Avui sabem que pràcticament tot pot ser destacat, assenyalat i reconegut com a Art. Inclús si és quelcom quotidià com un paper pintat, un paisatge, alguna escena social, un producte artesanal com l’Escurabotelles o un urinari fet industrialment en sèrie (tots dos de Marcel Duchamp).
L’art trenca sempre amb la quotidianitat encara que vulgui reflectir i imitar-la amb el màxim realisme. Ho ha fet sempre, ja sigui en l’art religiós, en el classicisme mimètic, en l’impressionisme, en l’abstracció, en Dada, en la creació d’objectes surrealistes, en els ready-made, en les performances, en l’art efímer...
És un crit d’atenció que extreu alguna imatge u objecte del món pragmàtic i proposa mirar-lo d’una manera estètica (encara que no necessàriament “bonica”). També hi ha qui constata que és una màquina de fer diners i que aquesta aparentment simple transformació crea un nou valor a anys llum de l’anterior.
En tot cas, l’art és un disposar quelcom arrencat de la normalitat
i emmarcat en un context nou.
Curiosament però continua sacralitzant com al principi, sotmetent-lo al poder i al diner com sempre. En contra de la voluntat d’innumerables artistes sempre hi ha quelcom que s’aconsegueix vendre. S’ha volgut trencar de mil maneres la diferència entre creador i públic, però poques vegades s’ha aconseguit veritablement.
Emmarcar com a art impedeix contemplar quelcom com a útil o inútil, obligant a decidir de quina manera cal pensar-lo. El problema és tan gran i profund que fàcilment l’obra mestre pot confondre’s –a la menor despistada dels corifeus de l’art- amb el més banal gadget o la més inútil andròmina que sempre ens envolten. I pot acabar a les escombraries!
Per això l’artístic ha de ser marcat d’alguna manera subtil però inequívoca. Sovint n’hi ha prou amb un gran marc daurat, potser amb un llum a d’alt. Immediatament mirem l’així emmarcat i il.luminat com a objecte artístic, encara que sigui el mateix paper pintar de la paret.
L’art és una operació diferenciadora, però també sacralitzadora i –inevitablement- obscena.
* * * * *
Vegeu les Poesofies del llibre Poesofemes – Poemes visuals
de Gonçal Mayos i Toni Prat, Badalona: Pont del petroli edicions, 2020, 81 pp,
ISBN: 978-84-120925-5-4 Intercalació de Poemes
Visuals de Toni Prat i Poesofemes de Gonçal Mayos:
- ESSÈNCIA DE L’ART
- COS PERILLÓS I CONTAMINADOR
- TITELLAIRES EMPODERADORS: EXISTEIXEN?
- LLIBERTATS LLIBERAL (BERLIN), REPUBLICANA (PETTIT) I POSITIVA (SEN)
- PILOT O TITELLAIRE INTERIOR: ALLIBERA O ESCLAVITZA
- TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT
- SALTAR CAP L’ÉSSER I LA VIDA
- POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA
- AMOR I MONSTRE: ENTRE DIFERÈNCIA I SIMILITUD
- LA GUILLOTINA DE LA CONFESSIÓ
- TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS
- TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAIZ, DEL ARROZ
- TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ
9 comments:
Bones, Gonçal.
Lleginte m'ha vingut una reflexió, com sol passar. Pensant en la iconografia, m'ha semblat interessant la relació de l'art amb el poder. Com dius a la introducció, l'art marca l'estatus, i sovint de forma subtil. Sí.
Som un espècie genuïnament jerarquitzada, i jerarquitzadora. L'art es pot estudiar, entenc, amb la seva relació amb el poder, que és social.
En les primeres representacions iconogràfiques que trobem, el poder dels espertits (penso en Altamira), eren representats com a éssers superiors. Literalment, perquè eren a la part superior de la cova. Els totems també eren alçats per sobre dels individus.
La societat va anar evolucionant, i l'art amb ella. La producció, l'ús i l'apropiació de les formes artístiques reflecteixen molt les relacions de poder. Una cultura imperialista sempre defenestra l'art dels vençuts, juntament amb els seus ídols. El poder aulic, el familiar, el nacional, etc. L'art sacre, l'art profà, l'alta cultura, perquè n'hi ha d'haver sempre de baixa. L'art de resitència, l'art crític, l'art occidental, i l'art soviètic.
En conclusió, l'art i el poder són un matrimoni amb una relació fructífera.
Bé, continuem.
Bones Esteve. Tens tota la raó. L'art sempre ha tingut una relació ambivalent amb el poder. Sovint l'ha denunciat però encara més sovint l'ha sacralitzat i legitimat.
La referència que fas a què jerarquitza i és jerarquitzador té exemples claríssims. Era habitual a l'art antic (p.e. egipci) però també en el romànic, gòtic i inclús part del renaixentista d'Europa que la grandària dels personatges pintats o esculpits tingués més a veure en la seva importància o poder que no en les proporcions reals.
Hi ha molts pintures gòtiques i d'inici del Renaixement on això no només es veia en Jesucrist, la Verge o el nen Jesús (sovint enorme respecte la resta de figures).
Inclús hi havia una clara jerarquia en els finançadors profans de l'obra que solien aparèixer adorant en fileres a sota.
Aquests eren tots més petits que les figures sagrades. Però també es veuen que eren clarament més grans (i eren més al centre) els que havien pagat més o eren més importants. En canvi els que havien finançat menys apareixien progressivament més petits i cap als laterals!!!!!
Hi havia tota una fina jerarquia que anava posant a tothom en el seu lloc!!!! I naturalment la resta no hi sortien... i -com se sol dir- ni se'ls esperava.
Paradoxalment al parlar de l’art i concretament de l’art religiós m’has donat peu a ubicar-me en els meus anys d’estudiant quan vaig acabar Escultura... que en una petita tesi que vaig fer... parlava del subterfugi que va ser per a molts artistes (pintors, escultors...) poder usar el nu -per exemple el de la Verge Maria alletant al petitó- posant en relleu i en dues dimensions uns pits que molts es van ramblejar en “erotitzar-los” sense que el clero els hi podés prohibir... (tot i la infinitat de fulles de parra que van fer afegir en moltes obres on es podien contemplar els genitals –“Vergonyes” pel eclesiàstics...)
I si en anem fixant en tota la imatgeria religiosa podrem observar que moltes de les seves obres respiren sensualismes i luxúries de tota mena... amb vessants tan heterogènies que ens poden suscitar qualsevol tipus de desviació que traspassi els esquemes de la sexualitat convencional...
Apuntes una profunda paradoxa, Toni. L'art i l'imaginari cristians (i especialment els catòlics!) tenen molt de corporal i de sensualisme: mil detalls del patiment de Crist, les ferides i tortures dels màrtirs, les descripcions de l'infern però també del goig de la glòria, l'èmfasi en l'amor...
Significativament va controlar i excomunicar els iconoclastes que en canvi dominen p.e. a l'Islam, una part del judaisme i també molt en l'evangelisme actual. Darrera la prohibició de les imatges no hi ha només evitar la idolatria sinó també treure la sensualitat de la imatge, del cos exposat, del patiment i les emocions.
Només cal mirar El Jardí de les delícies del Bosch. Felip II el tenia a la seva cambra de l'EScorial i no sembla del tot casta la seva adoració pel Bosch.
Torno a pensar que tornes a passar de puntetes sobre el tema que he exposat...com cada vegada que intento parlar d'erotisme, sexe o pornografia...
em dona la sensació que estic davant d'un escut refractari capaç d’intoxicar el diàleg fins al punt de percebre una tergiversació del que volia posar sobre la taula...
Home Toni si vols "parlar d'erotisme, sexe o pornografia", digues-ho clarament. Ningú sap llegir el pensament.
A més, suposo que hom és lliure de parlar del que vol i no del que l'interlocutor vol que parli. Com passa també amb el sexe, has de ser capaç de seduir a l'interlocutor i si no et quedes sol. Les propostes autoritàries del tipus "vull fer-debatre això ara mateix i res més" tenen poc recorregut en un blog democràtic.
D'altra banda, en el teu missatge semblava que t'interessava això que dius de "en tota la imatgeria religiosa podrem observar que moltes de les seves obres respiren sensualismes i luxúries de tota mena..."
I per això parlava de molts elements corporals i de sensualistes del catolicisme en relació a les tendències iconoclastes de l'Islam, una part del judaisme i també molt en l'evangelisme actual.
Per això destacava la concentració sexual, eròtica i pornogràfica que hi ha a l'infern del tríptic de El Jardí de les delícies del Bosch. I la possible utilització luxuriosa que en podia fer Felip II.
És un tema prou luxuriós per a tu???? Cordialment.
No... (crec que és quedar-se en les beceroles...)
Torno a pensar que tornes a passar de puntetes sobre el tema que he exposat...com cada vegada que intento parlar d'erotisme, sexe o pornografia...
No que va Toni. Digues, digues.
no... perquè no veig que tinguen cap nexe ni cap interès comú sobre el tema...
jo ho deixaria aquí... sisplau...
Post a Comment