CONFIDENT: EL DISPOSITIU

Hi ha "dispositius" que són visiblement complexos i d'altres que aparentment són molt senzills. Sovint passa -però- que els que semblen més simples no ho són tant i, a més, poden tenir més impacte social, psicològic i històric del que sembla. Un d'ells ens ocupa aquí.

Reivindico aquell antic sofà a dos o més persones que s’anomenava Confident. La gent i inclús les possible parelles s’hi asseien mirant en direccions contràries i separades castament per un llarg braç en forma de “S”. 

Cal destacar que el mateix dispositiu del braç-espatller que separava els cossos entre sí en pseudocompartiments individuals, permetia fer-se confidències íntimes en públic però –alhora- sense que fos evident. 

Cadascú seia mirant vers un horitzó divers de la sala, de la festa, de la gent... Per tant s’hi podien seure desconeguts o gent que en absolut pensaven dirigir-se la paraula, perquè literalment el seu horitzó visual tenia molt poc a veure. Era per tant un dispositiu tremendament individualitzador i repressor... o potser no!

CONFINAMENT: RETORN A L'EXCLUSIVISME?

La societat del confinament està canviant profundament els hàbits i les subjectivacions? Nega l’ideal immediatista de presencialitat?

La societat del confinament tornarà a fer exclusiu el viatjar? Trenca el model “low cost” de turisme i consum? El retorna a l’elitisme aristocratitzant dels orígens?

El “jo hi he estat” tornarà a ser molt limitat i elitista? De nou serà només patrimoni d’una nova i molt reduïda jet-set o jet-society?

SOCIETAT DEL CONFINAMENT: EL MÓN QUE VE?

Hem entrat en la "societat del confinament"? La mobilitat física es desvia a la mera mobilitat digital? La màxima connexió i comunicació telemàtica coincideix amb un creixent tancament vital i corporal?

L'actual turboglobalització pot refugiar-se a Internet i -en canvi- desaccelerar-se corporalment en slowglobalització? Som doncs a la fi de l’era amb més possibilitats de moviment físic massiu de tota la història humana? 

Vídeo sobre economia i actualitat

Vídeo del debat sobre 'Economia i actualitat' entre Gonçal Mayos i Jordi Martí, i moderació de Jordi Planes. Al programa Des dels ulls d'un coach, dimarts, 03 Març 2020 a ETV.

POSTDISCIPLINARIEDAD JURÍDICA: PAULO CUNHA

Me gusta la gente que, precisamente por tener una enorme humanidad, se sienten escindidos e incluso viven errantes entre los muchos intereses humanos que les impulsan. Gente del Renacimiento que necesita vivir muchas vidas para satisfacer su enorme humanidad. Es un placer celebrar la rica mezcla de derecho y vida, con filosofía, política, poemas, prosas críticas, reflexiones personales, acuarelas, óleos… presente en la polifacética obra de Paulo.

Es un honor terrible y maravilloso que te pidan hablar sobre él. Y sin duda es apabullantemente desvergonzado hacer aceptado, aunque solo sea para rememorar el origen del lenguaje. Aquel acto humanizante que imagino surgiendo de un grito de aviso aún indiviso y muy poco preciso que tan solo farfullaba algo así como: ¡Eh mirad qué interesante o cuan peligroso es!

DERECHO FILOSOFANTE, CURATIVO, NOMOÉTICO Y HUMANIZANTE

Hubo un tiempo, en el que el derecho acogía más habitualmente “humanidades” desbordantes como Paulo Ferreira da Cunha. Entonces, como hoy Paulo, el derecho era inseparable de otros saberes humanos como la filosofía, las artes, la buena escritura y la mejor retórica, la historia, la teología, la medicina…

SENTIMENTS EN DONES I HOMES. DIFERÈNCIES POLÈMIQUES I ESCLARIDORES

Els homes tenen més por als seus sentiments que les dones? O són uns sentiments de divers tipus? Els dels homes serien més explosius, simples, directes, violents, egocèntrics i individualitzats; els de les dones més subtils, complexos, dilemàtics, reelaborats, relacionals i vinculats a altri?

Tradicionalment s’ha considerat que hi ha dos sistemes molt diferenciats de gestió dels sentiments en funció del gènere masculí o femení. Inclús alguns consideraven que el “masculí” pròpiament no tenia a veure amb els sentiments, sinó en tot cas a les passions, En canvi, tot allò sentimental era més pròpiament patrimoni “femení”. 

PORTA D'OBERTURA DOBLE?

Una porta amb dues manetes, l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra. També té frontisses a les dues bandes? 

Amb elles difícilment s'obriria i sense elles cauria o quedaria solidificada amb la paret. Les frontisses permeten que giri la porta, s'obri  i, per tant, ens deixi el pas lliure. 

Ara bé per a que pugui moure’s, cal un eix fix i estable que l'ancora al seu marc i, finalment, a la paret.

Per això, malgrat que les dues manetes suggereixen un augment de llibertat, en realitat la impedeixen. En lloc d'obrir-se alhora a la dreta i a l'esquerra, la porta queda bloquejada. Deixa de ser creuable i es limita a ser un simulacre que, en realitat, esdevé mur.

MEMÒRIA DE FORMA O RECUPERACIÓ DE LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ

Alguns materials físics sintètics tenen “memòria de forma”: poden recuperar la figura que tenien abans de ser deformats.

Normalment aquest “record” es manifesta quan se’ls escalfa, magnetitza o aporta energia.

La filosòfica “aigua embotellada” de Toni Prat (vegeu la imatge adjunta) mostra “memòria de forma”. No només adquireix la forma del receptable que la conté, que és una característica de tots els líquids. A més tendeix a conservar-la quan és vessada lliurement! Cosa que els líquids no solen fer mai. Per això són líquids!

RECONOCIMIENTO: CONTEMPORANEIDAD DESDE HEGEL

Hegel es el filósofo por antonomasia de la libertad y del reconocimiento. Aún más es el filósofo de una libertad para la cual el reconocimiento (Anerkennug) es esencial, y de un reconocimiento que tiene la libertad como esencial. 

Es evidente que sin libertad no hay auténtico reconocimiento, quizás tan solo tolerancia o cierto respeto paternalista, pero no pleno reconocimiento. Por ello no debe sorprender que tengan una enorme influencia hegeliana los grandes teóricos y defensores actuales de una libertad inseparable del reconocimiento individual y colectivo. Y esa cuestión es inseparable de la recepción de la filosofía hegeliana de la historia y de su “pariente” la Fenomenología.

POESOFEMES - POEMES VISUALS

Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent. 

Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora.

AVORTAMENT, EUTANÀSIA, SUÏCIDI I HOMOSEXUALITAT: PROHIBIR O TOLERAR?

Així, segons la interpretació de les Enquestes Mundials de Valors (WVS) de 1990 a 1996 en 65 països diferents (Inglehart i Welzel 2006: 75ss), l'oposició a l'avortament, a l'eutanàsia, al suïcidi i a l'homosexualitat manté un alt grau de correlació amb els “valors tradicionals”^[1]. En canvi, la seva defensa o tolerància es correlaciona amb els “valors seculars-racionals”.

OCCIDENT I ISLAM: DIVERGÈNCIES BIOÈTIQUES I BIOPOLÍTIQUES

Es constata la sorprenent escissió entre les anàlisis biopolítiques i les bioètiques  també en el distanciament entre Occident i l’Islam. De l’una banda, els règims i governs de països musulmans estan assumint amb notable celeritat molts paràmetres d’una governança biopolítica molt similar als occidentals i, a més, sense gaire resistència per part de la població. En canvi, passa tot el contrari en moltes qüestions bioètiques vinculades a les relacions dels gèneres. Aquí es percep sovint el rebuig de sectors prou importants per a imposar agendes en les societats musulmanes clarament inverses a les occidentals.

RETROCÉS EN ELS VALORS BIOÈTICS

Exemples d'inversions en les actituds, que confirmen la tesi.

Hem destacat que la “pauta generalitzada” detectada per Inglehart en les Enquestes Mundials de Valors només es manté en contextos de certa estabilitat material i seguretat físicoexistencial. Per tant, en cas contrari, les actituds i el canvi de valors han de mostrar algun tipus d’inversió en aquesta “pauta generalitzada”. 

BIOPOLÍTICA I MODERNITAT

Així com “Bio-Ethik” és un terme ja documentat el 1927 en un famós article del teòleg protestant i filòsof Fritz Jahr, “biopolítica”^[1] és un terme popularitzat pel filòsof Michel Foucault força posteriorment. En principi i de forma significativa, els dos termes neixen sense massa relació entre si i com si tinguessin molt poc a veure les respectives problemàtiques. 

Breument podem sintetitzar que la biopolítica estudia l'acció i les pràctiques dels Estats moderns que assumeixen com a tasca essencial de la seva “governabilitat” o “governança”^[2]: fomentar, regularitzar i normativitzar els diferents aspectes de la vida de "la seva" població.

LA VIDA COM A OBJECTE POLÍTIC I ÈTIC

Per què bioètica i biopolítica?

L’ètica s’ha ocupat sempre dels problemes vitals i l’ideal de “vida bona”. Ara bé, aquest vessant creix, esdevé pràcticament autònoma, més complexa i imperiosa a mesura que la humanitat augmenta el seu poder sobre la vida. I el mateix podem dir de la biopolítica vers la política tradicional. Dues causes s’hi sumen: el desenvolupament tecnològic que ofereix possibilitats abans impensables i l’aparició d’una societat (Gesellschaft segons Tönnies) més permissiva en aquestes qüestions que no la tancada Gemeinschaft o comunitat tradicional.

BIOÈTICA I BIOPOLÍTICA: TAN PROP, TAN LLUNY

No és gens estrany que en l’època de domini de la biopolítica, s’hagi expandit tant la bioètica. Més enllà de la proximitat terminològica, sobretot comparteixen una profunda naturalesa comuna. Si la vida de la població ha esdevingut la principal qüestió política, les grans opcions bioètiques (per exemple, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el divorci…) han esdevingut claus tant en la vida de les persones individuals com de les societats.

Doctorat en Ciutadania i Drets Humans

En les democràcies de qualitat (però també fora d’elles), la ciutadania s’està apoderant i assumeix més agència, i els Drets Humans esdevenen el marc bàsic reivindicatiu. Des d’una perspectiva inter i transdisciplinar, cal sintetitzar les grans estructures, els pensaments mes influents i els fets sociopolítics en la seva complexitat i accelerat canvi. 

Cal analitzar les institucions estatals i internacionals, la societat civil, l’economia, els conflictes, les lluites, les discriminacions... en relació a les formes de vida, les subjectivacions, les ideologies, les cultures, el gènere i la racialitat, els valors ètics i les transformacions actuals en la condició humana. 

RECONSIDERAR A TORTURA??

Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura nos oferece uma detalhada fenomenologia e sociologia desses fenômenos complexos. Em sua análise, o professor Simões assume a condenação moral da vingança, ódio e - evidentemente – da tortura.

É por isso que ele se concentra em analisar como - apesar da rejeição ética - múltiplos fenômenos de vingança, práticas de discurso de ódio e tortura persistem em nossas sociedades. Indo um pouco além, ele se questiona sobre sua condição de possibilidade e por que algumas de suas práticas mais abjetas são executadas mesmo em regimes que se pretendem democráticos.

CORTE O CÍRCULO DE ÓDIO, VINGANÇA E TORTURA

A racionalização da vida sob o estado moderno prometeu cortar a interminável dinâmica social das vinganças, ódios, ofensas e tortura. A Organização das Nações Unidas globalizou essa mesma aspiração, incluindo guerra, extermínio, limpeza étnica, genocídio...

Mas, como Mauro Cardoso Simões observa em Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura, estamos diante de barbáries desumanas que persistem, embora muitas vezes de maneiras encobertas. E, portanto, devem ser pensadas profundamente. Além da vingança, o discurso de ódio ou a tortura não foram plenamente eliminados hoje. Sobrevivem perturbadoramente, são justificados e até renascem com força incomum.