ARENDT I BAUMAN: FILÒSOFS DEL PRESENT

 

Hi ha interessants concomitàncies entre Hannah Arendt i Zygmunt Bauman. Comparar-los és de gran utilitat perquè són dos dels filòsofs socials més significatius del darrer segle. Així Arendt publica la seva tesi doctoral en 1929, mentre que Bauman deixa preparat per a publicació al morir el 2017 el llibre Retrotopia i altres escrits. Junts defineixen pràcticament un segle de reflexions filosòfiques profundament arrelades als conflictes social i polítics i les seves radicals influències en les formes de vida humanes.

D’altra banda i malgrat que ningú ara no els nega la categoria de filòsofs, tots dos es van sentir incòmodes amb aquesta denominació, però no tant perquè no els interessa sobre manera la filosofia, com perquè lúcidament s’adonen que no fan una filosofia tradicional. Arendt entén i assumeix que no fa filosofia com Heidegger o Jaspers, els seus dos principals mestres. A partir d’aquí depassa aquestes perspectives ‘estrictament filosòfiques’ però mai tampoc fa sociologia o anàlisis estrictament positivistes... de fet molts l’acusaran de massa ‘filosòfica’.

El jove Bauman és un militant socialista, s’allista a l’exercit polonès sota control soviètic, pública la seva primera obra sobre Lenin, aprofundeix en Antonio Gramsci i fa un brillant anàlisi sobre el moviment obrer britànic, però anirà distanciant-se de la filosofia marxista (diuen que per la influència de Georg Simmel). Paral.lelament, va oposant-se al dictatorial règim comunista polonès fins ser que va depurat de la Universitat de Varsòvia en 1968.

Bauman sempre va més enllà de la sociologia determinista, estrictament materialista, economicista i cada vegada adopta perspectives més culturalistes, hermenèutiques i d’interpretacions que podien ser vistes com a ‘massa filosòfiques’. En són exemples les creixentment lliures i ‘macro’ anàlisis de la modernitat i la postmodernitat.

Arendt malgrat que el seu segon marit és el militant comunista Heinrich Blücher i no tenir especials conflictes amb el marxisme, mai no fa anàlisis socials i polítics similars, tot i treballar qüestions que s’hi prestaren com Els orígens del totalitarisme o De la mentida a la violència.

Sempre he pensat que -la distancia cosmovisional més que no estrictament ideològica que l’allunya del marxisme està reflectida en la seva concepció de ‘vita activa’ a partir de la distinció establerta a (The Human Condition, 1958) entre: labor (on manifesta un significatiu punt de vista femení i feminista), treball i acció. Significativament, Arendt sempre es nega a privilegiar el treball per damunt de les altres dues activitats mencionades i tampoc accepta cap reductivisme d’aquestes respecte el treball (com acusa que fa el marxisme).

Què eren doncs Arendt i Bauman? Evidentment eren pensadors, sociòlegs i politicòlegs,  però sobretot coincideixen en ser sobretot filòsofs del present. Fan ontologies del present (Foucault) no deterministes, amb enfocaments interdisciplinars, transversals, ‘macro’ i així resulten clau per a que pugem entendre el darrer segle.

G. Mayos defineix ‘filosofia del present’ com determinar l’ésser del propi món històric, assumint la tasca que ell impulsa. Per tant cal experienciar el present, descubrir-hi els propis sentit, desig, traumata, potencialitats, límits, existenciaris, línies de fuga, etc. En aquesta línea, va proclamar que inclús els filòsofs més grans -com Hegel- s’havien limitat tradicionalment a comprendre el món, però que ara el que cal és -a més- canviar-lo.

Quan Foucault insisteix a no limitar-se a legitimar el que ja se sap, sinó atrevir-se a pensar de forma diversa, ho diu per anar canviant i construint pensament al mateix ritme que es transforma la vida. Cal pensar el present per no quedar en darrera ni tampoc fantasejar metafísicament l’inexistent. Afirma que així el pensament adquireix una dimensión i un objetiu nou, trencador i que s’atreveix a qüestionar-se quin és el propi present i tot el que suposa ara i aquí. Comporta obrir-se al nou i al que ve, inclús per a prevenir-los i estar preparats per la lluita real i efectiva.

Així la filosofia pensa el futur des del potencialment present. Impulsa les subjectivacions a estar a l’alçada i expressar la potencialitat plena de la vida individual i col.lectiva. Per això Deleuze associa subjectivació i mode d’existència, on totes dues són a la mateixa alçada i -inclús- disposades a ‘desterritorialitzar-se’. Sense cap dubte Arendt i Bauman han construït les més poderoses filosòfies del present i les han ofert als seus lectors.

Apuntem algunes Claus del present des d’on ells pensaren (incloent-ne les limitacions i les potencialitats, tot aconseguint detectar i analitzar els grans conflictes d’aquest torturat segle. Bauman és 19 anys més jove (això el converteix en membre de la que hem anomenat “Generació looping”: els nascuts entre 1924 i 1935 que ja passen a moure’s quotidianament en avió. Perquè -a més- Bauman va tenir la sort de morir uns 41 anys més tard (Arendt mor el desembre del 1975 i Bauman el gener del 2017).

Així Bauman esdevé testimoni de canvis que Arendt no va poder experimentar, destaquem la fi de la URSS i del bloc comunista, la gran polèmica de la postmodernitat (amb llibres com Legislators and interpreters: On Modernity, Post-Modernity, Intellectuals -1987-, Intimations of Postmodernity -1992-, Postmodern Ethics -1993-i Postmodernity and its Discontents -1997-) i sobretot esdevenint el sociòleg i filòsof del present més influent al formular la revolucionària teoria (2000) Liquid Modernity, que inclou més d’una dotzena d’obres dedicades a analitzar aspectes sectorials d’aquest nou món.

Recordo alguns equívocs que es van produir quan Bauman es va fer famós amb la seva anàlisi de la modernitat líquida. Recordo que la primera vegada que en vaig parlar a classe i -malgrat que creia dir coses noves- vaig constatar que gran part de l’alumnat havien ja interioritzat que Bauman era un nou ‘autor’ (llavors o dèiem així) la producció del qual caldria seguir en endavant.

Vaig quedar gratament complagut de què al menys el personatge no era tan desconegut com jo pensava però, de sobte, recordo l’astorament generalitzat quan en cerco una imatge per Internet i la projecto a la classe. Naturalment va sortir aquella cara d’ancià pallasso llest que gastava (crec que era el 2002) i tothom va quedar sorprès, i és que gran part de la classe havia suposat que era un nou enfant terrible, jove, agressiu en les idees i les actituds com corresponia a algú que trencava les anàlisis sociològiques. I van quedar sorpresos amb la venerable imatge d’aquell catedràtic llavors ja emèrit i jubilat a la Universitat de Leeds.

Inclús avui cercant imatges per acompanyar aquest post, he comprovat que de Hannah Arendt no hi ha moltes fotos però sí que representen de totes les etapes de la seva vida des de la nena o la jove de cabells molt foscos fins a l’anciana de cabells blancs però sempre una mirada molt penetrant, que també comparteix amb Bauman (tots són ulls, mirada inquisidora). En canvi, d’aquest hi ha moltes fotos diverses però -fins on he arribat- sobretot de la seva etapa ‘líquida’ amb aquella cara pallasso, calb per d'alt però amb esvalotats cabells blancs als costats, que pot recordar l’Einstein més iconoclasta davant la càmera. Costa molt trobar-ne alguna foto del Bauman de la seva llarga etapa (14 anys) a la Universitat de Varsòvia, malgrat que ja era prou conegut i hi va publicar més de 15 llibres!

Ara bé més enllà d’aquestes diferències cronològiques, anecdòtiques i de què ningú no pot pensar el que no ha viscut, Arendt i Bauman defineixen filosofies del present força compatibles i que conjuntament pensen pràcticament la totalitat d’un segle. Tots dos nasqueren en famílies jueves força secularitzades i, a l’experimentar la persecució antisemita, redescobriren les seves arrels i es comprometeren amb els seus conciutadans.

Així en plena persecució nazi, Arendt s’interessa precisament per Rahel Varnhagen (1771-1833) l’escriptora romàntica que defensà alhora l’emancipació jueva i de les dones, obra que només va poder publicar a l’exili en 1958.  A través d’un llarg periple en el qual sempre va treballar en favor de la causa dels perseguits, Arendt fugirà del nazisme als EEUU on continuarà treballant per a l’ajuda i acolliment dels jueus que aconseguien fugien del nazisme.

Més jove, Bauman tindrà molts familiars que moriran en els camps d’extermini nazis i -quan era ja un reconegut professor a la Universitat de Varsovia amb diversos llibres publicats en rus i polonès- va ser expulsat de la Polònia comunista per seva ascendència jueva en 1968. Llavors i impulsats per a denunciar els crims, tots dos van escriure algunes de les obres més importants i crítiques sobre la Shoà -terme hebraic de l’holocaust- i el totalitarisme.

Especialment Arendt en renova radicalment l’anàlisi i la perspectiva. Demana cobrir com periodista i analista el judici a Eichmann (1961-3), publicant el llibre Eichmann in  Jerusalem: A Report on the Banality of Evil (1963, versió ampliada el 1964). En un context que no facilitava tant tractar aquestes qüestions, Bauman publica els valuosos Modernity and the Holocaust (1989) i Paradoxes of Assimilation (1990).

Arent i Bauman coincideixen també en què, malgrat comprometre’s explícitament amb les víctimes i per això mossegar-se algunes vegades la llengua, mantenen un valent esperit crític que no es deixa alienar ni alinear fàcilment. De tots són coneguts els xocs d’Arendt amb un sionisme que coneixia bé i al denunciar la col.laboració de molts jueus en la Shoà. També però més tard, Bauman va criticar el sionisme d’aprofitar-se de la Shoà per cometre actes execrables.

Significativament, cap dels dos va retornar al país de naixement i formació (Alemanya i Polònia) però tampoc van voler instal.lar-se permanentment a Israel malgrat rebre’n reiterades invitacions i visitar-lo. Van preferir romandre mig apàtrides però també fidels al país que els acollí: Arendt als Estats Units i Bauman convertint-se en un dels sociòlegs i publicistes més famosos de la Universitat de Leeds.

Hannah Arendt i la comprensió del present de Sílvia Querol i Badenas és un bon exemple de treball de final de grau (a la UOC) que he tingut el gust de dirigir. Ha estat llargament preparat i plantejat per la seva autora que, ja en els darrers cursos de la carrera d’humanitats, s’havia entusiasmat pel pensament de Hannah Arendt, el qual coneix en la seva pràctica totalitat i amb el que manté una profunda sintonia filosòfica i personal.

Com que la llargada i l’abast és limitat, el TFG es va concretar en les possibilitats arendtianes de fer una filosofia del present. Per necessitats comparatives i d’ampliar el seu diagnòstic a les societats actuals més enllà de la mort d’Arendt, s’hi ha introduït l’anàlisi de Zigmunt Bauman de la modernitat i l’amor líquids. Així Querol l’associa la teoria de ‘l’amor mundi’ d’Arendt amb anàlisis de Bauman com Liquid Love: On the Frailty of Human Bonds (2003).

Malgrat que el treball s’enfoca sobretot amb Arendt (1906-1975), es pregunta si la seva anàlisi és compatible amb la de Bauman (1925-2017), inclús quan se centra en l’evolució social posterior a la mort d’Arendt. És un molt interessant plantejament on -a més- Bauman funciona mutando mutandis com ‘els grups de control’ dels estudis científics.  Cal veure com resisteix l’obra arendtiana en relació a esdeveniments posteriors per als quals no fou pensada.

Certament Arendt va viure i teoritzar més aviat la ‘modernitat sòlida’ del fordisme, l’anomenada ‘era de les catàstrofes’ de Hobsbawm i els totalitarismes d’entreguerres i la part més cruel de l’anomenada ‘guerra freda’. Dit això, Sílvia Querol considera amb bons arguments que -en molts aspectes perennes- l’anàlisi, la metodologia  i l’esperit d’Arendt es manté vigent per a comprendre el postmodernisme i la posterior modernitat líquida.

Així hi veu una certa proximitat entre Bauman i la manera com Arendt analitza el passat, la història, la tradició filosòfica i també l’experiència personal i -com des d’ella- es pot i cal superar prejudicis, classificacions i ideologies. Sílvia Querol i Badenas qualifica aquesta tasca com ‘sense fi ni resposta definitiva’, però sí com a capaç de bastir ponts i de traduir els conflictes i les perspectives. A més, permet pensar des de la condició humana que inclou inevitablement la incertesa i que aspira a comprendre des de l’amor i el diàleg.

Sílvia Querol i Badenas aconsegueix comunicar la seva devoció pel pensament i l’actitud arendtians i hi aprofundeix amb rigor i seriositat. Inclús va definint una incipient i personal interpretació de Hannah Arendt que permet garantir la solidesa i creativitat de les recerques que -sens dubte- durà a terme sobre ella en el futur. Perquè Sílvia Querol controla la bibliografia sobre Arendt i demostra que pot fer-la dialogar rigorosament amb interlocutors com Bauman.

Sílvia Querol i Badenas confirma que Hannah Arendt és una pensadora imprescindible per a la tradició filosòfica contemporània i l’anàlisi de la condició humana en les societats avançades, inclús més enllà de la seva mort, perquè mostra fidedignament que gran quantitat de les anàlisis posteriors de Bauman hi són perfectament compatibles.