VIURE PATOLÒGIC

Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

AL LÍMIT DE L’HUMÀ? NOVES TECNOLOGIES I PATIMENT

Albert Einstein va dir premonitòriament: “Em fa por el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món tindrà una generació d'idiotes.”

La humanitat és l'espècie que més profundament i continuadament transforma el seu entorn natural, social i cultural. Per això habitualment s'ha hagut d'enfrontar a patologies i malalties que ella mateixa ha provocat. Ja va passar amb el sedentarisme i la revolució neolítica, amb el desenvolupament de l'agricultura i ramaderia, les ciutats i l'escriptura, la divisió de les funcions socials i la institucionalització de les diferències estamentals, etc.

POSTFORDISME TURBOGLOBALITZAT COM A LABERINT

Les característiques de les societats fordistes i del laberint babilònic, canvien profundament en el laberint del desert i en les societats postfordistes turboglobalizades i cognitives. Aquestes semblen majoritàries en el nostre present i el futur més o menys immediat. 

Serà el nostre tema primordial i mostrarem els diversos tipus de patologies socials que caracteritzen i són emblemàtiques del fordisme o del postfordisme. Veurem com les dificultats vinculades al laberint “del desert” exemplifiquen molt bé les patologies i els perills d'obsolescència que avui són hegemònics en la societat contemporània. Expressen molt bé alguns dels terribles reptes i angoixes que marquen actualment l'empoderament ciutadà, tant en política com en l'acció social, econòmica, cultural, productiva i professional.

EL FORDISME, COM A LABERINT

Sovint les societats són veritables laberints. Podem comparar les societats avançades actuals amb les seves antecessores immediates a partir dels dos tipus de laberints comentats? Intentem-ho breument.

Podem associar al laberint babilònic a la societat industrial clàssica exemplificada per les enormes fàbriques amb llargues cadenes de muntatge d'Henry Ford i que el marxista Antonio Gramsci va teoritzar per primer cop el 1934 a Americanisme i fordisme. 


En aquestes laberíntiques fàbriques tot treballador té adjudicat un lloc concret que no pot abandonar durant la jornada. Fins i tot qualsevol distracció —per momentània que sigui— és castigada ja que retarda o para tota la cadena d'acoblament. Encara que se li pot ordenar treballar en un altre lloc, el treballador esta sempre “ancorat” a una molt concreta funció i lloc. Murs invisibles o capatassos vigilants el mantenen lligat allà, doncs equival a una molt concreta peça en aquesta gran maquinària (Mumford, 2010) híbrida de carn i acer que és la cadena industrial. 

CAPITALISME COGNITIU TURBOGLOBALITZAT: QUIN LABERINT?

A la narració Los dos reyes y los dos laberintos, Jorge Luis Borges (1974: 607) narra molt bellament que el rei de Babilònia, per humiliar al rei dels àrabs, el “tanca” en un complex laberint que havia fet construir. El rei àrab només en va poder sortir després de molts esforços i tortures; però llavors va armar un exèrcit amb el que va capturar al rei babilònic i, com a venjança, el va dur al mig del desert. Allà li va dir: tu em vas condemnar a un complex laberint “amb moltes escales, portes i murs”; doncs bé ara jo et “mostro” el meu laberint “on no hi ha escales que pujar, ni portes que forçar, ni fatigoses galeries que recórrer, ni murs que et vedin el pas”. I emportant-se els camells, va deixar al mig del desert el rei de Babilònia que va morir de set, vagant sense guia ni fi.

CULTURA ÉS POLÍTICA: LLIBERTAT I RECONEIXEMENT CULTURALS

Per què la llibertat cultural sol ser menys reivindicada que altres llibertats? Donat que la humanitat és una espècie cultural, es pot prescindir de la llibertat i del reconeixement culturals? Aquesta renúncia no té costos? No castiga també —i potser especialment— els febles i els exclosos d’altres llibertats? No s’afegeix a altres discriminacions?

Per què no reconèixer el cultural com a digne de ser polititzat? Per què negar-se a les funestes conseqüències de la manca de llibertat i reconeixement culturals? Per què hom es resisteix -encara més que a d’altres realitats també políticament molestes!- a reconèixer-ne les culturals?

 

Ens semblen preguntes especialment importants i polèmiques avui, ja que adquireixen un nou valor en l’actual gir cultural de la turboglobalització postcolonial i en el nou cicle de polititzacions iniciat amb els “maigs del 1968”. Aquells processos de llarga durada i d’ampli abast modifiquen notablement els conceptes actuals de llibertat i de reconeixement polític. Però són encara molts els qui neguen tals idees i es mantenen nostàlgicament dependents de velles perspectives.

Inclusividad en la turboglobalización

DOCÈNCIA PROBLEMATITZADORA

En l’actual inflació informativa i donada la fàcil circulació de dades i teories, la docència ha perdut gran part de la seva rellevància com a mera transmissió de coneixements. En l’escolàstica medieval, la lectio servia –entre altres coses- per a que el professor llegís i comentés una obra i, paral.lelament, els estudiants copiessin i confeccionessin el seu propi llibre d’estudi (que després els podria acompanyar sovint durant la resta de la seva vida). 

 

Més endavant això va portar a la dinàmica que “cada maestrillo” es confeccionés i ensenyés durant anys i anys el seu “librillo”. Així les classes i la docència solien consistir en lliçons més o menys “magistrals” on el professor exposava el propi “librillo” davant els estudiants, tot esperant que aquests l’aprenguessin i –tal vegada- amb el temps acabessin confeccionant el seu propi “librillo”... I així successivament.

 

Ara bé, en l’actualitat, més de mig mil.leni després de la premsa caràcters mòbils de Gutenberg i, sobretot, amb la proliferació de biblioteques, revistes científiques, els mass media, bases de dades telemàtiques, webs i blogs, la docència universitària ha perdut gairebé totalment aquesta funció merament comunicadora d’informació. Com els mencionats, actualment hi ha molts altres canals i altres formes més eficaces i menys cares per assolir-la que no les “classes magistrals” tradicionals.

A més, és evident que cap estudiant es pot basar (ni tan sols principalment) en les classes magistrals com a font d'informació en cap matèria. Per la qual cosa, la gran qüestió és avui: com reconvertir les classes presencials de forma que esdevinguin plenament rellevants quan inevitablement representen bastant menys d'una quinta part del temps i esforç dedicat a l'estudi de la matèria en qüestió?

FILOSOFIA SEGONS GONÇAL MAYOS

Us presento els vídeos de l'agudaentrevista que m'han fet els investigadors de Cura Sui i el professor Nacho Banyeres. Per acompanyar-los em demanen unes breus recomanacions de 3 llibres suggerents i indicatius de les meves opcions filosòfiques, que mencioni alguns dels meus referents intel·lectuals, que apunti les músiques que m'agraden més i -finalment- que sintetitzi una experiència vital que m'hagi marcat.

- La recomanació de tres llibres: