POLÍTICA I CONFLICTES CONTEMPORANIS

Programa i poster definitiu:

Habrá también un IV Coloquio Macrofilosófico en la UFMG de Belo Horizonte Brasil sobre el 18-12-2013.

PRETTY MAN: CAPITALISMO INVENCIBLE... CON ALGÚN DINERO

Llego un lunes frío y lluvioso a Lisboa. La compañía aérea me ha extraviado la maleta. He faltado a una cita por el desagradable ceremonial de ir adquiriendo cara de tonto a medida que confirmas que OTRA VEZ te han perdido la maleta y por la posterior reclamación. 
 

Sin el equipaje no tomo el taxi que me pide el cuerpo y subo al bus. Hace frío y caen algunas gotas, mientras yo voy con sandalias y camisa de manga corta. Constituyen mi “uniforme de viaje” pues las primeras son muy cómodas y la segunda es muy resistente y tiene muchos bolsillos para el pasaporte, tarjeta de embarque, cepillo de dientes, bolígrafo, agenda, antifaz para dormir… Es el kit del viajero que soy, al que hay que añadir mi disfuncional y pesado portátil.

Lisboa parece reírse de mí, que llevo más de 28 horas entre vuelos y tránsitos en un demencial trayecto Porto Alegre, Río de Janeiro, Roma y Lisboa.

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.

CONTRA EL TURISME

Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic". 

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador. 

SEGLE XXI: NECESSITA HEGEL O GUANYA NIETZSCHE?

Necessitem un Hegel? ¿És valuós i important Hegel pel pensament del segle XXI? Ens cal un Hegel més que altres filòsofs? O estem condemnats a ser mers epígons cada vegada més banalitzats de Nietzsche? Per què?

Ens preguntem pel valor que avui dia té Hegel per a fer filosofia i per a pensar sobre el nostre present, en el segle XXI. O si, com apunta Nietzsche, aquest tipus de filosofia ja no serà possible més i estem condemnats a desorientat microdiscurs. Malgrat l'agudesa i lucidesa de Nietzsche, reclamem la necessitat de filòsofs capaços d’emular avui dia alguna de les aportacions hegelianes fetes ja en les llunyanes primeres dècades del XIX. Inclús Nietzsche va fer quelcom similar una mica després, però els seus deixebles no semblen estar a l’altura del repte que Hegel plantejava.

¡SOSTENIBILIDAD POR LA GUERRA? ¿MÁS ALLÁ DE KANT?

Ilustración del Robinson Crusoe

En la actualidad, paz y sostenibilidad ecológica están sin duda profundamente unidas. El agotamiento de muchos recursos minerales, energéticos y ecológicos hacen cada vez más plausibles las guerras por su control. Pues  el crecimiento demográfico y –por supuesto- la avidez insaciable de hombres, empresas y Estados impulsan la apropiación de recursos tan básicos y modernamente tan menospreciados como el agua. Así lo destaca el importante informe del Atlantic Council presentado el 2012 al presidente Obama.

Por una dialéctica perversa, precisamente en la misma medida que destruimos y agotamos nuestro entorno ecológico, éste va revalorizándose y convirtiéndose en causa de más guerras y violencias. Es lamentable que, en lugar de dedicar esfuerzos para hacer sostenible nuestra “pisada ecológica” en la Tierra y así garantizar que nuestros descendientes mantendrán posibilidades similares, despilfarremos y luchemos para acaparar violentamente los recursos que nuestros hijos necesitarán para sobrevivir.

MICRO Y MACROFILOSOFIA EN RECIFE

Olinda

Como hay buena, mala, mediocre o excelente filosofía, lo mismo sucede para la micro y macrofilosofía. La buena microfilosofía es la mejor aliada de la macrofilosofía actual que tenemos la tarea imperiosa de construir. 

Juntas -micro y macrofilosofía- podrán restablecer en su valor humano, histórico y epistémico clásico-griego una filosofía que hoy pasa sus peores días y se pierde en el calidoscopio cognitivo impuesto por la creciente disciplinación y ultraespecialización de los saberes.

La microfilosofía ha tomado conciencia de su identidad con la historia de la filosofía, profundiza en el vínculo dialéctico e histórico del concepto (Hegel) en el canon filosófico clásico y busca el rigor en la profundización y la fidelidad al texto. “Desconstruye” (Derrida) creativamente y hasta la extenuación la metafísica que Heidegger proclamaba “destruir” (dos posibles traducciones del término alemán “Abbau”). 

POLITICA ES CULTURA Y CULTURA ES POLITICA

La democracia actual tiene problemas políticos… pero también culturales (en el sentido amplio del término). La especie humana es una especie política y cultural, no por azar, sino por su misma condición biológica y social.

Hemos visto como para explicar la naturaleza humana, E.O. Wilson ha necesitado añadir a la egoísta evolución darwiniana, otra más “altruista y eusocial”. También hemos visto que al tradicional eje ideológico-político de la redistribución económica se le añade necesariamente el eje del reconocimiento.

Tanto lo eusocial como el reconocimiento exigen que la política "parta de y respete a" la igualdad y -a la vez- la diferencia de los grandes agentes y sujetos sociales, es decir los ciudadanos en sus circunstancias (Ortega y Gasset) y su ser socio-cultural. Pues sólo así se superará la paternalista e insuficiente "tolerancia" ilustrada para profundizar en el respeto y el reconocimiento plenos.

¿ERES UN ESTUDIANTE-QUEST?

Siguiendo el conectivismo y la pedagogía más actual, hay que redefinir la naturaleza de los estudiantes para que consoliden su papel como el agente educativo más importante. Por eso los llamaremos “Estudiantes-Quest” en tanto que asumen el rol de agentes autónomos y proactivos de su “búsqueda-aventura cognitiva”. Ello incluye incluso que los estudiantes asuman en los MOOCs (cursos masivos abiertos y online) las tareas de corrección y evaluación inter pares. 

La idea es que los “Estudiantes-Quest” se comporten en todo momento como los científicos “profesionales”, que no tienen ningún profesor o gurú que les diga qué tienen que hacer en cada caso y sólo pueden preguntar a sus colegas o pares.

NOUS IDOLS FILOSÒFICS

Francis Bacon és potser el primer filòsof modern i un dels políticament més poderosos ja que va ser canceller de la monarquia anglesa. També va formular 4 falsos “ídols” que enganyen a homes i filòsofs. Però d'ídols n'hi ha molts més i, aquí, en proposem quatre de molt actuals i d'àmplia presència acadèmica.

MI PROFESOR ES UN MOOC

De triunfar, los MOOCs (Massive Open Online Courses o cursos abiertos telemáticos y masivos) podrían dar el paso definitivo para romper las paredes de las aulas; para liberar la clase del talento (o no) del ajetreado profesor allí presente; para dejar sin sentido las tradicionales hileras de sillas y mesas mirando frente a frente a una pizarra; para volver obsoletos aquellos buenos modos de pedir la palabra levantando la mano y esperando que el profesor lo viera y se la otorgara…

O yendo a lo verdaderamente esencial, los MOOCs serían la culminación de la destrucción de una ontología de la realidad donde el saber es “poseído” por unos pocos, mientras todos los demás no pueden acceder a él sino a través de la pleitesía y la imitación de aquellos pocos “poseedores”. Una concepción cerrada del saber donde éste y el conocimiento no son algo abierto a cualquier investigador, es decir: algo que uno hace en función de los propios intereses –evidentemente en colaboración con los demás, literalmente con todo el mundo-.

ANTINATURALITAT HUMANA?

Fins a quin punt es bo que l'home no sigui un animal? Fins a quin punt cal apartar-se de la naturalesa? Sens dubte els humans no som uns animals com els altres, però malgrat tot som també animals. I encara més: som indubtablement éssers naturals, en última instància dependents de la naturalesa i les seves lleis (aquí destaco el segon principi de la termodinàmica, però n'hi ha d'altres). Un ésser així, com els humans, pot i ha de ser d'alguna manera antinatural... ma non tropo. Sinó els perills són enormes, i en tenim ja terribles experiència i proves.

Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).

MAL I LLIBERTAT: Dr. JEKILL, Mr. HYDE O EICHMANN

Al no tenir la total determinació instintiva dels animals, la humanitat l'ha de substituir per un ordre social i cultural. La humanitat necessita afegir doncs a la seva base biològica instintiva: una certa determinació social, un ordre polític i una guia cultural. 

La total determinació instintiva fa que tot tingui un sentit impulsiu, no discutible i -per tant- hom estigui sotmès a un ordre natural compulsiu. Aquí no hi ha llibertat, però tampoc l'angoixa que genera. 

Ara bé, com que els humans no estem tant instintivament determinats com la resta d'animals, experimentem una gran angoixa que hem de superar socialment i compensar culturalment. Els humans patim la “por a la llibertat” (E. Fromm), el terror a l’"anomia" o manca de normes (fins arribar al suïcidi com va mostrar Emile Durkheim) i el pànic davant el caos.

KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

SOSPITA, VIDA I FILOSOFIA CONTEMPORÀNIES

La sospita neix de la consciència de la intrínseca alienació que acompanya la condició humana. No és només que sovint ens enganyem, fins i tot en les coses que creiem més sòlides, objectives, compartides, reals... A més de falibilitat i tendència a l'error, la condició humana comporta una tendència profunda a construir-se miratges que funcionen com a filtres que inhibeixen la crítica i -inclús- com a les veritats més indiscutibles. 

BRASIL ¿CONTRA POLITICA Y OLIGARQUIAS TRADICIONALES?

No se entiende a los indignados, a las manifestaciones brasileiras… y en general a los Nuevos movimientos sociales (NMS) sin valorar la vieja política que rechazan. Hay que entender que -uno de sus consensos y reivindicaciones más básicos, comunes y profundos- es renegar de las políticas y oligarquías tradicionales.

Se oponen a un tipo de política y de partido que muchas veces cae y muestra su condescendiente sumisión a la famosa la ley de hierro de las oligarquías de Rober Michels. Una ley que tiende a promover siempre el gobierno de una minoría y, además, en su beneficio propio, aprovechándose del conjunto de la población. La ley de hierro de las oligarquías suele coincidir con la persistencia lampedusiana (todo debe cambiar para que todo permanezca igual) de elites extractivas.

INDIGNADOS. HOY: BRASIL

Excepto casos vandálicos, que hay que evitar, las manifestaciones actuales en Brasil son un signo positivo. Son enormes, multitudinarias, interclasistas, mayoritariamente pacíficas y cívicas. Muestran que las jóvenes generaciones y la clase media quieren tutelar cada vez de más cerca a la política y al gobierno.

Además gozan de la simpatía del conjunto de la ciudadanía y la "mayoría silenciosa" los ve como sus portavoces. De ahí su popularidad en todas partes, no siendo el Brasil ninguna excepción, sino todo lo contrario. Sólo la violencia de unos pocos puede bloquear, lo que es un hecho esperanzador.

Como el movimiento 15M o las primaveras árabes, muestran una enorme capacidad para coordinarse de formas nuevas y muy eficaces. Sorprenden al poder, a los políticos y a las administraciones, despertándolos de sus rutinas “partidarias” –cuando no corruptelas-. Inesperadamente las avenidas y las plazas devienen “ágoras” políticas y escenarios privilegiados para la ciudadanía.  

Elperiodista brasileiro Rodrigo Leite Rodrigues Russo me pregunta para elperiódico Folha de S.Paulo:

PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

CONTRA LA POLÍTICA EXTRACTIVA

Una política extractiva afavoreix que una elit extregui en benefici propi els recursos econòmics (impostos, hores de treball...) del conjunt de la societat, que –en conseqüència- no pot gaudir del seus esforços i treballs. Com que s’impliquen mútuament, una política extractiva afavoreix l'economia i les elits extractives. I, a l’inrevés, també el domini d’elits extractives reforça necessàriament una economia i polítiques extractives. 

Avui constatem empíricament la submissió de la política a l'economia, però és molt antiga -i sempre ha estat molt forta- la relació entre política i economia. Encara que hi poden haver diverses concrecions del sistema econòmic i del sistema polític, sempre estan íntimament vinculats. 

Quan una (o bé l'economia o bé la política) es configura extractivament, inevitablement augmenten molts les possibilitats de que l'altra també s'acabi configurant extractivament. 

L'extracció econòmica dóna recursos per a poder imposar polítiques que subordinin o excloguin a grans parts de la població. A l'inrevés, institucions polítiques que exclouen de la decisió a sectors socials, fàcilment generen economies extractores i expoliadores d'aquells mateixos sectors.