Fa
precisament cent anys, en 1905 (l’any abans n’havia publicat la primera part),
Max Weber formula una desesperada profecia sobre el destí de la humanitat. Amb
ella culmina el seu escrit clau L’ètica
protestant i l’esperit del capitalisme: “El puritano quería ser un hombre profesional[1]; nosotros tenemos que serlo. Pues al trasladarse
la ascesis desde las celdas monacales a la vida profesional y comenzar su
dominio sobre la moral intramundana, contribuyó a la construcción de este
poderoso cosmos del orden económico moderno que, amarrado a las condiciones
técnicas y económicas de la producción mecánico-maquinista, determina hoy con
fuerza irresistible el estilo de vida de todos cuantos nacen dentro de sus
engranajes {...} El cuidado por los bienes exteriores, decía Baxter[2], no debía
ser más que ‘un liviano manto que se puede arrojar en todo instante’[3] sobre los
hombros de sus santos. El destino ha convertido este manto ligero en férrea
envoltura.”[4]
Així
introduïa Weber la famosa i influent metàfora de la “stahlhartes Gehäuse”,
traduïda una mica forçadament com a “gàbia de ferro” en remarcar l’aspecte
negatiu de presó, havent-hi altres que també té el terme alemany més
neutres com “capsa” o “closca” i, inclús, significats més positius i de
protecció com “càpsula” o “petxina”.
Anticipant clarament el famós discurs de
Churchill sobre un teló d’acer que havia caigut separant Europa, Weber destaca
40 anys abans que una fortíssima presó també de naturalesa metàl.lica queia
damunt de l’home i la societat europeus. Veurem que precisament és aquesta nova
“closca” o “càpsula” metàlica, juntament amb una nova “vocació professional”,
el que determina la nova condició humana moderna, és a dir: un neohumanisme que
trenca totalment i similarment, tant amb els ideals “cavallerescs” idealitzats
per Don Quixot, com amb l’humanisme renaixentista.
Ara
bé, Weber –molt més subtilment que Churchill- també apunta a què el
neohumanisme modern respon a un empresonament voluntari o, al menys, amb la
cooperació del presoner, apuntant així vers crítiques a la cultura de Rousseau,
de la “servitud voluntària” de La Boétie i, ¿per què no?, de l’alienació de
Hegel i Marx. Certament, l’home i la societat europeus moderns, al voltant de
l’anomenat “segle de ferro”[5]
(1550-1660), van fer una clara opció de “civilització”[6] en favor
d’una inscripció en el món, d’una banda molt “desencantada”, però que també ha
guanyat la possibilitat d’un ferri domini racional.
És un neohumanisme perquè,
només dins d’una racionalitat fèrriament sostinguda en el seu domini total,
l’home europeu es pot sentir ja protegit de l’intempèrie existencial[7]. Per això,
la fèrria presó de la racionalitat burocràtica i instrumental, és també –per a
l’home europeu modern- la metàlica closca o càpsula (que com en els astronautes)
aïlla i protegeix el dèbil organisme humà d’un univers inclement.
Capgirant,
encara que només relativament, la metàfora platònica a Sortides de la caverna, Blumenberg ha destacat l’eterna necessitat
humana de protegir-se de l’absolut i edificar una “càpsula” o “caverna” que el
mantingui a distància. Des d’aquesta perspectiva, la Modernitat (continuant
l’impuls de l’humanisme renaixentista però per mitjans radicalment diversos) és
un esforç de “desencantament” i desacralització del món per a mantenir a ratlla
“l’absolutisme teològic”. Però a través de la ciència –continua Blumenberg-, va
acabar descobrint un univers infinit[8], inhòspit,
inclement, indiferent, sense sentit,... inclús i en darrer terme: inhumà. I
llavors la humanitat moderna va haver de cercar una nova protecció, una nova
“càpsula” que la mantingués a distància –diu Blumenberg- d’aquest nou
“absolutisme” de la realitat[9].
Sobtadament,
en la primera Modernitat, la tradicional protecció humanista (hereva ve a dir
Blumenberg del Treball del mite)
s’esquerda pràcticament amb la mateixa rapidesa que la més banal religiositat
antropocèntrica i antropomòrfica, però constituint un neohumanisme. Doncs com
veurem, la moderna racionalitat burocràtica, logística, tecnològica,
instrumental..., que fa vocació i professió universal de la voluntat de
domini, esdevé la càpsula protectora i, alhora, una “gàbia de ferro” d’un nou
tipus d’home. L’europeu modern les construeix per a protegir-se del món
deshumanitzat i inhumà que ell mateix va creant, precisament per no acceptar
cap més absolut que no ell mateix i en una versió reductivista de si: una
unilateral subjectivació i una monolítica racionalitat[10].
En
profunditat i encara que pugui sorprendre, el neohumanisme modern neix en
contra de l’humanisme renaixentista, precisament no acceptant sinó la
perspectiva humana, però radicalitzant l’interès humà per apoderar-se de tot
l’altre fora de tota mesura, vorejant la inhumanitat. Des d’aquesta perspectiva
i entenent-lo com un macroprocés de llarga duració que va molt més enllà,
analitzarem el nou humanisme racionalista, cientificista i capitalista de la primera Modernitat i la racionalitat que hi
va imposar.
[1]
"Berufsmensch". Recordem que l’alemany “Beruf” conté indestriablement
units els dos significats de “professió” i “vocació”. Per tant podríem dir que
Weber defineix la condició de l’home purità, capitalista i modern a partir de
la identificació de tots dos sentits de “Beruf”, és a dir aquell tipus d’home
(i d’humanisme) "vocacionalment professional" ja que es caracteritza
per tenir “vocació de professió” o per fer “professió de la pròpia vocació”.
[2] L’anglès
Richard Baxter (1615-1691) és un teòleg i polemista purità al que Weber dóna
molta importància.
[3]
Significativament és la proposta bàsica que fa Heidegger en Gelassenheit on, davant la
impossibilitat de superar l’encadenament a la tècnica tant si se l’afirma
apassionadament com si la rebutja també apassionadament, s’opta per conviure-hi però sense vincular-s’hi existenciàriament, “desenganxats” de la tècnica com
podien estar “desenganxats” els místics de la mundanitat.
[4] M. Weber Ensayos sobre sociología de la religión, I. Madrid,
Taurus, 1992:199. La cursiva és de Weber.
[5] Vegeu el
clàssic Henry Kamen El siglo de hierro. Cambio social en Europa
1550-1660,
Madrid, Alianza, 1977.
[6] En el
sentit precís del terme desenvolupat per Norbert Elias a El proceso de la civilización. Investigaciones sociogenéticas y
psicogenéticas, México, FCE, 1987.
[7] Nietzsche
al Capvespre dels ídols (“El problema
de Sòcrates”, $10ss, cito per l’edició de Sánchez Pascual a Madrid, Alianza,
1993:42) apunta molt bé la idea que la deriva humana vers la racionalitat no ha
estat espontània i fàcil com afirma la tradició, sinó forçada i conflictiva. “Cuando se tiene necesidad de
hacer de la razón un tirano, como
hizo Sócrates, por fuerza se da un peligro no pequeño de que otra cosa distinta
haga de tirano. Entonces se adivinó que la racionalidad era la salvadora, ni Sócrates ni sus “enfermos”
eran libres de ser racionales, -lo eran de
rigueur, era su último remedio.
El fanatismo con que la reflexión griega entera se lanza a la racionalidad
delata una situación apurada: se estaba en peligro, se tenía una sola elección: o bien perecer o bien
ser absurdamente racionales...”
[8] Pensem en
la potent metàfora i la precisa anàlisi de la Revolució científica fet per A.
Koyré al llibre Del món tancat a
l’univers infinit.
[9] Odo
Marquard (Filosofía de la compensación. Escritos de antropología filosófica,
Barcelona, Paidós, 2001:109ss), precisament a l’elogi pòstum “Descarga del absoluto. Para Hans Blumenberg in memoriam”, considera la
necessitat de fugida de l’absolut com el tret més característic i constant de
la filosofia de Blumenberg.
[10] Com es
queixaven els pensadors de l’Escola de Frankfurt i Herbert Marcuse va
popularitzar.
A partir de l’article ‘Raó "de ferro" i
neohumanisme. Una anàlisi macrofilosòfica’ de G.
Mayos in Del humanismo al humanitarismo, José Manuel
Bermudo (ed.), González, A., Mayos, G., Sáez Mateu, F., Curco, F., Fortanet,
J., Sara, N., Patrici, N., Pla, Ll., Pradas, J., Moreno, E., Zùccolo,
L., Barcelona: Horsori Editorial, 2006, pp. 45-62. Vegeu-ne els posts: - - RAÓ DE FERRO, DON QUIJOTE I L'ESPERIT DEL CAPITALISME
- CONTEXT
MACROFILOSÒFIC DE LA RAÓ DE FERRO - RAÓ DE FERRO CONTRA RAONABILITAT HUMANISTA - RAÓ DE FERRO I CERTESA SUPRAVITAL - SEGURETAT, CERTESA, DESCRALITZACIÓ, INSTRUMENTALITAT I
PRODUCTIVITAT A PARTIR DE LA RAÓ DE FERRO
No comments:
Post a Comment