SEGURETAT, CERTESA, DESCRALITZACIÓ, INSTRUMENTALITAT I PRODUCTIVITAT A PARTIR DE LA RAÓ DE FERRO

 

Seguretat, certesa, desacralització, instrumentalitat i productivitat

No és el moment ara i aquí d’aprofundir en fins a quin punt la raó i el neohumanisme moderns són en la base dels posteriors totalitarismes, però sí destacar aspectes molt humans, massa humans diria Nietzsche, que van apuntalar una deriva moderna perillosament procliu a caure en la barbàrie i la inhumanitat. Així, haurem mostrat que processos molt estudiats i acreditats per a èpoques posteriors de la modernitat i la postmodernitat, en realitat formen part d’un macroprocès de llarga duració, l’origen del qual es pot remuntar fins la primera modernitat, la seva “raó de ferro” i el neohumanisme que instaura.

Així també sortim al pas del tòpic tradicional que afirma ingènuament la independència, autonomia, neutralitat i abstracció del procés constitutiu de la raó cientificista i matematitzant que emergeix de la Revolució científica, i que privilegia la condició humana que sorgeix amb el capitalisme i la productivitat tecnològica moderna. Molt al contrari, hem vist una “raó de ferro” i un neohumanisme -basats en el ferri domini del subjecte- que tenen com una de les seves principals condicions de possibilitat en la virulència politicosocial del “segle de ferro”. 

Certament fou en el marc d’aquesta creixent tensió i violència dels anomenats "conflictes religiosos" que van esdevenir necessaris el neohumanisme i la raó "de ferro". Paral.lelament, es debilitava i començava a ser menyspreada la raonabilitat prudencial de l’humanisme clàssic i renaixentista. La imperiosa “recerca de la certesa”, que Dewey –ja fa molts anys- va tenir la virtut de mostrar inseparable en el coneixement i en l’acció, no es va inscriure només en un context intel.lectual abstracte i epistemològic, sinó de conflicte vital, ideològic, social i polític.

Així –com teoritza Weber- va esdevenir necessaria una “càpsula” de ferro molt racionalista i capaç de protegir el nou home modern. Certament fou una eficaç “protecció” des de la qual fer front els conflictes de la segona meitat del XVI i primera del XVII; però també una fèrria i eficaç “presó”. Sens dubte que hi ha una terrible ambigüitat, una profunda ambivalència –com hem vist- en aquesta “gàbia” – “closca”, així com en els nous humanisme i racionalitat moderns. 

Ja Weber (com abans el primer Marx[1]) en destaca la complexitat i, potser per això, no parla apocalípticament d’un destí absolutament inevitable de la moderna voluntat de domini tècnic com Heidegger (o potser la unilateral i tòpica interpretació que se’n sol fer). Per això, acabarem aquest article destacant la profunda ambivalència, el profund perill, però també innegables fonts d'esperança presents en els quatre aspectes clau que hem analitzat en la raó de ferro i en el neohumanisme modern:

Ja hem destacat que la permanent necessitat humana de seguretat intel.lectual s’experimenta d’una manera especialment terrible durant els conflictes físics i simbòlics del segle “de ferro”, provocant molt ambivalents conseqüències. Sorprenentment (o potser no tant), de la batalla entre els dogmes religiosos enfrontats, en van sortir tots ells derrotats; fins al punt que creiem no exagerar al dir que en va sortir vencedor un nou déu i dogma seculars: l’Estat i la raó d’Estat[2]. 

Precisament dins del marc del conflicte religiós, Hobbes reclamarà reconèixer que el nou déu intrahumà que és el leviatà estatal concentra tot poder, incloent el de determinar absolutament tot valor (fins i tot la justícia, la veritat o el déu transcendent al que han d’adorar els seus súbdits). Aquesta darrera no és només l’opció de “l’absolutista” Hobbes, és el principi “cuius regio, eius religio” entronitzat en 1648 com a principi jurídic internacional amb la Pau de Westfalia. 

A partir d’aquí, el nou déu “Estat” (i, recordem, la seva raó d’Estat) passaran a ocupar el lloc absolut del vell Déu. Llavors el nou tipus d’home modern, no només no se sentirà en la intempèrie ans, des de l’embolcall protector d’una nova i fèrria “càpsula”, podrà armar millor el seu domini global (incloent el colonial). Com veiem, la recerca de seguretat enllaça molt ambivalentment amb el domini i, també, l’autodomini.

No és estrany doncs que a la secularització efectiva de la política (deixant de banda símbols sempre ben vinguts per a la legitimació de poder), li vagi seguint la secularització de tota la societat i la potenciació d’una raó fèrriament desacralitzadora que “desencanta” el món sencer. Una raó que al servei del nou humanisme del subjecte serà progressiva i fèrriament reduïda a mera raó instrumental. Paralel.lament l’evolució de la ciència moderna aboca –com teoritza Blumenberg[3]- a una creixent angoixa en els homes al sentir-se perduts en un univers inhòspit, inhumà i sense sentit. 

En la nostra anàlisi –però- només ens situem a l’inici del segle XVII, on la nova raó i el neohumanisme “de ferro” vivien en una entusiasta esperança encara no desmentida pels fets i el seu projecte es limitava a desacralitzar i desencantar el món rebut, perquè pensaven haver descobert un nou Sentit i una nova Veritat prenyats de conseqüències morals i emancipatòries. Sens dubte, la voluntat de veritat dels moderns es basava en la confiança -certament humanista- de què només la nova fèrria veritat feia lliures.

 

Una altra profunda conseqüència de la tremenda conflictivitat al voltant de la Reforma i la Contrarreforma és mostrar clarament que la fonamentació religiosa de la veritat ha esdevingut inestable, sinó impossible. D’aquí la decidida migració de la nova raó i el neohumanisme vers una fonamentació progressivament intrarracional i intrahumana, inclús amb renovades vessants materialistes. Era necessari que la veritat i la ciència, és a dir la certesa intel.lectual que pot oferir el saber, partissin d’uns fonaments que no depenguessin en absolut de fonaments religiosos però que, alhora, fossin tan absoluts com pretenien ser els religiosos. 

Només més tard, en fer-se evident que tot fonament filosòfic comporta un punt de partida essencialista, metafísic i que –en última instància- manca de garantia absoluta, s’accentuarà la deriva positivista que renunciarà a tota fonamentació. La racionalitat esdevindrà reductivament instrumental i inclús es rebutjarà l’existència de qualsevol espai filosòfic més enllà de les ciències positives; les meres pragmaticitat, utilitat i efectivitat instrumental esdevindran el nou déu epistemològic i l’únic fonament de veritat. Esdevindran una fèrria “gàbia” de molt restrictiva racionalitat, però molt potent i efectiva.

Finalment, cal destacar la necessitat que el desenvolupament del capitalisme emfasitza: la productivitat. Malgrat els tòpics que fan de la humanitat un etern “homo faber” o “homo oecomomicus” que només evoluciona en i per la perfectibilitat de la seva capacitat productiva, cap altra cultura ni societat humana no havia estat tan paranoicament obsessionada per la productivitat com la primera modernitat, a excepció (precisament perquè en som els directes hereus) de nosaltres els homes dels inicis del segle XXI[4]. 

Així el nou home racional modern (com un nou Prometeu, etimològicament “el que preveu” o “proveu”[5]) comença a esdevenir l’home “vocacionalment professional” de Weber, el proletari marxista o aquest nou “tità modern” que és “l’obrer” de Jünger. Ara bé, dins de la dialèctica del neohumanisme modern, abans que l'humà pugui dominar, disciplinar i posar a produir la resta del món, primer s’ha de dominar, disciplinar i posar a produir un mateix. A això es va aplicar Europa en el XVII i tant la raó com el neohumanisme que hi van emergir ho reflecteixen perfectament. Per això són en clara oposició a l’humanisme renaixentista i la seva relativament pacífica, flexible, tolerant, escèptica i situada circumstancialment “raonabilitat” prudencial.

La fèrria raó matematitzant i el neohumanisme del subjecte enllaçaran amb el nou déu Leviatà, amb la secularització de la societat i la desacralització del món, amb la reducció a mera instrumentalitat pragmàtica, per tal de focalitzar-se en el domini productiu global (és a dir, també com a biopolítica). Per això la pacificació de la violència, que sens dubte duen a terme les institucions de poder (estatals o no) creades al voltant de la primera Modernitat, no es produeix només perquè aquelles han après a no córrer riscos innecessaris i a exercir una disciplinació més subtil. 

També i potser sobretot (com diu Foucault), hi és decisiu que han pres consciència de la seva dependència de la producció “nacional” i, per tant, desvien la coerció tradicional en favor de la vigilància, el saber, el control i polítiques actives de promoció econòmica i tecnològica. Així astutament abandonaran els vells mecanismes per a desenvolupar els que esdevindran les bases futures del nou poder coercitiu i militar, mentre paral.lelament desplegaran un nous sabers “humans” (que no humanitaris) que facin prescindible al màxim la coerció macrofísica tot fomentant coecions més microfisiques, la “governamentalitat” i la biopolítica.

Com veiem del “segle de ferro” ha nascut una nova societat i una nova mentalitat. Un neohumanisme ha construït alhora la seva “closca” o protectora “càpsula” d’acer, i la seva pròpia “gàbia” o “presó” de metall. És fèrriament “metàl.lica”, no només –com hem dit- en referència al ferro de les armes i de la maquinària industrial, sinó també –com va intuir Don Quijote- pel diner (molt més intangible i progressivament immaterial) i “estas dos palabras de tuyo y mío”. 

És una racionalitat absolutament fèrria en el seu nou mètode (com ja reclamaven valentment Descartes o Bacon), segura en les seves apreciacions clares, distintes i indubtables, d’una acerada certesa desacralitzada i desencantada, fredament instrumental i pragmàtica, altament productiva i eficaçment dominadora. És una prometeica raó que divinitza l’home i promet atorgar-li la felicitat. Evitem per ara la qüestió de fins a quin punt és humana o antihumana, si és responsable de la barbàrie que amb perillosa assiduïtat i radicalitat ha anat visitant la humanitat des d’aleshores. En aquest article, el nostre objectiu era mostrar la seva genealogia, en contra de la prudencial raonabilitat humanista clàssica i renaixentista, en el modern neohumanisme del subjecte.

---

[1] En la primera època del seu pensament que, precisament, molts qualifiquen “d’humanista”.

[2] Vegeu G. Mayos “La raó d’Estat: raó o desraó?” en Filosofia i política, AA.DD., Barcelona, La Busca Edicions, 2004, pp. 75-102.

[3] Recordem, però ara no podem desenvolupar la qüestió, que un dels resultats més manifestos de la voluntat de saber racional –especialment a través de la ciència moderna- ha estat precisament la posada al descobert de la finitud i manca de centralitat de l’home dins d’un univers cada vegada més palpablement inclement, desencantat, mancat de sentit i decididament inhumà (segons una lectura de la “revolució” copernicana que han coincidit en destacar cadascun a la seva manera Weber, Koyré i Blumenberg).

[4] A no ser que es confirmin els anàlisis d’Inglehart (ja citats) i, més enllà de les societats avançades, de manera generalitzada per al conjunt de la humanitat.

[5] Per a la vinculació de Prometeu amb la racionalitat moderna vegeu G. Mayos “De la raó del mal al mal de la raó” a El mal, AA.DD. Barcelona, La Busca, 2004:158ss.

A partir de l’article ‘Raó "de ferro" i neohumanisme. Una anàlisi macrofilosòfica’ de G. Mayos in Del humanismo al humanitarismo, José Manuel Bermudo (ed.), González, A., Mayos, G., Sáez Mateu, F., Curco, F., Fortanet, J., Sara, N., Patrici, N., Pla, Ll., Pradas, J., Moreno, E., Zùccolo, L., Barcelona: Horsori Editorial, 2006, pp. 45-62. Vegeu-ne els posts: - - RAÓ DE FERRO, DON QUIJOTE I L'ESPERIT DEL CAPITALISME -  CONTEXT MACROFILOSÒFIC DE LA RAÓ DE FERRO -  RAÓ DE FERRO CONTRA RAONABILITAT HUMANISTA -  RAÓ DE FERRO I CERTESA SUPRAVITAL -  SEGURETAT, CERTESA, DESCRALITZACIÓ, INSTRUMENTALITAT I PRODUCTIVITAT A PARTIR DE LA RAÓ DE FERRO