Breument podem sintetitzar que la biopolítica
estudia l'acció i les pràctiques dels Estats moderns que assumeixen com a tasca
essencial de la seva “governabilitat” o “governança”[2]:
fomentar, regularitzar i normativitzar els diferents aspectes de la vida de
"la seva" població.
Paral·lelament es pot entendre la “biopolítica” en
relació a l'activisme crític que reacciona davant el creixent impacte del
"biopoder". És un activisme multiforme que denuncia els mecanismes,
disciplines, pràctiques i tecnologies a través dels quals l'Estat biopolític
imposa els seus objectius a la vida humana. Donat el domini tecnològic i
planetari avui assolit per la humanitat, imposa els seus objectius a tota la
vida en general (inclús extingint espècies senceres).
Principalment, la crítica biopolítica es proposa
desmuntar (o almenys moderar) el control que exerceix el biopoder estatal i
moltes empreses per “normalitzar”[3]
la vida dels ciutadans. A més vol salvaguardar l'autonomia i riquesa de les
formes de vida.
Per tant, bioètica i biopolítica tornen a coincidir en el
fet que ambdues han sorgit sota l'aprenentatge i impacte dels desenvolupaments
mèdics, tecnològics… però també socials i polítics de la modernitat. Es tracta de dues trajectòries paral·leles que cada
vegada més s’han de vincular i retroalimentar, perquè remeten al mateix fet
bàsic: la humanitat moderna (amb els seus poderosos Estats i disciplines
tecnocientífiques) ha adquirit el poder de transformar profundament els
fonaments de la vida humana i de tota la natura.
Certament, tots els Estats preindustrials procuraven
gestionar fets “biopolítics” com p. ex. el nombre d'habitants del seu
territori, però bàsicament els consideraven circumstàncies naturals i el seu poder sobre elles
era molt limitat enfront p. ex. del medi ambient. En canvi, els Estats
industrialitzats i, encara més, els postfordistes disposen de poderosos
mecanismes de control tecnològic de la vida en general. Així, Foucault destaca
que la població s'ha convertit en un recurs maximitzable, el més important i
per tant el que més “pre-ocupa” al poder. La “societat del coneixement”
postfordista no fa sinó augmentar aquesta tendència, en la mesura que genera
una enorme competència global bàsicament en funció de les capacitats
cognitives, innovadores i creatives de la població.
És quelcom propi de la modernitat si bé Giorgio Agamben associa la despossessió política dels drets
fonamentals i “vitals” dels ciutadans a la figura de l’homo sacer[4]
del dret romà. Per dir-ho breument, es refereix a la dràstica reducció del
ciutadà a nuda vita (al mer existir
biològic sense cap dret civil) que, a partir d’aleshores, qualsevol podria
matar sense que això constituís cap delicte. Significativament però, Agamben associa la figura de l'homo sacer amb el modern “estat d'excepció” pensat per Carl
Schmitt.
Malgrat no utilitzar els termes “biopolítica” ni
bioètica, el sociòleg comparatiu i històric Michael Mann[5]
documenta l'augment de les neteges ètniques i dels genocidis en la modernitat,
i els vincula precisament[6]
al biopoder i els seus cada vegada més poderosos mecanismes. Més enllà dels
comportaments bàrbars que solen acompanyar a la humanitat en totes les èpoques,
Mann mostra l’increment exponencial –en nombre i virulència- dels genocidis
durant la modernitat. Ho relaciona tant al poder exterminador dels nous
mecanismes de biopoder, com a la por que genera en els poderosos la creixent
influència que la població va adquirint amb el vot i la democràcia.
També Paolo Virno[7]
vincula la rellevància actual de la biopolítica a la deriva moderna del
capitalisme. El neoliberalisme cada vegada està més obsessionat pel
productivisme, fins al punt que considera el cos i la vida humana exclusivament
com a elements de producció i consum. D'aquí la dessacralització actual
(denunciada des de contextos religiosos[8],
però també visible en els seculars) que porta a l'absoluta perduda de sentit de
les experiències corporals no productivistes ni consumistes[9].
Així, a partir del mite d'un progrés mèdic imparable,
actualment es pretén que tota experiència de dolor sigui eliminada
farmacològicament. També nocions tradicionals de “sacrifici, servei o
cura" tendeixen a ser substituïdes per contractes amb retribució
monetària. I solen caure en un pietós oblit conceptes d’arrel religiosa com
“pecat”, “abstinència” o “autorepressió”.
Per això mateix, només en el “cos” atlètic dels
esportistes d'elit sembla valorar-se avui l'esforç, la suor, la capacitat de
sofriment i el sacrifici. Sembla que desapareguin la “mística” militar de l'honor,
el valor i “la ferida de guerra”; fins al punt que alguns neocons nord-americans consideren que amb aquests valors els Estats
Units perden també l'oportunitat de garantir el seu “imperi”.
Significativament
el cineasta americà Clint Eastwood es mostra preocupat per aquestes qüestions
en films com Sense perdó (1992), Million Dollar Baby (2004) i molt abans El sergent de ferro (1986). Destaquem el
potent díptic Cartes des Iwo Jima (on
mostra el sense sentit últim de la mística guerrera) i Banderes dels nostres fills (on ridiculitza la seva banalització i
instrumentalització biopolítica) que va dirigir el 2006.
Sembla que en l'actualitat aquests valors estan
condemnats a desaparèixer, perquè les subjectivitats i els cossos, els Estats i
la societat sencera, s’estan adaptant al predomini del productiu (que inclús
colonitza el consum). Per això s’imposen valors i desitjos que encaixen amb el
sistema productiu per sobre dels tradicionals i –inclús- de les idiosincràsies
personals.
Se’ns dirà que la gran distància “disciplinar” que
avui és perceptible entre la bioètica i la biopolítica té altres motius que la
diferència entre l'anàlisi de l’Ètica centrada en la persona i els aspectes
polítics, institucionals i col·lectius. Així tenim la potent tradició d'estudis
bioètics vinculats a opcions morals i a valors religiosos, que són una de les
fonts primeres de la bioètica actual i que, normalment, poc tenen a veure amb
els estudis “biopolítics”.
Recordem que, però, les religions solen remetre's a
uns valors morals, mai totalment individualitzats ni deixats a la simple
apreciació personal dels creients. Inclús, les grans religions monoteistes
afirmen partir de valors “universals” (noció explícitament inclosa en l'etimologia
de “catolicisme”), absoluts o, almenys, intersubjectivament fonamentats. A més
i és font d'un gran debat en l'actualitat, per a amplis sectors socials els
valors arrelats en la religió es presenten explícitament com més determinants,
absoluts, universals i intersubjectius que qualsevol altre valor moral o
polític, incloent-hi els “drets humans” provinents de la il·lustració
revolucionària occidental.
Però no és aquest el tema del nostre article, tot i
que volem superar l'escissió entre valors normativitzats socialment per les
grans religions i ideologies polítiques, i els valors subjectius més vinculats
a decisions personals, subjectives i idiosincràtiques. Tampoc entrarem en els
molts estudis teòrics actuals que vinculen la construcció de la subjectivitat i
la personalitat a la influència de les pràctiques socials, polítiques i les
experiències intersubjectives.
Ens limitarem a exemplificar la profunda interrelació
del subjectiu i l’intersubjectiu, el personal i el col·lectiu, utilitzant les
Enquestes Mundials de Valors (WVS) dirigides per Ronald Inglehart. Amb alguns
exemples extrets d'aquestes rigoroses i contrastades enquestes, mostrarem la
relació d'alguns valors presumptament subjectius (sobre l'avortament,
l'eutanàsia i l'homosexualitat) amb aspectes més “intersubjetius” vinculats a
l’evolució social.
Així Ronald Inglehart i el seu extens equip internacional
estableixen rigorosament una significativa evolució en les actituds dels
“públics” analitzats. Segueixen pautes generals associades a algunes circumstàncies
bàsiques de les societats, com per exemple, el grau de riquesa i seguretat
existencial assolits en general o, almenys, en alguns dels seus grups
majoritaris.
[1] Michel Foucault (1979) La Historia de
la Sexualidad, Volumen I: La Voluntad de Saber, México: S.XXI i
(2007) Nacimiento de la biopolítica. Curso en el Collège de France
(1978-1979), México: FCE. Vegeu també el magnífic estudi de Javier Ugarte
Pérez (2006) "Biopolítica.
Un análisis de la cuestión" en la revista Claves de Razón Práctica.
[2] “Gouvernementalité” es un terme usat
per Foucault p. ex. a “La gubernamentalidad” (M. Foucault, 1999, Estética,
ética y hermenéutica, Barcelona: Paidós). Avui però s’usa molt menys
generalitzadament que el de “governance” que ha esdevingut una icona molt més
popular i políticamente correcta. Segurament tan divers impacte dels dos termes
en l’actualitat rau en què el segon ha estat escollit per l’establishment
internacional anomenat “consens de Washington”. Vegeu J. Williamson (2009). “A short history of the
Washington Consensus”. Law & Bus. Rev. Am., 15(7), 7-23. https://scholar.smu.edu/cgi/viewcontent.cgi?referer=https://scholar.google.es/&httpsredi
r=1&article=1381&context=lbra i José A. Estévez (2009
“Gobernanza y racionalidad discursiva” en Boladeras, 2009).
[3] Malgrat que manifesten una notable diversitat,
coincideixen en reaccionar a les pràctiques biopolítiques tant dels Estats com
del capitalisme turboglobalitzat una munió de moviments crítics, llibertaris,
anticapitalistes i d’alguna manera “revolucionaris” que van des de l’activisme
pacifista altermundista al neoobrerisme d’Antonio Negri y Michael Hardt,
passant pels influents teòrics de les pràctiques polítiques emergents como
Michel Foucault, Gilles Deleuze, Félix Guattari o Giorgio Agamben.
[4] Vegeu p. ex. els dos primers volums 1. El poder soberano y la nuda vida i 2. Estado de excepción en la sèrie de
Giorgio Agamben Homo sacer, Valencia: Pre-Textos.
[5] Michael Mann (2009) El lado
oscuro de la democracia. Un estudio sobre la limpieza étnica,
Valencia: Universidad de Valencia.
[6] Vegeu “La barbarie analizada (Michael Mann, El lado
oscuro de la democracia. Un estudio sobre la limpieza étnica” de G. Mayos a Pasajes de Pensamiento Contemporáneo,
núm. 33, otoño 2010, p. 145-151.
[7] Paolo Virno (2003) Gramática de la multitud. Para un
análisis de las formas de vida contemporáneas, Madrid: Traficantes de
Sueños.
[8] G. Mayos “De la «muerte de Dios» a la
«revancha de Dios»: política, cultura, terrorismo…” a Clivatge. Estudis i testimonis sobre el conflicte i el canvi socials,
núm. 6, 2018.
[9] Vegeu p. ex. Franco Berardi Fenomenología del fin. Sensibilidad y
mutación conectiva, Buenos Aires: Caja Negra, 2017.
A
partir de l'article "Integrar bioètica i biopolítica" de G.
Mayos al llibre Vida i acció, Ricard Gómez-Ventura i Domingo
Cabezas (eds), Marta Doltra, Carles José, Albert Llorca, G. Mayos i
Antoni Saragossa, Barcelona, Dracmaycat Edicions, 2019, pp. 9-42. Paper
ISBN - 978-84-09-13094-8, ebook ISBN - 9780244248048.
Vegeu els posts:
No comments:
Post a Comment