IMAGINARI REVOLUCIONARI

És molt significatiu i instructiu l’imaginari de les revolucions, en concret les seves representacions plàstiques o icòniques. Si agafem per exemple la Revolució francesa de 1789, tenim el molt representatiu quadre del pintor revolucionari per excel.lència Jacques-Louis David Jurament del Jeu de Paume, el 20 de juny del 1789. David va ser membre de la convenció, jacobí convençut i amic de Marat i Robespierre. Altra cosa és que –després de salvar amb molta sort la vida i ser "perdonat" per Napoleó- es va retirar de la vida política i va ser el pintor predilecte del nou emperador.

Ara bé si analitzem breument el quadre podem veure un inici de la revolució molt menys multitudinari del que normalment ens imaginem. Notin que les “masses” del poble parisenc són uns pocs personatges en uns força alts i incòmodes finestrals. Recordem que al Jeu de Paume s’hi jugava a una espècie de frontó, i que efectivament tenia l’estructura que podem veure al quadre d'altes parets nues i uns finestrals a una altura considerable.

També hi podem veure una sèrie de figures que tampoc no solem associar a les revolucions. Per exemple just al mig i al davant hi ha tres sacerdots que s’abracen, simbolitzen tres perspectives religioses diverses: un monjo amb hàbit blanc, de negre l’Abbé Gregoire (clau en l’abolició dels privilegis de nobles i clergues) i un pastor protestant. Si mirem les figures també tenim certes sorpreses respecte l’habitual imaginari “revolucionari”.

DEFINIR FILOSOFIA, AVUI

La filosofia actualment ha perdut gran part del seu sentit i actitud originals. Ara i sobretot per a l'acadèmia, és “microfilosofia”. I cal que s'atreveixi a ser també “macrofilosofia”!

 

“Microfilosofia” és el saber que se centra gairebé en exclusiva en un cànon filosòfic (p.e. de Tales a Derrida). És per tant una disciplina entre d’altres i igual a altres, que bàsicament se centra en les seves qüestions específiques: quin filòsof va influir en quin altre, quines idees li va transmetre i quines els van fer enfrontar-se, sota quins arguments, en quines obres...

“Macrofilosofia” –en canvi i com a la Grècia clàssica- s’interessa per tot saber. És “amant del saber”, sigui quin sigui aquest. És “amant del saber” i no simplement “amant dels filòsofs” o, inclús, “de les filosofies”. Per tant la “Macrofilosofia” és un metasaber que, tot i aprendre del cànon filosòfic heretat, té el seu interès primordial en les qüestions mateixes i no en els filòsofs i les seves obres. 

BARBÀRIE EN LA CULTURA. I EL PENSAR-VIURE ALTRE?

Walter Benjamin avisava lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.” Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Hem d’acceptar, amb Benjamin i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada, postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes “necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).

Quan la “voluntat de poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.

VÍDEO: COMPLEJIDAD COGNITIVA Y VITAL: FUENTE DE IGNORANCIA

¿Se puede vivir el conocimiento como ignorancia? ¿Se puede vivenciar todo un larguísimo proceso de aprendizaje y formación como desconocimiento e incultura? Hoy estas preguntas no son un mero juego ni ningún divertimento, y su respuesta suele ser: sí.

Aunque sorprenda, en la "sociedad del conocimiento" cada vez más gente vive bajo una constante y creciente sensación de ignorancia. Hablamos de gente "exitosa", bastantee culta y profesionalmente eficaz y no de los famosos "ni-ni", que no trabajan ni estudian, que no se sienten capaces ni de trabajar ni de  estudiar. En la "sociedad del conocimiento" las dos cosas se parecen mucho, pues la mayor parte de los trabajos requieren cierta capacitación cognitiva y habilidad de aprendizaje para mantenerse al día de las contínuas novedades.

"LA SOCIEDAD DE LA IGNORANCIA" EN LA BIBLIOTECA

Ya es paradoja (aunque brillante idea) pedir que se hable en una biblioteca. No contenta con eso, la Biblioteca Central de Córdoba propone debatir además sobre La sociedad de la ignorancia.

Como algún perverso programa de radio, en lugar de atender al saber, la verdad, la erudición, el conocimiento... se atreve a mirar su ausencia, su privación, su negación, su antimateria... Pensar o discutir sobre la ignorancia, el desconocimiento, la incultura... y otras realidades que no suelen caber en una biblioteca que se precie. Y que sin embargo, se analizan en ese libro (La sociedad de la ignorancia) que tiene el atrevimiento de hablar de lo que normalmente se calla. 

VISCA LA MICROFILOSOFIA !

M'agrada i reivindico la macrofilosofia. Però també m'agrada i reivindico la microfilosofia. Sobretot crec inevitable i molt clarificador avui dia: distingir entre micro i macrofilosofia, entre macro i microfilosofia. Així ho fan ja molts altres sabers: economia, sociologia, història... inclús la física!

La realitat i la societat, les coses i els sabers, han esdevingut tan complicades que ja no podem prescindir de mots, distincions, metodologies, aspiracions, actituds, perspectives, objectius, mentalitats... que es diferencien per un enfocament micro i/o macro. 

VIDEO: PER A UNA MACROFILOSOFIA

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia", ja que simplement faríem "filosofia". Simplement aspiraríem al saber epistèmic i, amb ell, a la veritat, al logos i a la praxi capaç de realitzar-los políticament. Segurament no els aconseguiríem, però serien la nostra aspiració, sens dubte.

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia", perquè no hi hauria -al menys conscientment- ni "macro" ni "microfilosofia". Només hi hauria "filosofia": l'encarament de les grans preguntes i qüestions de la humanitat, que no serien emmascarades ni diferides per les qüestions llibresques, acadèmiques... No sabríem tant com avui dia, però potser ens enganyaríem menys a nosaltres mateixos.

Si fóssim grecs clàssics no necessitaríem parlar de "macrofilosofia"... ni de tecnologia, enginyeria, economia, logística... ni d'altra ciència, disciplina o pràctica que no fos la filosofia. I potser la poesia... Les universitats serien molt més petites, si encara n'hi hauria.

HEGEL I EL SENTIT GLOBAL DE LA HISTÒRIA

Per a orientar-nos filosòficament i existencialment, necessitem una visió que aspiri a ser totalitzant de la realitat, de la història, de les nostres experiències i problemàtiques... Aquesta és una de les veritats a què es va mostrar més fidel Hegel en la seva filosofia (i crec que també en la seva vida).

MOVIMENTS I ESTUDIS CULTURALS I POSTCOLONIALS

Els grups marginats o minoritzats sempre han tingut enormes dificultats per a adquirir un llenguatge i una perspectiva pròpìa, que els permetessin comprendre i explicar la seva situació subalterna. Inevitablement han de fer servir un llenguatge "colonitzat" pels grups que els han "subalternitzat", la qual cosa dificulta encara més la seva autoconsciència, reconeixement i autoestima. ¿Com construir un llenguatge propi des d'una clara marginació social i cultural? ¿Com adquirir consciencia de si, veu pròpia i conceptes adequats, en una situació marginada? ¿Com superar la pròpia marginació i subalternització, en contra precisament dels que les han fet possibles i les perllonguen?