GUERRES POLÍTICO-RELIGIOSES I MACROFILOSOFIA DE LA RAÓ DE FERRO

 

Macrofilosofia de la raó i el neohumanisme 'de ferro'

 

El neohumanisme modern ve marcat (potser inclús avui dia) per la fèrria racionalitat matematitzant del XVII i per una complexa dualitat “per” l’home i “contra” l’home, per a protegir-lo i per a divinitzar-lo, per a emancipar-lo i per a oprimir-lo, com a por o replegament i com a agressivitat o domini. Malgrat destacar la importància d’aquesta racionalitat en la Modernitat i en l’actualitat, cal evitar identificar la racionalitat europea moderna amb “La Racionalitat” en general. 

Evitem, per tant, imposar-la com a model absolut i totalitari que desplaça qualsevol altra possibilitat; i, molt al contrari, cal considerar-la simplement com una molt específica racionalitat, enfront d’altres també possibles. En la nostra anàlisi de la Modernitat destaquem les determinacions històriques, socials i macrofilosòfiques, perquè considerem que cal recuperar la rica i radical perspectiva d’anàlisi que caracteritzava Marx o Weberi que, en gran mesura, s’ha perdut des d’aleshores[1]. A més, cada un d'ells no renunciava a criticar-ne la profunda ambivalència.

 

Des d’aquesta perspectiva i més enllà de les anàlisis filosòfiques de Blumenberg, veurem que la raó matematitzant del XVII s’autodefineix com a “raó de ferro” per l’anhel de protecció i certesa davant d’un violent entorn dominat per constants guerres de ferro i d’idees, d’exercits i d’ideologies, d’armes de tots dos tipus: materials i culturals; però també –alhora- per una agressiva pulsió de domini (sovint amagada sota consignes humanitaristes) reclosa dins d’un ferri marc lògic racional. És a dir, en estreta vinculació a unes realitats històriques, socials i polítiques sovint molt concretes, la deriva neohumanista (sovint perillosament inhumana) de la racionalitat moderna arrela tant en la por i l’angoixa, com en l’agressivitat i voluntat de domini.

 

Ja abans de l’anàlisi i potent metàfora weberianes, es va evidenciar l’enorme complexitat de l’opció moderna per la racionalitat (alhora antihumanista i neohumanista, alhora humana i inhumana). Si la seva naturalesa és més aviat de “gàbia” o de protectora “càpsula”, només es pot dilucidar des d’una anàlisi macrofilosòfica que sintetitzi les perspectives sociològiques, històriques, polítiques, d’història de les idees o de les mentalitats, etc. Nosaltres intentarem aportar-ne algun matís des d’aquesta perspectiva macrofilosòfica, conscients que aquells anàlisis són en darrer terme inseparables i que, si els escindim, ens perdrem inevitablement en la nostra recerca. Creiem que ja Weber, apuntava a la necessitat d’una perspectiva omnicomprensiva i que no renunciés a la més àmpliament filosòfica, per això apuntava que la gàbia o càpsula creada per l’Europa moderna té com a components essencials la fèrria institucionalització burocràtica de l’Estat modern[2], l’empresa i el “capitalisme victoriós”, així com també la “seva optimista hereva, la Il.lustració”, els “especialistes sense esperit, hedonistes sense cor”, el “racionalisme ascètic” i “l’empirisme filosòfic i científic”[3].

 

Sens dubte es tracta d’un marc “macrofilosòfic”, molt ampli i complex, dintre del qual d’alguna manera i inevitablement ens mourem en la resta d’aquest article. Com sol passar, tot i ser enunciada com una profecia per al futur, l’anàlisi weberiana ha mostrat sobretot el seu gran valor com a ontologia del present i una potent teoria de les seves arrels històriques. Ara bé malgrat ser formulada ja fa cent anys, només darrerament i no tant per la moda postmoderna com per sòlides prospeccions sociològiques com les d’Inglehart[4] (a partir de les enquestes mundials de valors), comença a ser deixada endarrera l’ontologia modernista esbossada per Weber a mesura que es va manifestant un important trencament al menys pel que fa als valors en les masses de les societats desenvolupades de la segona meitat del XX.

 

Necessitat d’una raó “de ferro” neohumanista

 

Precisament perquè, en el centenari de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, importants processos de postmodernització semblen rellevar els de modernització, cal replantejar l’origen de la moderna racionalització instrumental, burocràtica, secularitzadora i productiva que Weber va descriure com una “gàbia de ferro”. Més enllà de l’homenatge, aquest és ja un important argument per a referir-nos a la racionalitat moderna que aleshores emergia amb l’epitet de “raó de ferro”. Però hi ha també moltes altres raons, com ja hem apuntat fou una racionalitat nascuda enmig d’una virulència terrible, inaudita i amb caràcter de guerra civil europea, fins al punt que hom diria que va ser engendrada en i per la violència d’una època que Don Quixot (del que celebrem un altre centenari importantíssim) anomena “esta nuestra edad de hierro”[5]. I que considera marcada per “estas dos palabras de tuyo y mío”, per l’atreviment de “la pesada reja del corvo arado a abrir y visitar {forçadament} las entrañas piadosas de nuestra primera madre”, pel “buscar artificioso rodeo de palabras”, pel “fraude, el engaño y la malicia mezclándose con la verdad y la llaneza”, per la “ley del encaje” que domina “en el entendimiento del juez”, i d’altres “novetats” indignes d’un esperit cavalleresc.

 

Certament en la seva follia tenia raó Don Quixot, no només perquè la fèrria època que li va tocar viure (a diferència de la que somniava) era molt lluny de les regles de la cavalleria, sinó perquè també deixava endarrera aquella primera meitat del Renaixement que contrasta amb l’època postreforma. Inclús evitant ingènues idealitzacions, és manifest que, abans d’explotar el conflicte religiós, l’ambient intel.lectual i l’ideològic era sorprenentment pacífic, tolerant i condescendent amb el dubte, permetent que -al menys en les “lletres”- fos possible un relativament obert coqueteig amb el paganisme, amb l’esoterisme vinculat a llunyanes religiositats i, inclús, amb el materialisme i l’ateisme. D’altra banda, a la segona meitat del XVI i creixentment amb l’entrada en el XVII, desapareixen el “dolce stil nuovo” o el “gentil cuore”, mentre que el sobri humanisme civil ja no podia conviure tolerantment en l’Església, amb vots menors en el cas de Petrarca o esdevenint secretari apostòl.lic a Roma en el de Lorenzo Valla (malgrat haver haver posat de manifest la falsedat de la pretesa Donació de Contanstí).

 

Certament, els temps van canviar profundament a partir de les luteranes tesis de Wittenberg i un nou conflicte inseparablement religiós, polític i militar es va estendre fèrriament sobre Europa. Com agudament afirma Von Martin[6]: “Tanto religiosa como socialmente –y lo uno va con lo otro- representa la Reforma (y en otro aspecto también la Contrarreforma) una reacción contra el Renacimiento. La Reforma y la Contrarreforma cierran ambas el primer preludio de la época moderna”. Stephen Toulmin a Cosmópolis. El transfondo de la modernidad[7] situa el punt d’inflexió[8] -concretant en excés- en 1610 amb l’assassinat de l’hugonot convertit al catolicisme per assolir el tro de França -Enric de Navarra[9]- i amb l’inici de la sagnant Guerra dels Trenta Anys. Llavors es radicalitza la vessant antihumanista de la naixent racionalitat moderna; en primer lloc, per destacar el trencament que representa i pel profund anhel d’aixecar-se per si sola independentment de tot l’anterior i de tota circumstància històrica. La moderna recerca de la raó es fa radicalment des de zero, de nova planta i –en principi- sense cap compromís amb la tradició humana anterior.

 

D’altra banda, la nova raó assumeix convençuda la necessitat de determinar rotundament el que inclou i el que exclou; encara més: tot l’altre o bé se l’hi ha d’incloure sota una fèrria reducció i assimilació (resituant el famós “llit de Procust” al cim de cert imaginari modern), o bé ha de ser exclòs fèrriament, sistemàticament, ostentosament però, alhora, evitant deixar-ne cap rastre o residu. En aquest moment de la Modernitat, el logos antic que els humanistes renaixentistes volien reinstaurar ja no té sentit, veritat, ni utilitat per a uns moderns que exigeixen una ratio de precisió matemàtica i comptable, que aporti una veritat empírica constatable en les condicions perfectament controlables del naixent laboratori i que, enlloc d’atendre o comprendre les limitacions humanes, hi permeti imposar una mesura comuna, un ordre axiomàtic, una ciència deductiva[10], un control susceptible de predicció i, cada vegada més, la constitució d’uns nous sabers “humans” o “socials” amb aplicacions matemàtiques i possibilitats disciplinars performatives. Sembla doncs no ser-hi del tot aliena, la necessitat –només assolida posteriorment- de constituir unes “ciències humanes” que, com denuncia Foucault, darrera de l’aparent humanitarisme culminen l’objectualització i disciplinació dels humans. Per això amb molta probabilitat les ciències humanes i socials actuals haurien provocat l’esglai unànim dels humanistes renaixentistes.

 

La fèrria raó europea inicia el seu camí vers el domini global

 

Certament, la Modernitat exigia una fèrria raó; però la racionalitat moderna emergent també mereix el nom de “raó de ferro” perquè va nàixer i es va desenvolupar sota l’hègida d’aquest metall[11]. De fet, aquelles “tempestes d’acer” que van fascinar el jove Jünger i tants esperits agonals, van començar llavors. Cal recordar que el moment decisiu on es va constituir la raó de ferro -al que en endavant ens centrarem- és un període presidit pels sagnants conflictes religiosos, completament inseparables de la violenta consolidació de l’Estat absolutista i la seva raó d’Estat. L’anomenat “segle de ferro” que agrupa la segona meitat del XVI i la primera del XVII és un dels moments més virulents d’Occident; per això, Henry Kamen li va dedicar el llibre del mateix nom que ja hem citat. Sens dubte és un moment on es pot dir (usant l’expressió de Churchill) que sobre Europa s’estén tot un immens “teló d’acer” que, malgrat que en un primer moment divideix Europa, en sortirà sobretot una escissió molt més profunda i radical[12]: entre Europa i la resta del món.

 

En va resultar un dels més sorprenents i profunds trencaments històrics, socials i cosmovisionals: precisament aquell sobre el que es va basar el posterior ferri domini europeu de tota la Terra, especialment pel que fa a l’economia, la racionalitat i la tecnologia. Llavors la “humanitat” tal com l’entenia la modernitat europea (que era ja un neohumanisme molt divers i, inclús oposat, al renaixentista) es va imposar a la resta de la humanitat. Amb ritmes diversos, Europa progressivament es veurà marcada per l’economia capitalista, una tecnologia maquinista que apunta a la revolució industrial, una “nova ciència” matemàtica i experimental, una nova filosofia nascuda en íntima relació amb tot l’anterior, ... En definitiva, en sorgirà una nova “càpsula-gàbia” de ferro, una nova “racionalitat” tan fèrriament coherent i eficaç com reductivista en els seus criteris de veritat, monolíticament colonitzadora de la totalitat dels àmbits del saber, menyspreadora d’aquells on la seva eficàcia no era plena, i excloent d’aquells que –al seu judici- se li resistien en excés.

 

Amb aquesta complexa dinàmica que s’ha anomenat el seu “take-off”[13], Europa trenca amb la dinàmica tradicional i, per tant, amb la resta del món, Però només momentàniament perquè, en poc més d’un segle, li permetrà apoderar-se de la totalitat de la Terra sense excepció, pel comerç, per la tecnologia, per una nova “racionalitat”, però també per la força; és a dir alhora militarment i culturalment. Tot és tan indestriable que –recordant Unamuno- es pot dir que la modernitat europea s’apodera globalment del món tant per la força de la raó com per la raó de la força. Ara bé, en primer lloc, tant la força de la raó com la raó de la força es van aplicar a la disciplinació política i social d’Europa mateixa, per a poder iniciar l’anomenat (una mica cínicament) el “cercle virtuós” que permetrà el seu domini mundial. Com sintetitza McNeill[14]: “Estabilidad en el interior significaba poderío en el exterior. {...} el resultado fue una expansión sistemática, ya fuera en la India, Siberia o las Américas. A su vez, la expansión de la frontera sostuvo la expansión de la red comercial, acrecentó la riqueza imponible en Europa e hizo menos gravoso de lo que de otra manera lo habría sido el mantenimiento de ejércitos permanentes. En suma, Europa se lanzó a un ciclo autorreforzante en el cual su organización militar sostuvo y fue sostenida por una expansión económica y política a expensas de otros pueblos y políticas de la Tierra.”

---

[1] Malgrat que ens centrem en aspectes i períodes relativament diversos, coincidim en voler recuperar la amplitud d’anàlisi de Marx i Weber amb Peter Wagner Sociología de la modernidad. Libertad y disciplina, Barcelona, Herder, 1997.

[2] Sens dubte, Weber hi inclouria també el posterior Estat “assistencial” o “del benestar”.

[3] Weber, 1992:200s.

[4] Especialment les seves successives anàlisis des de 1977 (The Silent Revolution)  fins el recent Ronald Inglehart Modernización y posmodernización. El cambio cultural, económico y político en 43 sociedades, Madrid, CIS & Siglo XXI, 2001.

[5] En el capítol 11 “De lo que sucedió a Don Quijote con unos cabreros”.

[6] Alfred von Martin Sociología del Renacimiento, México, FCE, 1962:132.

[7] Llibre publicat a Barcelona, Península, 2001. Se’n pot considerar una continuació: Toulmin Regreso a la razón. El debate entre la racionalidad y la experiencia y la práctica personales en el mundo contemporáneo, Barcelona, Península, 2003.

[8] Malgrat que Toulmin (2001:81) afirma acontentar-se “con verlo como un acontecimiento emblemático, de unos cambios que estaban listos para producirse, o que ya se habían incubado”, (comparant-lo amb l’assassinat de Kennedy) diu: “el de Enrique IV fue visto inmediatamente como un punto de inflexión histórico.” Certament el seu assassinat va donar entrada al domini dels cardenals Richelieu (amb Lluís XIII) i Mazzarino (amb el jove Lluís XIV) i va obrir l’estat de guerra generalitzada que va representar la Guerra dels trenta anys.

[9] Diu Toulmin (2001:88s): “en términos prácticos, el asesinato de Enrique transmitió al pueblo de Francia y de toda Europa este mensaje elemental: `ha fracasado la política de tolerancia religiosa”. Durante los siguientes cuarenta años, en todas las grandes potencias de Europa la política dominante se movería en sentido contrario.”

[10] Recordem l’ideal de “mathesis universalis” dominant de Descartes a Leibniz.

[11] Cal preguntar-se i no de manera merament retòrica, si mai abans (exceptuant potser el del seu descobriment) el ferro va ser tant decisiu com en aquest moment.

[12] Posant de manifest que, des d’aquesta perspectiva, el cisma religiós no és l’històricament decisiu.

[13] Fem servir el terme, conscients que Rostow l’aplicava a aspectes més estrictament economètrics i a un període bàsicament posterior.

[14] William H. McNeill La búsqueda del poder. Tecnología, fuerzas armadas y sociedad desde el 1000 d.C., Madrid, Siglo XXI, 1988:158.

A partir de l’article ‘Raó "de ferro" i neohumanisme. Una anàlisi macrofilosòfica’ de G. Mayos in Del humanismo al humanitarismo, José Manuel Bermudo (ed.), González, A., Mayos, G., Sáez Mateu, F., Curco, F., Fortanet, J., Sara, N., Patrici, N., Pla, Ll., Pradas, J., Moreno, E., Zùccolo, L., Barcelona: Horsori Editorial, 2006, pp. 45-62. Vegeu-ne els posts: - - RAÓ DE FERRO, DON QUIJOTE I L'ESPERIT DEL CAPITALISME -  CONTEXT MACROFILOSÒFIC DE LA RAÓ DE FERRO -  RAÓ DE FERRO CONTRA RAONABILITAT HUMANISTA -  RAÓ DE FERRO I CERTESA SUPRAVITAL -  SEGURETAT, CERTESA, DESCRALITZACIÓ, INSTRUMENTALITAT I PRODUCTIVITAT A PARTIR DE LA RAÓ DE FERRO