FUTURO POLÍTICO DESDE LA FICCIÓN

1924-1935: LA GENERACIÓ MÉS INFLUENT

Quina és la generació de filòsofs més influent avui dia? Som conscients que conformen una generació molts dels grans pensadors que més citem avui, que més marquen el debat actual d’idees i encara són la guia primordial per al nostre present?

Així és, encara que sorprengui a molta gent acostumada a historiar èpoques anteriors, però molt poc acostumada a analitzar les concomitàncies socio-històriques dels pensadors que més ens influeixen per a analitzar l'actualitat. La generació de pensadors claus per a comprendre el nostre present (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935.

CIVILITZACIÓ A MÉS DE CULTURA

Catalunya viu un moment clau en la història de la seva civilització. Per què parlar de "civilització catalana” a més de “cultura catalana"? Així -com diu el Doctor Mayos- remarquem més que ens volem atenir especialment als fets i creacions col·lectives, públiques i institucionals dels catalans i/o que s'han succeït a Catalunya amb una mirada que vagi més enllà del mer interès arqueològic, reductivament patrimonial, allunyada de la vida i del present.

Per poder afrontar un futur sobirà ens cal prendre consciència i actualitzar-nos -com tots els països i pobles fan o haurien de fer-com a part essencial del "patrimoni humà comú". Així podrem ser cridats alhora "civilitzats" i "cultes", "cultivats", amb "cultura". I és per això que hem volgut saber el parer d’un dels nostres més reputats filòsofs, en Gonçal Mayos, professor titular de filosofia en la Universitat de Barcelona.

 

Dr. Felipe Magalhães Bambirra
(professor de Filosofia del Dret, UFG, Brasil)

 

Conferència -amb debat posterior moderat per Gonçal Mayos- sobre:

 

“Mite i raó del dret i la política”
disponible en video i en la biblioteca de l'Ateneu

Dissabte 13/02/2016 a les 11:00 hores i a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (C/ Canuda, 6, al costat de la Plaça Catalunya).

FILOSOFIA RADICAL: SENTIT, POSSIBILITATS I LÍMITS

 

La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.

 

 

Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE). 

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:

 

1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. 

Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 

2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 

Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

Filosofia d'un present entre coneixement i ignorància

Vivim un present complex i contradictori, on la filosofia és rebutjada en molts àmbits, tot i ser una de les necessitats intel·lectuals i vitals més peremptòries.

 

Avui la filosofia ha d’oferir coordenades bàsiques i crítiques per entendre la complexitat d’una modernitat “líquida”, caòtica, dispersa, angoixant, atemorida… però tremendament seductora.

 

També ha de fer possible una vida que vagi més enllà de la dualitat castradora del treball i la competitivitat per una banda, i –per l’altra- els més banals consum, diversió, distracció, aparença, espectacle…

 

Us convidem al Cafè filosòfic PENSA sobre:

 

Filosofia d'un present entre coneixement i ignorància

 

amb el ponent Gonçal Mayos Solsona, Professor Titular de filosofia de la Universitat de Barcelona.

 

Dissabte, 30 de gener, 11h a La Central (c/Mallorca)

Bibliografia:

La sociedad de la ignorancia, Gonçal Mayos, Antoni Brey (eds.), Joan Campàs, Daniel Innerarity, Ferran Ruiz, Marina Subirats, Península.

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/12/filosofia-postdisciplinar-macrofilosofia.html

http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2014/02/nova-filosofia.html
Macrofilosofía de la modernidad, Gonçal Mayos

Macrofilosofía de la globalización y del pensamiento único, Gonçal Mayos

SEGURETAT: ORDRE O PROTECCIÓ VIDES?

Llibertat o seguretat? Per a qui? Per a fer què? Per a garantir quines coses? Seguretat davant els poders o des de i pels poders? Seguretat per l’Estat o per les persones? 

Seguretat davant del terrorisme o -més aviat- aprofitar el terrorisme per a imposar unes pràctiques securitàries i de control molt restrictives de les llibertats? Augmentar la seguretat comporta sempre intervenció generalitzada i control militaritzat? 

IL.LUSTRACIÓ METACRÍTICA O RADICAL? QUAN I PER QUÈ?

Què és Il.lustració? Com podem avui comprendre amb tota la complexitat el gran moviment il.lustrat que domina l'època central de la Modernitat i que encara ens marca tant? Quins són els seus principals períodes, moments i qüestions en debat? Què ens pot dir avui, en la cansada modernitat tardana turboglobalitzada?

En primer lloc, cal superar definitivament el tòpic reductivista d’una Il.lustració monolítica, única o amb plantejaments absolutament hegemònics. La Il.lustració del XVIII europeu va ser molt complexa i té gèrmens de tot tipus. A més de les seves complexitat internes, també són molt diverses entre sí: “enlightenment” pel món angloparlant (anglesa, escocesa, irlandesa o americana), “lumières” pel francoparlant, “Aufklärung” pel de llengua alemanya, “lumi” per l’italià, “luces” per l’hispànic... 

 

Sovint són àmbits i moviment força diversos quan no inclús contradictoris. Això augmenta especialment en les generacions de finals del XVIII que ja inclouen una profunda reflexió autocrítica respecte a les propostes i expectatives de les primeres generacions. Llavors la Il.lustració ja té experiència –de vegades traumàtica- de si mateixa i de les conseqüències reals o fictícies del seu projecte. 

ONTOLOGIA DEL PRESENT O MORT DE LA FILOSOFIA?

Vivim un present complex i contradictori, on la filosofia és rebutjada en molts àmbits, tot i ser una de les necessitats intel.lectuals i vitals més peremptòries. El pensament únic hegemònic considera supèrflua i substituïble la filosofia per a poder -així- dominar de manera més aclaparadora.

Si hi ha un pensament crític, plural i no-únic és la filosofia, que sempre ha encarat les dificultats complexes de l'existència, alhora que ha denunciat com a imposicions les preteses evidències o lògiques del Poder. La filosofia sempre ha avaluat críticament totes les certeses i "veritats" en conflicte, cercant argumentativament les més sòlides, rigoroses i emancipatòries.



J. Escales (pres. CCLleidatà) i G. Mayos

Potser sovint no ha aconseguit ser completament lliure i crítica però, quan s'ha fet callar o s'ha eliminat la filosofia, sobretot han guanyat el dogmatisme, la violència, l'estupidesa, la claudicació i la més banal indiferència. La filosofia no es fa a costa de la resta de sabers útils per a la humanitat (medicina...), sinó que els complementa i realimenta críticament. Això vol dir que sempre els planteja preguntes, reptes i crítiques, alhora que els mostra alguns errors, debilitats, oblits i claudicacions.

Per això la filosofia no sol ser ben rebuda pels "experts" i els "mandarins culturals o polítics" ja que tendeix a debilitar el seu poder, orgull, vanitat i domini. Però aquest menyspreu -que sovint és por- la fa més necessària, com passa avui! Ja aproximant-nos a la segona dècada del segle XXI, la filosofia lluita en contra d'un pensament únic de gran potència productiva i performativa, però que ha renunciat totalment a tenir cura del món, de la humanitat, de la naturalesa, del present i el futur.

MACROFILOSOFIA DELLA GLOBALIZZAZIONE E DEL PENSIERO UNICO

 

«Pericolo della nostra cultura: apparteniamo ad un tempo la cui cultura è in pericolo di affondare a causa dei (propri) mezzi di cultura» F. Nietzsche, Umano troppo umano. 

Gli attentati alle Torri Gemelle di New York dell’undici settembre duemilauno segnano un cambio epocale: significano la fine di una «sbornia» postmoderna e dell’idea ingenua della «fine della storia» di Fukuyama (1992); il dibattito internazionale viene occupato dalle questioni della globalizzazione, del «Pensiero Unico» (Ignacio Ramonet nel 1995 in un famoso editoriale di Le Monde Diplomatique), e dello scontro di civiltà di Huntington (2005) e, poco dopo, dalla crisi ipotecaria e finanziaria. 

Dello schema mentale della Guerra Fredda prima e della postmodernità poi, sopravvive ai giorni nostri un unico consenso chiaro, quello della «globalizzazione» e dell’egemonia dei «mercati globali». Un consenso che si impone ai moderni Stati-Nazione, alle gerarchie economico-tecnologiche internazionali, fino ad ora inespugnabili, ai debiti «sovrani», al welfare state che tanto è costato creare e, in modo particolare, si impone alle stesse culture, alle aspettative di individui e popolazioni intere. Come spiega Edward Luttwak (2000), la globalizzazione comporta nuovi vincitori e nuovi vinti, fino al punto in cui, oggi, sembra essersi imposta alla stregua del «giudizio universale» della storia (il «Weltgericht» di cui scrivevano Schiller o Hegel) che tutto governa. 

Possiamo definire la «globalizzazione» come un processo complesso di lunga durata che evidenzia gli aspetti comunicativi e di interdipendenza in tutto il pianeta. Nel mondo francofono si usa abitualmente il termine «mondializzazione», noi preferiamo usare la parola di origine anglosassone «globalizzazione» e consideriamo i due termini come sinonimi. Trovandoci davanti a ciò che di più simile può esserci ad un totale e totalizzante «giudizio universale», ci sembra controproducente distinguere —come pretendono alcuni— tra una «mondializzazione» nel senso economico, geografico e tecnologico, ed una «globalizzazione» culturale e unificatrice (di cui l’estremo ultimo sarebbe il PU).

¿HAY ALTERNATIVA A LA TESIS? ÚLTIMAS REFLEXIONES

7. En la escritura y en la filosofía -como en la vida- a veces pasa gato por liebre. Es posible engañar a todos durante un instante o a alguien, siempre. Pero es totalmente imposible engañar a todos a la vez y por siempre más. Además, muchas veces, el principal engañado es el propio "doctorando", "escritor" y presunto "filósofo".                                                            Con su reconocido humor, Umberto Eco aconsejaba irónicamente -si no había otra alternativa- viajar a lejanas universidades para plagiar alguna tesis allí cubierta de polvo. Pero en la era de Internet, parece del todo imposible encontrar maravillas que nadie ha leído y que resulta fácil y rentable plagiar. Irónicamente, encontrar ese 'tesoro oculto' puede ser incluso más trabajoso y difícil que elaborar uno mismo una buena e innovadora tesis. 

SEDUCCIÓN DISCURSIVA

6. La escritura es un ejercicio de seducción. El escritor quiere seducir a los lectores y el texto es su arma. Pero, como se queja Platón, es un tipo de seducción potencialmente "abierta" que no queda limitada a ningún receptor concreto. 

Por tanto puede asumirse que no se seducirá a todo el mundo a la vez o a alguien concreto, pero no hay excusa si se fracasa sistemática y generalizadamente en la seducción. Un escritor sin lectores, no es ningún verdadero escritor. Tampoco hay ningún doctor que no consiguiera ¡aunque solo fuera una vez en la vida! seducir académicamente.

EVITAR Y SUPERAR LOS ERRORES Y LAS GUERRAS



¡Quien necesita consejos!

5. El buen escritor es el crítico más duro de sus escritos, por eso precisamente puede llegar a ser bueno. Como se ama a sí mismo y a su escrito, el escritor se fustiga autocríticamente y corrige hasta el infinito su obra. Se decía tradicionalmente que ¡La buena letra con la sangre entra! pero muchas veces pasa sobre todo al contrario: ¡La buena letra con sangrienta tachadura sale!

TEXTUALIDAD COMO ARMA

4. Lo escrito debe expresarse y defenderse por sí solo, y debe hacerlo muy bien, ya que el escritor está totalmente ausente en los momentos más decisivos de la lectura de su obra. Por eso el texto es la verdadera arma -si bien indefensa- de la tesis.

- Tenía razón Platón: en la comunicación verbal cara a cara se puede escoger al interlocutor, el momento, la circunstancia... y modular el mensaje según y como los afecten. En cambio, en la comunicación escrita eso no pasa y el texto queda indefenso de nuestra "protección" personal y -a la vez- totalmente autónomo y libre en una relación abierta e impredecible donde suele mandar el lector.

COMUNICAR E -INCLUSO- IMPONER EL MENSAJE



¡Alguien quiere escucharme!

3. El lector es soberano y su interpretación depende de mil azares, ante él el escritor está solo e impotente. El tutor y el tribunal son los primeros lectores verdaderos (no amiguetes...) de la tesis ¡Y muchas veces terminan siendo los únicos! 

3a. Ahora bien, el escritor tiene el poder (maravilloso, divino y creador) de disponer las palabras y –por ello- da siempre el primer golpe (¡qué puede valer por mil!).

PREVENIR LO PEOR EN LA TESIS

2. Al escribir -como en todo lo importante- hay que asegurarse al máximo de que superar la "Ley de Murphy": “si algo puede ir mal, irá mal”. Un corolario de dicha ley aplicada a las tesis doctorales es que: Si el contenido y la redacción de una tesis pueden ser malentendidos, serán malentendidos. 

INFINITE TRAINING SOCIETY?

 

Anguish facing proactivity and infinite training. "We do not understand what is happening, and that is what happens to us" (Ortega y Gasset).

Neoliberal capitalism (perhaps especially with the long post 2008 crisis) and the society of knowledge that is nowadays turboglbalized, have also increased tremendously the harrowing competition of all against all.  No leviathan can guarantee today the invulnerability of the medium-term national boundaries or effectively protect the population against the excesses of international markets.

That is why the new cognitive turboglobalized capitalism imposes to all the population a profound metamorphosis in training, attitudes and even long term life projects. Although there are very significant differences, this change affects similarly to managers, technicians, experts, politicians, intellectuals... and workers most of all. As always, the more closer to poverty people are, the more pressure and exclusion they suffered, the more down in the social hierarchy they are, the less empowerment capability they have. No doubt these differences in the quantity and quality of human capital depend critically on social hierarchy and structure.

TO POST-INDUSTRIAL SOCIETY DIRECTLY?

Jumping the Industrial Revolution. Going directly to post-industrial society?

Behind the important similarities already commented, there are significant differences between the 21st century Brazil and the 19th century England. In the classic English case -e.g. Manchester –, a very conflictive situation forced the population to make a very painful and distressing jump -simplifying- from rural and agricultural communities to urban and industrial societies. Now, the challenge that often has to face the population of emerging countries -like Brazil- is one even bigger, almost comparable with the "Neolithic revolution" (according to a famous expression used by Gordon Childe). In some cases the population is forced to jump from degraded situations almost close to the hunter-gatherers communities, to the current post-Fordist and knowledge society.

VULNERABILITY & SOCIAL CHANGE

We will analyze new emerging vulnerabilities in the transition from taylorist-Fordist environments or -even worse- preindustrial environments, to post-Fordist environments and to the "knowledge society". We will especially address important cases (in emerging countries such as Brazil) of intense violation of population rights, where the population is forced to migrate to the metropolis (post-fordist environments) due to a dispossession or destruction of the rural environments they lived in.

Undoubtedly, social and technological changes always create new vulnerabilities. When populations that are empowered in one environment are relocated, they lose their living conditions, and with this, they lose also their power “to manage their own life”, their adaptation habits and therefore, they inevitably suffer a huge breach in their capabilities to deal with social threats (vulnerability increases).

Here, we will try to point out some of the transformations that are more difficult to overcome, the ones that cause more vulnerability and that currently affect a large part of the population in emerging countries, like Brazil.  Such transformations are associated with the new capitalism of the 21st century, which - as everybody knows- is becoming more neo-liberal, turboglobalized, post-Fordist and deeply marked by the knowledge society. We will also see how these transformations affect the development model of emerging countries –including economic, social and educational development. In these sense, Brazil, just like the others BRICS countries (including Russia, China, India and South Africa) is a good example of the challenges and difficulties encountered in such situations nowadays.

NOU PACTE PER LA FILOSOFIA

La filosofia torna a ser el 2018 assignatura obligatòria a l'ensenyança secundària. Això però no acabarà amb el gran debat subjacent. Molts pensen que la filosofia és una disciplina obsoleta, que no encaixa amb la vida turboglobalitzada i, per tant, ha de ser extirpada per deixar espai a disciplines d'aplicació productiva immediata. D'altres -amb mala consciència cultural- s'acontenten a deixar-la en la inanició a què han tendit les "darreres reformes".

Cal mantenir-la simplement com una joia antiquada que ha perdut el seu llegendari esplendor, o bé canviar-la pel darrer "abalori" de moda o la més falsa lluentor de plàstic? Cal fer foc nou de tot el sistema educatiu i cultural en general, i -finalment- foragitar la filosofia, que és en el fons una manera subtil de prohibir, com abans s'ha fet amb altres sabers humanístics? O més aviat la mantenim vergonyantment, tot deixant que es degradi cada vegada més assimilada a doctrines New Age, simulacres de teràpia, banals "autoajudes" i esoterismes diversos?

Rebutgem aquest fals dilema. En el fons no veiem massa diferència entre els que volen eliminar la filosofia de l'ensenyament i els que la volent mantenir agonitzant i sense que molesti amb el seu esperit crític. A més, creiem que la complexa vida actual exigeix un nou pacte per a la filosofia. Com d'altres vegades en la història, avui la mare de totes les ciències, ha d'actualitzar-se i donar resposta als nous-vells reptes de la gent en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. I que quedi clar: no és un problema de la filosofia, sinó de la gent, de la societat actual i de la necessitat d'encarar una situació tan complexa com difícil, tant oberta al canvi com condemnada a vicis immunds.