ‘tradicional’.
I tots aquests canvis són democràtics, com dius? Doncs probablement no. Uns potser ho seran i molts altres no. L’opinió contrària potser és ben intencionada però també dogmàtica i allunyada de la realitat de les coses. Lamentablement no hi ha tanta democràcia en el món!!!!
No entenc aquest pessimisme resignat i conformat que afirma que tota nova proposta només pot ser dar “cuerpo a la convención que ya existe, o que ya está a punto para mostrarse.” Perquè si això fos cert, no hi hauria canvi, ruptura i ja no diguem revolució possible. Tot seria més del mateix, reiteració, ”vanitat de vanitats” que diu L’Eclesiastés.
Potser a algú li pot agradar aquest ‘tradicionalisme’ exacerbat i radical, però com demostren els historiadors, malgrat que sembli paradoxal, molts tradicionalismes són invents molt moderns. I per suposat són invents interessats!!!!!! No son neutrals, ni obligatoris, ni cap destí etern.
Insisteixo: per a tradició inamovible lamentablement hi ha la mort, el fet que tots morirem algun dia. Aquí Chesterton, tu i jo sí que tenim inevitablement una ‘democràtica’ tradició compartida. La resta és segurament confrontació ideològica contrastada, moguda per concepcions i interessos diversos i que és en accelerada evolució en tu i en mi.
“Consenso” significa consenso hasta que, por consenso, lo deje de significar. Esta banalidad ha hecho famoso a más de uno y más de dos pensadores, pero no por ello, no por ser banal y permitir que pensadores banales triunfen, deja de ser verdad.
Así que mientras que el significante “consenso” no es ni permanente ni inmovible, ni si lo analizamos sincrónicamente y aún menos si lo analizamos diacrónicamente, el significado consenso si tiene algo de permanente e inamovible (todo, no, algo, sí).
Por ello no puedo aceptar tu extrañeza ante mi pesimismo, especialmente porque no hay pesimismo en la frase “que ya está a punto de mostrarse”, pues si aún no está mostrada, es cosa será, al mostrarse, nueva, y será cambio, evolución, ruptura o revolución u otra cosa, pero nueva sin remisión.
Y si da cuerpo a la convención que ya existe, por dar cuerpo ya se entiende que será un cuerpo distinto del que la convención hasta ese momento dispone, si no, no se lo podría dar.
De alguna manera sólo los adanistas piensan que su pensamiento es virginal y sin deudas, por lo que cualquier novedad viene de suyo cargada de antigüedad, y lo curioso, aunque suene contraintuitivo, es que a mayor carga de antigüedad, más novedoso es. Es debida nuestra humildad ante los hombros de los gigantes que nos precedieron y pensar, y decir, lo que sentenció Newton.
Resumiendo, no entiendo el aroma rapapolvil que flota en tu respuesta, pues las afirmaciones por mi realizadas pretendían abrir -que no matizar ni mucho menos enmendar la plana- tu texto: ver también -“también” no es siempre ni únicamente- la tradición como el resultado de una mirada que reconoce poder y democracia (incluso si esta es turbadora) a una clase, a la más oscura; añadir una distinción entre tradición como valor y tradición como hecho concreto; exponer, finalmente, que como casi en todo -¡incluida la termodinámica! según dice Ilya Prigogine-, uno no sabe que algo es hasta que es, y sólo cuando ya es entonces -un entonces que incluye a la termodinámica, según dice Ilya Prigogine- podemos averiguar el porqué de que sea.
¿Por que algo deviene en tradición? La bifurcación, cuando existe, que lleva a que algo en potencia se convierta en algo en acto o más bien en nada (o sea, cuando elige un camino u otro) siempre la podremos explicar a posteriori, nunca a priori ¡Incluso en las ciencias llamadas duras se da esa irritante realidad, como no deja de repetir Ilya Prigogine! ¡Cómo vamos a pensar que en le resto de ciencias, especialmente en las que interviene ese gran desconocido que es el humano, podemos establecer leyes que rijan determinantes sobre las decisiones que se toman en una bifurcación!
Se resignificó la tradición de Halloween cambiando el nabo por una calabaza ¿Por que triunfó esta resignificación? ¿Que a priori nos podía indicar que tal cambio, el de una calabaza por un nabo, triunfaría incluso en el país originario? ¿Y que a priori permite entender que del nabo como significación de un espíritu sabio y malévolo se pasó a la calabaza como significación de luz que aleja a los malos espíritus?
Ya te digo, mi intención -a todas luces fallida, por lo que asumo la responsabilidad de no saber hacerme entender- era abrir y no cerrar.
Ja no sé molt bé de què vols parlar, Rafael. Anem al bàsic.
Com apuntava en els meus missatges, crec que el problema rau en imaginar que el món és més ideal del que és. Quan dius ““Consenso” significa consenso hasta que, por consenso, lo deje de significar” t’oblides que el ‘consens’ també es construeix amb el dissens.
El ‘consens’ sovint és un resultat conflictiu que amaga el poder, la imposició i sovint la violència. Si no amb assassinats, amb el que Pierre Boudieu va analitzar com ‘violència simbòlica’ i molts altres nivells d’agressivitat i coerció.
La vida real és conflictiva i per això -malgrat que a algú li pugui interessar pensar-ho- no tota tradició és democràtica.
De la tradición y del tradicionalismo: toda tradición, sea ésta legítima o no en origen, sea ésta legítima o no en ejercicio, genera por definición tradicionalistas, si no, no estaríamos ante una tradición. Pero ¿Cualquier tradición genera tradicionalistas?
RAE
1. f. Transmisión de noticias, composiciones literarias, doctrinas, ritos, costumbres, etc., hecha de generación en generación.
2. f. Noticia de un hecho antiguo transmitida por tradición.
3. f. Doctrina, costumbre, etc., conservada en un pueblo por transmisión de padres a hijos.
4. ...
DIEC
1 1 f. [LC] [AN] [RE] Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc.
1 2 f. [LC] [RE] [AN] Allò que és transmès oralment de pares a fills.
1 3 f. [LC] [AN] Costum que ha prevalgut de generació en generació.
1 ...
Pienso que sobre lo que más interesa reflexionar es sobre, curiosamente, la tercera de las dos descripciones: costumbre conservada / costumbre que prevalece (y en parte, también la primera en las dos descripciones). O sea, costumbre transmitida de generación en generación.
Sin transmisión de la costumbre, o sin costumbre a transmitir, no hay tradición que valga. Y el deseo de transmitir una costumbre (cultural, social, política, económica...) sólo puede darse si uno es, a poco que quiera y por poco que sea, tradicionalista en esta tercera acepción, que, como digo, pienso que es la importante. Y tradicionalista es cualquiera que enseña a sus alumnos: a la postre transmite cultura, aunque fuera la cultura de los filósofos de la sospecha.
Las fiestas de Navidad (o Papa Noel), de San Juan, las de la Garza Blanca o las de Ostara… son nuevas y viejas tradiciones, que mudando en lo accesorio mantienen lo principal (aunque eso principal sea cada vez ¡por suerte! menos importante para sobrevivir). En estas fiestas la tradición de celebrar los solsticios y equinoccios, y si rascamos en cualquier tradición nueva, vieja, renovada o reenvejecida, encontraremos algo común: la -nuestra- necesidad del mito. Que luego se aprovechen unos u otros no es nada nuevo ni bajo el Sol ni bajo la Luna: podríamos vivir un mundo sin tradiciones (sin mitos ni leyendas) y así sin posibilidad de engaños que enmascaran la realidad, pero eso sólo sería posible en un mundo sin literatura. O sea, no es posible: moriríamos.
El sano eclecticismo que hacemos gala al cantar con diversas voces los solsticios y los equinoccios, el consenso que procura que esos festejos aún tengan razón de ser, a pesar de las mil y una villanías que a su alrededor quieran montar y monten, desaparecen de tu texto como los elementos de cuadro, por ejemplo las sillas de la habitación de Arlés, que de tanto analizarlas estéticamente pierden su poder simbólico y devienen eso: dos sillas pintadas: quedarte extasiado ante la habitación de Van Gogh no es confundir la realidad con el imaginario.
¿Por qué hay tradiciones que, mudando en lo accesorio, se siguen transmitiendo con su núcleo intacto? ¿Por qué aparecen nuevas tradiciones? ¿Por qué ciertas costumbres dejan de ser transmitidas, otras no llegan a cuajar y otras ganan terreno poco a poco y otras triunfan rápidamente?
Poner la filosofía de la sospecha como explicación ya empieza a ser una tradición. Y, sí, cualquier tradición, buena o mala, democrática o elitista, genera tradicionalistas.
Hi ha una aparent paradoxa que volia destacar: tradició i tradicionalisme no van sempre units, si no més aviat a l’inrevés.
Allí on la tradició funciona perfectament i hi ha molt consens amb ella, la gent la veu com a natural i ningú no sent amenaçada la tradició. Per això no hi ha necessitat de defensar a ultrança la tradició i no hi apareix l’integrisme i el fonamentalisme de la tradició (que seria una bona definició de tradicionalisme).
Com que la tradició no sembla amenaçada no cal tradicionalisme i ningú no es considera tradicionalista, ni integrista, ni fonamentalista (això només apareixerà quan sentin amenaçada la tradició). En canvi, on la tradició se sent amenaçada i hi ha un conflicte al voltant d’ella, els contraris es definiran com a revolucionaris i els partidaris de la tradició se sentiran amenaçats i els més abrandats d’entre ells en faran una defensa integrista, numantina, fonamentalista i completament tradicionalista.
Paradoxalment quan hi ha tradicionalisme explícit és senyal que la tradició que defensen està força amenaçada, ja que el tradicionalisme és la resposta de la gent quan sent amenaçada la ‘seva’ tradició. Tradicionalisme i revolucionaris són els dos pols contraris quan una tradició és en disputa i és profundament amenaçada.
Con ánimo de problematizar tu última afirmación pongo sobre la mesa dos revoluciones tradicionalistas: la irani de 1979 y, también en 1979, el inicio de la rebelión afgana cinta del gobierno títere de Moscú en Afganistan.
Y un matiz, si se da el tradicionamismo explícito es que, por definición, es la expresión de un tradicionalismo implícito, que es precisamente lo n que sostengo: que toda tradición viene soportada siempre por un tradicionalismo, siendo una la concreción en un momento y lugar dado de el otro. El tradicionalismo es la necesidad (no sólo psicologica o subjetiva, sino social y objetiva) de transmitir valores, costumbres y creencias, cuya concreción histórica, resultado siempre de las correlaciones de fuerzas existentes (agonistas y contradictorias), son las tradiciones, sin las cuales (por muy míticas que sean, o tal vez por ser míticas) y a despecho de su valoración moral, la sociedad no podría existir, o, mejor aún, no hubiera podido ni tan sólo nacer.
El tradicionalisme és voler recuperar la puresa perduda: dels primers cristians, de Mahoma...
En canvi, la tradició és viure naturalment i de forma no massa problemàtica en una continuïtat cultural i social.
El tradicionalisme no en té prou amb l’estat actual de la tradició i vol recuperar-la més pura, més integrista, més fonamentalista i més plenament. Els tradicionalistes volen recuperar el que creuen que estan perdent i per això poden fer inclús una revolta violenta per a recuperar-ho.
En la tradició es viu tranquil i confiat. Segurs de que: la ‘nostra’ tradició funciona!
En el tradicionalisme es viu intranquil, angoixat i amb sensació d’amenaça. En ple crit d’alerta: la ‘nostra’ tradició és en perill!!!!
Dice Saramago: "El sentido común es el conjunto de valores y convenciones sociales de aceptación colectiva y hay que acatarlo, pero, como hace Tertuliano [co-protagonista de El hombre duplicado], todos nosotros prescindimos de él todos los días"
El sentido común, el menos común de los sentidos, reza la frase.
Dijo Antonio Muñoz Molina, en su discurso de ingreso a la Real Academia Española en 1996, que "Tradición y vanguardia no son posiciones adversas: precisamente una de las lecciones que pueden aprenderse de la obra de Max Aub es su doble búsqueda de lo mejor del pasado y de lo más valioso y más útil del presente."
No hay, ni se debe buscar, síntesis posible: Max Aub no lo hace, en todo caso vale la pena tener presente a Edgar Morin y su pensamiento complejo: esa capacidad de tener a la vez dos ideas contradicotrias trabajando y saber conjuntarlas sin que se destruyan en una síntesis aniquiladora.
Sí, la vida i també el pensament són més complexos del que sovint s'ha dit. Ja Hegel deia que eren dialèctics i que, per tant, avancen a través de la negativitat.
Així com el que és bó és sovint enemic del que és 'millor', el tradicionalisme és sovint enemic de la tradició i l'acaba convertint en impossible, per voler fossilitzar-la de manera integrista, fanàtica i fonamentalista.
Aquesta complexitat dialèctica és una gran veritat que enerva els dogmàtics i pocs flexibles cognitivament, però es pot constatar molt al llarg de la història i en la realitat.
Post a Comment