FEM UN ÚS SALUDABLE DE LA MENT?

Proposo interpretar la qüestió ‘Per què hem perdut la raó? en el sentit en què tradicionalment la gent es preguntava si hem perdut el seny o el senderi? Encara millor: en les societats avançades estem fent un ús sa de la ment o del pensament? Com ja haurà intuït el lector, usem en sentit ampli el terme ‘raó’ per a referir-nos al bon funcionament del conjunt de les facultats humanes. 

El pensar que anomenem ‘racional’ sol pressuposar el bon funcionament harmònic i equilibrat del conjunt de les diverses facultats humanes, ja que remet a molts tipus de ‘raonaments’ força complexos i diversos. 

Des d'aquesta perspectiva àmplia, ser 'racional' inclou per exemple ser capaç de fer càlculs, de determinar causes i conseqüències dels fets, d'avaluar finalitats, de considerar els pes dels diversos valors a tenir en compte, d'evitar els prejudicis, de no caure en fal·làcies cognitives i inclús de vigilar perilloses argumentacions del tipus que 'els fins justifiquen els medis'.

Com veiem, l’enteniment inclou molts tipus diversos de judicis, argumentacions i apreciacions. Per això els clàssics consideraven la prudència com la facultat superior i més decisiva al tenir en compte la totalitat dels factors rellevants i evitar que els uns eclipsin els altres. En aquesta línia, Aristòtil defensa el ‘savi’ punt just, ja que a cada virtut -p.e. la valentia- li corresponen dos vicis per excessos contraposats -la covardia i la temeritat-.

La història ha mostrat que molts dels problemes dels projectes ‘racionals’ humans provenen d’una ambició dogmàtica i no prudencial, per això Hölderlin avisa de què paradoxalment ‘quan els humans han volgut convertir l’Estat en el seu cel, sovint l’han acabat convertint en el seu infern”. Per a evitar errors similars, els clàssics van formular el savi consell ‘res en excés’ que demana evitar la desmesura, la unilateralitat i el desequilibri de cap facultat, per bona que sigui, incloent la ‘raó’ estrictament considerada. 

Per consideracions similars, Spinoza aconsellava desenvolupar una ‘mens sana in corpore sano’. Cal evitar caure, doncs, en la fredor i unilateralitat racional excessiva, la qual sol ser característica del comportament de psicòpates i paranoics. Car sovint mostren una coherència lògica espaordidora però, com que sempre la focalitzen en una única direcció o idea obsessiva, acaben convertint la vida en un desori.

L’exemple famós de John Forbes Nash ens avisa que inclús ‘Una ment meravellosa’ com la seva, capaç dels descobriments que li van fer guanyar el Nobel de Economia en 1994, pot tenir una gravíssima crisi paranoica com la narrada en les homònimes novel.la de Sylvia Nasar i pel.lícula de Ron Howard. Allí veiem que, inclús una ment poderosíssima, només va aconseguir sortir de la paranoia conspirativa, parcialment, gràcies a molta ajuda i a llargs esforços.

És també molt emblemàtic l’inquietant però entranyable personatge de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory. Però, per a destacar casos reals, mencionarem l’explicat pel neuròleg Antonio Damásio en el seu llibre ja clàssic L'error de Descartes: Emoció, Raó i el Cervell Humà (1994). Es tracta d’un malalt amb una lesió cerebral molt concreta que, no li afectava el raciocini estricte, però sí la presa racional de decisions.

Resulta, per exemple, que quan es tractava d’escollir la data per a la propera sessió mèdica, el pacient entrava en una sèrie inacabable de raonaments sovint nimis a favor i en contra de les diverses dates. Els metges cansats de veure que mai no acabava ni podia prendre una decisió, inevitablement tenien que interrompre’l després d’un temps prudencial i simplement demanar-li directament: “llavors confirmem el dia X?”. Llavors, el pacient -al qual això li passava en pràcticament totes les decisions i que en estar en tractament tenia molta disponibilitat de temps- solia contestar simplement “d’acord, m’ho apunto”.

El sorprenent d’aquest cas neurològic és que el pacient podia raonar amb plena normalitat, però no podia detenir per si sol el procés de raonament, el qual és potencialment infinit ja que sempre hi ha possibles consideracions addicionals a incloure. En la interpretació del cas, el doctor Damásio conclou que el problema, que tenia el pacient per a detenir el seu procés deliberatiu, no provenia estrictament del neocòrtex sinó de l'afectació patològica d'una funció emotiva límbica encarregada de tallar l’argumentació racional quan deixa de tenir sentit ‘emocional’ mantenir obert indefinidament el càlcul d'avantatges i d'inconvenients.

Avui, les teories neurològiques més avançades tendeixen a destacar la coimplicació complexa de tot el sistema nerviós i orgànic (incloent hormones, emocions, instints, etc.) en la major part de les grans funcions orgàniques, i sense excloure'n les cognitives més altes. A més, aquestes es deixen de considerar deslligades de la resta de facultats i centrades estancament en el neocòrtex, com passava fa unes dècades, i avui es pensen dins d’un model molt més complex i interrelacionat.

Per això, el neurocientífic David Eagleman descriu el funcionament del cervell com un molt complex conjunt de nodes connectats entre si, sense que -en contra del que se solia pensar- hi hagi cap centre únic ni tot poderós de control. La major part de les funcions importants i complexes l’executen interrelacionant de forma força horitzontal diversos nodes, sense que sempre predomini un o el mateix, és a dir sense que la decisió última pugui situar-se permanentment en un únic punt.

Eagleman usa l’exemple -en part irònic- de les comissions i diversos òrgans que estructuren un Parlament democràtic, els quals no sempre actuen mecànicament de d’alt a baix. De fet, els més eficaços manifesten una notable flexibilitat, horitzontalitat i autonomia que explica que -tant els cervells com els Parlaments- puguin adaptar-se a molt diverses circumstàncies, incloent reptes nous i no previstos amb anterioritat.

Avui fem un ús més insà de la raó?

Respecte a la qüestió de si actualment hi ha indicis d’un ús més insà de la raó? Si es tendeix més aviat a la ment sana o, al contrari, a ser 'de-ment'. Crec que es perceben indicis preocupants. En molts sentits, per exemple, les societats avançades es mostren molt influenciables per les tecnologies digitals i, especialment, per les xarxes socials telemàtiques, ja que fàcilment exacerben tendències perilloses. 

Tot indica que no són fenòmens nous sinó que tenen antecedents en comportaments tradicionals, però que es produeixen més forta i descontroladament en entorns online com les xarxes socials. S’hi constata la menor eficàcia dels mecanismes inhibitoris de l’agressivitat que funcionen en un entorn cara a cara. 

Això permet un gran augment de l’agressivitat fàcil i de la intransigència gregària; del seguidisme acrític dels prejudicis grupals i del principi d’autoritat (constatats en els experiments clàssics de Milgram); de l’acceptació banal de comportaments malvats que Hannah Arendt va analitzar a Eichmann a Jerusalem; de l’acceptació acrítica de fakenews (que van més enllà de les supersticions tradicionals) i del creixement de fenòmens de postveritat.

Les xarxes socials digitals són entorns, doncs, on s’exacerben tendències perilloses (‘culpables’ diria acusadorament Kant) ja observades tradicionalment. Perquè, cal no oblidar -en termes de l’antropòleg Edgar Morin- que, dins de l’homo sapiens hi ha també inscrit un homo demens. 

Malgrat, que la humanitat ha evolucionat cap a la raó, això no l’ha allibera totalment de la barbàrie ni de les ombres, sinó que sovint les recrea en i a través de la raó. Certament però, aquestes ombres poden ser interpretades de forma oposada segons la implicació que hi pot tenir la raó, com s’expressa implícitament en el famós gravat de l'època tardana i torturada de il.lustrat Goya amb el lema: ‘El sueño de la razón engendra monstruos’. 

El lema del gravat d'aproximadament 1799 és interpretable alhora com: ‘és, quan la raó dorm i per tant deixa d’actuar, que apareixen els monstres’; però es pot interpretar també que: ‘és, quan la raó té [un] somni, que ella engendra monstres’. 

Cal recordar que, al llarg de la història, els ‘somnis de la raó’ han estat interpretats unes vegades més com ‘fantasies que res tenen a veure amb la raó’ i, d’altres vegades, com a ‘ideals fanatitzats característics de la raó’. I la seva perillositat o no es veu causada sovint i en cada cas per motius del tot contraris entre si. 

Com veiem, el funcionament complet de la 'raó' és en disputa tant si és interpretada en sentit estricte com en sentit ampli. És un dels motius pels quals cal continuar aprofundint en les qüestions que hem apuntat i que, cada vegada més, descobrim dins de l’enorme complexitat -i sovint ambivalència- de la ment humana.

A partir de l'article "Fem un ús saludable de la ment?" de G. Mayos (pp.28-30) en la revista Valors. Filosofía de l'actualitat, n°207, Octubre de 2022, dentro del dossier monográfico “Hem perdut la raó?”. Ver el post FEM UN ÚS SALUDABLE DE LA MENT?