VANGUARDIAS, ANTIARTE Y REVOLUCIÓN: EL SITUACIONISMO

Las vanguardias artísticas más críticas tienen una clara tendencia política. Identifican antiarte y revolución. Consideran que la obra más bella y sublime es transformar radicalmente la sociedad y crear un nuevo mundo.

El Situacionismo lo intentó antes, durante y después del Mayo1968. Debatiremos la historia, sentido y pervivencias actuales de esos movimientos.

Será en un café filosófico sobre "Vanguardias, antiarte y revolución: el Situacionismo" con Gonçal Mayos y Yanko Moyano. Son filósofos que  han colaborado en GIRCHE (Grupo Internacional de Investigación 'Cultura, Historia y Estado') y en los libros Filosofía para indignados, Postdisciplinariedady desarrollo humano y Pensadores en clave macrofilosófica).

Y aquí teneis unos primeros “sorbos de café”:

“¡El arte ha muerto, liberemos nuestra vida cotidiana!”

Vanguardies, antiart i revolució: el Situacionisme

Les avantguardes artístiques més crítiques tenen una clara vessant política. Tendeixen a identificar l'art o antiart amb la revolució. Consideren que l’obra més bella i sublim és transformar radicalment la societat i crear un nou món.

El Situacionisme ho va intentar abans, durant i després del Maig1968. Debatrem la història, el sentit i les pervivències actuals d’aquests moviments.

Serà al cafè filosòfic el dilluns 14 -11-2016 a les 19h sobre "Vanguardias, antiarte y revolución: el Situacionismo" amb Gonçal Mayos i Yanko Moyano. Són filòsofs, han col.laborat a GIRCHE (Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’) i en els llibres Filosofía para indignados, Postdisciplinariedady desarrollo humano i Pensadores en clave macrofilosófica).

Vídeo: Què en queda de l’humanisme (i de l’home!) en les societats actuals?

L’humanisme és amenaçat de mort i l’home sembla dissoldre’s “com un rostre” de sorra quan arriba una onada. Actualment la vida, el treball, la subjectivitat... cauen en l’obsolescència impedint tot projecte existencial pròpiament humà. Debatrem la veritat, els límits i el sentit d’aquestes tesis.

Serà al vermuth filosòfic el dissabte 19-11-2016 a les 11 hores sobre “Què en queda de l’humanisme (i de l’home!) en les societats actuals?” amb Miguel Morey (filòsof, escriptor i autor de Lectura de Foucault, El hombre como argumento i PsiqueMáquinas) i Gonçal Mayos (filòsof, escriptor i autor de Homo obsoletus, Macrofilosofía de la globalización i Sociedad de la ignorancia). Vegeu el VIDEO

VERDAD, HIELO FRÁGIL Y PENDIENTE RESBALADIZA

Las sociedades premodernas se veían a sí mismas totalmente estables y no solían percibir su lenta pero profunda transformación. Eso ya no sucede en las sociedades modernas que, cada vez más, sufren la tensión de los cambios acelerados y la más radical destrucción creativa. 


Por eso es lógico, aunque tiene su paradoja, que el movimiento político-social e incluso el término «tradiciona­lismo» surgieran a finales del siglo XVIII y que —su versión más estructurada y beligerante— fuera un fenómeno moderno, en el sentido de una reac­ción antimoderna a los cambios introducidos por la modernidad (Mayos, 2010a: 46ss). Por eso hay una significativa y comprensible angustia en el grito del Carlismo tradicionalista español: ¡así lo hemos encontrado [todo: el mundo, la sociedad, las cosas...], así lo dejaremos!

Aunque muchas veces tengan pulsiones similares, los emprendedores precarios postmodernos tienen que tener muy presente que detenerse —aunque sea solo un momento— es para ellos algo muy peligroso que amenaza «tragarlos» en la obsolescencia. Pues ciertamente el «suelo» de la turboglobalización capitalista cognitiva de hoy no tiene el grosor ni la estabilidad del Carlismo del mundo premoderno.

CAZADORES DE OPORTUNIDADES: COGNITARIADO, PRECARIADO, EMPRENDEDORES

Bauman (2007) dice que la actualidad es la era de los «cazadores» postmodernos que -paradojalmente- tienen mucho que ver con los llamados «promotores», «desarrolladores», «emprendedores» y «cognitariado». Todos ellos prescinden de grandes utopías, ideologías, revoluciones y proyectos a largo plazo para limitarse a ir sobreviviendo, cobrarse indivi­dualmente las piezas más valiosas y poder alargar así su precario proyecto personal.

 

 

Sin duda, ello les cansa, les parece una esclavitud, lo valoran como poco rentable o, simplemente, consideran un sueño imposible tener un jardín, cultivar sus propias tierras, apacentar el ganado familiar o —incluso— construir una obra ingenieril que debe durar a muy largo plazo como una gran presa.

 

 

Los acelerados cambios sociales han convertido todos esos «sueños modernos» en demasiado tangibles, excesivamente «sólidos», poco flexibles o adaptables a los postmodernos flujos financieros de los mercados y —también— poco susceptibles de ofrecer los enormes beneficios a corto plazo que hoy parecen impres­cindibles.

EL 'JARDINERO' Y OTRAS FIGURAS METAFÓRICAS DE LA HISTORIA

 

Unas sociedades se estructuran básicamente bajo la metáfora del "guardabosques", mientras que otras responden a la "figura" del «jardinero». Para Bauman (2007) el "guardabosques" es un modelo premoderno, mientras que el «jardinero» es básicamente un modelo moderno. Ahora bien, el capitalismo fordista responde también a las figuras metafóricas del «tecnólogo» o el «ingeniero», y las todavía agrícolas del  «agri­cultor» o el «ganadero».

 

Las presuposiciones y actitudes subyacentes a esas sociedades son que es necesario dominar y mejorar el orden natural, definiendo un progreso infinito inspirado en una utopía. Pues el "jardinero", como los «tecnólogos», los «ingenieros», los «agricultores» y los «ganaderos», quiere perfeccionar y transformar conscientemente la preexistente naturaleza salvaje.

EL GUARDABOSQUES PRECAPITALISTA

Para explicar la profundidad de los cambios en las actitudes mayoritarias impulsados por el capitalismo turboglobalizado y postfordista, Bauman (2007) los ha comparado bellamente con tres grandes metáforas que reflejan las actitudes básicas ante el mundo:

- La premoderna se asemejaría al guardabosques.
- La propiamente moderna al jardinero. 
- Y la postmoderna cognitivo-turboglobalizada al cazador. 

Analicemos brevemente las dos primeras y desarrollemos la última de acuerdo con las experiencias más recientes.

NOUS MOVIMENTS SOCIALS i CATALUNYA

Debat d'assistència lliure sobre "Nous moviments socials i Catalunya" amb Gonçal Mayos el dimarts 4 d'octubre del 2016 a les 19 hores i a la Sala Pompeu Fabra de l'Ateneu Barcelonès. Organitzat per Carmen Adzerias i Jordi Papell.

¿HOMO OBSOLETUS?

Homo obsoletus constata que la humanidad actual vive sus deseos en un laberinto postmoderno sin fin. Hoy es muy difícil salvaguardar lo que nos hace humanos pues, fácilmente, deviene un sueño fáustico casi imposible y condenado a una inevitable obsolescencia. Diversas patologías socialmente generadas y que caracterizan los distintos períodos y tipos de sociedad, amenazan a una población que necesita gran coraje, fuerza y esfuerzos para soslayarlas.

CATALAN CIVILIZATION

Culture and civilization are not the same things and so they do not always go hand in hand. They are not synonymous terms and so – if we accept that there is no such thing as a perfect synonym- these two words have significantly different meanings, each one rather interesting, and so we won’t confuse them.

The distinction between “culture” and “civilization” has been the subject of an extensive and complex debate dating back to at least the end of the 18th century. Indeed just when it was thought that this discussion had been forgotten it was revitalized by the controversial “clash of civilizations” theory put forward by Samuel Huntington. We will briefly note the nuances and meanings that separate them.

Traditionally the term “civilization” was reserved for collective, public, objectified, intersubjec- tive and materially observable aspects. On the other hand the word “culture” was used mainly for personal, subjective, mental or spiritual aspects which reveal personal singular character and its individual value. Hence why Immanuel Kant stated in 1784 “the idea of morality belongs to culture", whilst “customs relating to matrimonial matters and exterior decency is called “civilization ”.

DESOBEDIÈNCIA, RESISTÈNCIA I DISSIDÈNCIA CIVILS

Què és la “desobediència civil”? Com distingir-la de la dissidència i/o resistència socials, ja siguin passives o actives? Quines especificacions cal fer-ne? Quines són les reaccions esperables per part del Poder hegemònic constituït? Vaig encarar aquestes qüestions en un cafè filosòfic al Brasil (veure a baix) i passo a sintetitzar-les.

Podem entendre la desobediència civil com la negativa a acceptar lleis, reglaments o ordres que no s’accepten com a justes, però sense que comporti un enfrontament militar (guerra, guerrilles, atemptats, terrorisme...). La tolerància, respecte i reconeixement per part del poder i del conjunt de la societat de l’anomenada desobediència civil és un fenomen molt nou, inclús quan es fa de manera purament pacífica, ja que des de sempre és perseguida amb violència –inclús mortal- per part dels poderosos.

Multiculturalidad (en Gorizia)

 

Atracción y repulsión: turboglobalización y fenómenos-inter

"Turboglobalización y Políticas de Inclusión y exclusión: paradojas entre la atracción y la repulsión en Europa y en el Mundo actual", conferencia de Gonçal Mayos. En breve en este bloc.

ELITES EXTRACTIVAS E INTERCONSTITUCIONALIDADES



En breve publicaremos en este blog la conferencia de G. Mayos "Peligros y esperanzas de las interconstitucionalidades frente a las élites extractivas en la crisis global", pronunciada en el III Simpósio Jurídico - UFGD

 

SOBIRANIA?: "ÉS L'ECONOMIA ESTÚPID!"?

L’Estat és avui i cada vegada més una eina de la ciutadania. Amb independència de la forma concreta que adopti, és una eina institucional i política que respon al llarg i difícil empoderament de la gent durant l’evolució política moderna.

Tradicionalment, Estats i imperis eren armes de domini de les elits sobre unes masses a la pràctica totalment desempoderades. Per això tan poques revoltes populars (sovint justificades pels abusos de les elits i el mal ús dels mecanismes estatals) acabaven en revolucions triomfants. Malgrat tenir alts costos i empobrir el país, la repressió violenta era sostenible donat que regnava una autarquia econòmica que ha desaparegut amb la turboglobalització.

Avui els Estats són molt permeables als mercats globals (deslocalitzacions, fluxos financers...) i condicionats per decisius “fenòmens-inter” com la integració econòmica i política en la Unió Europea, la interculturalitat de grans capes de la població (i no només per l’emigració!), dinàmiques interjudicials i interconstitucionals amb veïns i partners internacionals, etc.

Está fracasando Brasil hoy?

Tertúl.lia d'accès lliure sobre:
"¿Por qué está fracasando Brasil hoy? Intituciones inclusivas y extractivas” amb Saulo P. Coelho (UFG) i Osvaldo Castro (USP).
Serà el dimarts 18 d'abril del 2017 de 16 a 18 hores a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès, coordinat per Gonçal Mayos).
 

“Debats macroFILOSÒFICS” es reuneix el segon dimarts de cada més de 16 a 18 hores a la Sala Pompeu Fabra de l'Ateneu Barcelonès. És de lliure accés a socis i no socis. 

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington. 

 

S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.

VÍDEO: ¿QUÉ ES FILOSOFÍA?: ENTREVISTA

Aquí presento el video completo de la aguda entrevista que me han hecho los investigadores de Cura Sui y el profesor Nacho Bañeras. Incluso han entresacado unos microvideos como este sobre "Nuestras prisas y precariedad".

Para acompañarlos me piden unas breves recomendaciones de libros sugerentes e indicativos de mis opciones filosóficas, algunos de mis referentes intelectuales, las músicas que me gustan más y –finalmente- una experiencia vital que me haya marcado.

- La recomendación de tres libros:

VIURE PATOLÒGIC

Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.