MAL I LLIBERTAT: Dr. JEKILL, Mr. HYDE O EICHMANN

Al no tenir la total determinació instintiva dels animals, la humanitat l'ha de substituir per un ordre social i cultural. La humanitat necessita afegir doncs a la seva base biològica instintiva: una certa determinació social, un ordre polític i una guia cultural. 

La total determinació instintiva fa que tot tingui un sentit impulsiu, no discutible i -per tant- hom estigui sotmès a un ordre natural compulsiu. Aquí no hi ha llibertat, però tampoc l'angoixa que genera. 

Ara bé, com que els humans no estem tant instintivament determinats com la resta d'animals, experimentem una gran angoixa que hem de superar socialment i compensar culturalment. Els humans patim la “por a la llibertat” (E. Fromm), el terror a l’"anomia" o manca de normes (fins arribar al suïcidi com va mostrar Emile Durkheim) i el pànic davant el caos.

KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA

Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

SOSPITA, VIDA I FILOSOFIA CONTEMPORÀNIES

La sospita neix de la consciència de la intrínseca alienació que acompanya la condició humana. No és només que sovint ens enganyem, fins i tot en les coses que creiem més sòlides, objectives, compartides, reals... A més de falibilitat i tendència a l'error, la condició humana comporta una tendència profunda a construir-se miratges que funcionen com a filtres que inhibeixen la crítica i -inclús- com a les veritats més indiscutibles. 

BRASIL ¿CONTRA POLITICA Y OLIGARQUIAS TRADICIONALES?

No se entiende a los indignados, a las manifestaciones brasileiras… y en general a los Nuevos movimientos sociales (NMS) sin valorar la vieja política que rechazan. Hay que entender que -uno de sus consensos y reivindicaciones más básicos, comunes y profundos- es renegar de las políticas y oligarquías tradicionales.

Se oponen a un tipo de política y de partido que muchas veces cae y muestra su condescendiente sumisión a la famosa la ley de hierro de las oligarquías de Rober Michels. Una ley que tiende a promover siempre el gobierno de una minoría y, además, en su beneficio propio, aprovechándose del conjunto de la población. La ley de hierro de las oligarquías suele coincidir con la persistencia lampedusiana (todo debe cambiar para que todo permanezca igual) de elites extractivas.

INDIGNADOS. HOY: BRASIL

Excepto casos vandálicos, que hay que evitar, las manifestaciones actuales en Brasil son un signo positivo. Son enormes, multitudinarias, interclasistas, mayoritariamente pacíficas y cívicas. Muestran que las jóvenes generaciones y la clase media quieren tutelar cada vez de más cerca a la política y al gobierno.

Además gozan de la simpatía del conjunto de la ciudadanía y la "mayoría silenciosa" los ve como sus portavoces. De ahí su popularidad en todas partes, no siendo el Brasil ninguna excepción, sino todo lo contrario. Sólo la violencia de unos pocos puede bloquear, lo que es un hecho esperanzador.

Como el movimiento 15M o las primaveras árabes, muestran una enorme capacidad para coordinarse de formas nuevas y muy eficaces. Sorprenden al poder, a los políticos y a las administraciones, despertándolos de sus rutinas “partidarias” –cuando no corruptelas-. Inesperadamente las avenidas y las plazas devienen “ágoras” políticas y escenarios privilegiados para la ciudadanía.  

Elperiodista brasileiro Rodrigo Leite Rodrigues Russo me pregunta para elperiódico Folha de S.Paulo:

PODER(S)

La filosofia metafísica ha tendit a usar els termes i conceptes en singular. Així els sacralitzava, abstreia, substancialitzava, essencialitzava i gairebé convertia en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució, Capitalisme, Neoliberalisme...

Per això inevitablement desviava l'atenció vers l'abstracció i generava la pitjor "il·lusió metafísica". A canvi, oblidava i deixava d'atendre les qüestions empíriques, concretes, existents i –sovint- problematitzadores. Arribava al punt que aquestes semblava que no eren pròpiament preocupació de la filosofia i eren deixades a l'atenció de les ciències que solen respondre a una mirada molt limitada, fragmentada, pragmàtica i merament instrumental.

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS



Charles Darwin

Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

CONTRA LA POLÍTICA EXTRACTIVA

Una política extractiva afavoreix que una elit extregui en benefici propi els recursos econòmics (impostos, hores de treball...) del conjunt de la societat, que –en conseqüència- no pot gaudir del seus esforços i treballs. Com que s’impliquen mútuament, una política extractiva afavoreix l'economia i les elits extractives. I, a l’inrevés, també el domini d’elits extractives reforça necessàriament una economia i polítiques extractives. 

Avui constatem empíricament la submissió de la política a l'economia, però és molt antiga -i sempre ha estat molt forta- la relació entre política i economia. Encara que hi poden haver diverses concrecions del sistema econòmic i del sistema polític, sempre estan íntimament vinculats. 

Quan una (o bé l'economia o bé la política) es configura extractivament, inevitablement augmenten molts les possibilitats de que l'altra també s'acabi configurant extractivament. 

L'extracció econòmica dóna recursos per a poder imposar polítiques que subordinin o excloguin a grans parts de la població. A l'inrevés, institucions polítiques que exclouen de la decisió a sectors socials, fàcilment generen economies extractores i expoliadores d'aquells mateixos sectors.

TRANSMISION DEMOCRÁTICA DEL CONOCIMIENTO ¡O BARBARIE!

Hoy se impone un reto inexcusable: la transmisión cognitiva… democrática, con calidad y al conjunto de la sociedad. No es meramente un ideal y una utopía, es una necesidad. Y el éxito o fracaso al conseguirlo, marca el éxito o fracaso de las sociedades.

Hoy para todos y en cualquier parte, el conocimiento es un valor en sí mismo. El capitalismo cognitivo y la sociedad del conocimiento se basan en generar conocimiento con alto valor añadido. Ahora bien, eso sólo es insuficiente, insolidario, peligroso e, incluso, puede bloquear la democracia.

POSTDISCIPLINAR: EL CONOCIMIENTO QUE VIENE

Una auténtica democracia y sociedad “del conocimiento” necesita empoderar cognitivamente a su población. También lo necesitan todos los países para mantener su capacidad internacional en el actual capitalismo cognitivo, postindustrial y turboglobalizado.

Ahora bien, hay múltiples bloqueos al empoderamiento cognitivo de la población. Su naturaleza es diversa pues algunos impedimentos son políticos y sociales; otros psicológicos, culturales, de valores y antropológicos; y aún otros son organizativos, académicos, disciplinares, institucionales…

Para superarlos se tiene que actuar en todos ellos a la vez. Y ello nos obliga a pensar de una nueva manera: holista y global, interdisciplinar y transversal, a la vez especializada y multifocalmente…

Lo micro y lo macro  deben potenciarse mútuamente: micro y macroeconomía, micro y macrohistoria, micro y macrofilosofía...

En definitiva debemos pensar “post - disciplinarmente”. Esto es: superar la actual hiperespecializada escisión académica de disciplinas, áreas, campos, ámbitos, tareas…

Evitar fronteras, jerarquías y secretismos. Entrecruzar colaborativamente departamentos, organismos, institutos, comités, centros… En definitiva: pensar, investigar y educar “postdisciplinarmente”.

RECONOCIMIENTO: CULTURA ES POLITICA

¿Por qué no reconocer lo cultural como digno de ser politizado? ¿Por qué resistirse a esa idea y a esa realidad, por otra parte tan obvias? 

La humanidad es definida unánimamente como ser cultural y como ser político. Pero, por contra, hay quien parece considerar lo cultural muy por debajo y menos digno que lo político. Lo cultural –piensan- no es suficientemente digno ni es cuestión primordial de la política, por tanto no debe ser politizado o –en todo caso- tal politización debe ser subordinada a otras cuestiones… más importantes, más dignas…

Es cierto que existen cuestiones muy imperiosas que son condición de posibilidad de la cultura: por ejemplo ¡la propia vida! Sin duda, para pensar, filosofar o tener cultura se tiene –como condición- que vivir. Primum vivere, deinde philosophari. Es cierto que hay necesidades básicas (comida, bebida, alojamiento…) sin las cuales no hay vida humana.

Pero también es verdad que sin la cultura no hay vida humana y que –además- nuestras necesidades de comer, beber, protegernos, la sexualidad… se satisfacen ¡culturalmente! Y no tan sólo biológicamente, como un instinto o una mera función corporal. La sociedad y el trabajo humano son cultura. La libertad, los derechos humanos, la solidaridad… son sin duda algo cultural, ¡no natural! Y la humanidad ha tenido que trabajar y evolucionar mucho para llegar mínimamente a ellos.

CRISI PASSIVA? CONTRA LA IDEALITZACIÓ!

L’amic David González explica que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.”

Certament, la majoria de la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui recuperar alguna cosa de les preferents!”

Totes dues actituds són legítimes, especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.

GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)

La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.

Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra. 

Foucault (1926-84)

A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.

GENERACIÓ LOOPING (1924-35): SUPERVIVENTS

Sorprenentment, avui la generació més influent, més citada i que més ens marca i guia (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935. 

Les generacions i dècades “reals” mai no coincideixen massa amb els nombres rodons. Tampoc no solen tenir nom, sinó molt més tard del seu naixement i inclús el seu “floruit”. Mirant-ho amb distància crítica i macrofilosòficament proposo anomenar els nascuts entre 1924 i 1935 com la “Generació looping”.

El nom li escau perquè certament és una generació que neix i creix amb l’aviació, que es va convertint en una “realitat de masses”. Així, en 1927 Lindbergh es fa famós creuant l’Atlàntic en avió, en 1937 s’acaba l’era dels “dirigibles” quan crema el Hindenburg i, mentrestant, De la Cierva perfecciona l’helicòpter. Creiem que la fi dels "dirigibles" és un bon símbol de tot un món, una tecnologia i una cultura, que ja no podran ser els de la "generació looping".

Sobretot però,  els nascuts entre 1924 i 1935 mereixen el nom de "Generació looping" perquè maniobres arriscades, perilloses i que ho capgiren tot –com el looping- s'han convertit per a ells en una experiència reiterada. Mai abans cap altra generació va experimentar tants sobresalts i loopings continuats, seguits, un darrera l'altre, ara cap a d'alt pujant com un àngel o dominant la tècnica, ara cap a baix caient "en barrena" i a punt d'esclafar-se contra el terra. I -de moment- salvant el tipus al darrer moment i "sant tornem-hi!"

CONSTRUIR LA "TESI DE LA TESI"

A la manera de les famoses "lleis de Murphy", he redactat unes humils i iròniques, si bé també lúcides i realistes, reflexions sobre l'experiència de dur a terme un doctorat acadèmic i les complexes relacions que l'acompanyen. 

S'estructuren en diversos posts (concretament en el nombre "màgic" de 7). Reflecteixen la "saviesa", els pensaments i les experiències d’un ja força vell director de tesis doctorals o Doktorvater, que també és un escriptor bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat... 

IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"

 1. S’ha d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!

a. Una bona tesi doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les conclusions. Ha de conduir els lectors del sentit comú cap a la novetat encisadora de l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".

TURBOGLOBALITZACIÓ ENTRE FAUST I PEER GYNT

El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda, però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida. 

Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.

A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ

El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.

Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.

En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

MARX PARA LOS NMS

El viejo Karl Marx no sirve o fundamenta tan solo a los movimientos políticos clásicos, como especialmente los “marxistas” que se edificaron bajo su advocación aunque no siempre con plena fidelidad. También sirve y potencia muy fructíferamente a los nuevos movimientos sociales (NMS), que están sustituyendo aceleradamente los anteriores en la hegemonía política actual.

Por supuesto, Marx es un pensador que se propone una redistribución más justa de la riqueza social, pero también anticipa y comprende las necesidades humanas de reconocimiento social y autoreconocimiento personal. Denuncia y quiere revertir las alienaciones, al tiempo que defiende la libertad personal en la construcción de la política y lo común. Que algunos de sus seguidores (sin duda, no todos) hayan generado “gulags” y totalitarismos “reales” en su nombre, no niega esas otras potencialidades claramente emancipatorias y de plena actualidad hoy.

XINA: RECUPERA EL LIDERATGE MUNDIAL?

En aquell moment anterior al “descobriment” europeu d’Amèrica, només l’1% de la població mundial vivia en ciutats, però de les 25 ciutats més poblades de la Terra, 9 eren a la Xina (incloent la primera), mentre que només 5 eren a Europa (sent París la 4a del món). Encara més, cap a 1450 i poc abans de les respectives grans expansions oceàniques, el regne de Portugal només tenia al voltant d’un milió d’habitants i l’espanyol al voltant de 6 milions, mentre que la Xina en tenia llavors al voltant de 115 milions. I l’historiador William McNeill afegeix que a la Xina “els ingressos estatals eren probablement cent vegades més elevats que els de Portugal”.

SITUACIONISTAS ¿LOS PRIMEROS "INDIGNADOS"?

En medio de una indignación que, lejos de apaciguarse, está aumentando considerablemente, ha muerto Stephane Hessel. Es el autor de un panfleto afortunado ¡Indignaros! que, en el ya lejano 2011, conectó con el estado de ánimo predominante en el movimiento del 15M o de “los indignados”.

 

En un lenguaje claro, sencillo y directo, Hessel denunciaba la apatía que dominaba en la política oficial e, incluso, en las calles en plena crisis del 2008, de las hipotecas “subprime”, la burbuja financiera, la "deuda soberana" y la corrupción política… Recordaba los muchos motivos de indignación, pero también de politización, que la gente –y sobre todo los jóvenes- tenían ante las narices y que parecían aceptar pasiva y sumisamente.