SOBIRANIA?: "ÉS L'ECONOMIA ESTÚPID!"?

L’Estat és avui i cada vegada més una eina de la ciutadania. Amb independència de la forma concreta que adopti, és una eina institucional i política que respon al llarg i difícil empoderament de la gent durant l’evolució política moderna.

Tradicionalment, Estats i imperis eren armes de domini de les elits sobre unes masses a la pràctica totalment desempoderades. Per això tan poques revoltes populars (sovint justificades pels abusos de les elits i el mal ús dels mecanismes estatals) acabaven en revolucions triomfants. Malgrat tenir alts costos i empobrir el país, la repressió violenta era sostenible donat que regnava una autarquia econòmica que ha desaparegut amb la turboglobalització.

Avui els Estats són molt permeables als mercats globals (deslocalitzacions, fluxos financers...) i condicionats per decisius “fenòmens-inter” com la integració econòmica i política en la Unió Europea, la interculturalitat de grans capes de la població (i no només per l’emigració!), dinàmiques interjudicials i interconstitucionals amb veïns i partners internacionals, etc.

Está fracasando Brasil hoy?

Tertúl.lia d'accès lliure sobre:
"¿Por qué está fracasando Brasil hoy? Intituciones inclusivas y extractivas” amb Saulo P. Coelho (UFG) i Osvaldo Castro (USP).
Serà el dimarts 18 d'abril del 2017 de 16 a 18 hores a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès, coordinat per Gonçal Mayos).
 

“Debats macroFILOSÒFICS” es reuneix el segon dimarts de cada més de 16 a 18 hores a la Sala Pompeu Fabra de l'Ateneu Barcelonès. És de lliure accés a socis i no socis. 

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington. 

 

S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.

VÍDEO: ¿QUÉ ES FILOSOFÍA?: ENTREVISTA

Aquí presento el video completo de la aguda entrevista que me han hecho los investigadores de Cura Sui y el profesor Nacho Bañeras. Incluso han entresacado unos microvideos como este sobre "Nuestras prisas y precariedad".

Para acompañarlos me piden unas breves recomendaciones de libros sugerentes e indicativos de mis opciones filosóficas, algunos de mis referentes intelectuales, las músicas que me gustan más y –finalmente- una experiencia vital que me haya marcado.

- La recomendación de tres libros:

VIURE PATOLÒGIC

Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

AUTOEXPLOTACIÓ MÉS QUE EXPLOTACIÓ?

Les patologies més generalitzades permeten comprendre la societat on s'inscriuen.  Les malalties més emblemàtiques tenen una  forta relació amb el tipus de societat i de manera de viure. Per això, encara que pugui sorprendre, solen funcionar com a excel·lents models, síndromes o metàfores del moment històric concret.

Ja afectin col·lectius complets o individus més dispersos, les grans malalties que marquen una societat, són resultat de les contradiccions experimentades per aquesta. Per aquest motiu, inclús esdevenen la simbologia hegemònica a través de la qual s'interpreta la realitat en aquell tipus de societat.

Segurament les dues coses són inseparables, ja que tota «filosofia o ontologia del present» és causada per la realitat viscuda i heretada del passat, alhora que un model d’interpretació que en condiciona l'autocomprensió i el seu desenvolupament futur.

Tenia molta raó Freud en la seva aguda obra El malestar en la cultura, si bé potser li va mancar desenvolupar-la concretant-la als canvis socials i històrics. ció Apuntem-ne alguns exemples prou analitzats que mostren la variabilitat de les patologies socialment més esteses i emblemàtiques segons els moments històrics i les formes de vida.

AL LÍMIT DE L’HUMÀ? NOVES TECNOLOGIES I PATIMENT

Albert Einstein va dir premonitòriament: “Em fa por el dia en què la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat. El món tindrà una generació d'idiotes.”

La humanitat és l'espècie que més profundament i continuadament transforma el seu entorn natural, social i cultural. Per això habitualment s'ha hagut d'enfrontar a patologies i malalties que ella mateixa ha provocat. Ja va passar amb el sedentarisme i la revolució neolítica, amb el desenvolupament de l'agricultura i ramaderia, les ciutats i l'escriptura, la divisió de les funcions socials i la institucionalització de les diferències estamentals, etc.

POSTFORDISME TURBOGLOBALITZAT COM A LABERINT

Les característiques de les societats fordistes i del laberint babilònic, canvien profundament en el laberint del desert i en les societats postfordistes turboglobalizades i cognitives. Aquestes semblen majoritàries en el nostre present i el futur més o menys immediat. 

Serà el nostre tema primordial i mostrarem els diversos tipus de patologies socials que caracteritzen i són emblemàtiques del fordisme o del postfordisme. Veurem com les dificultats vinculades al laberint “del desert” exemplifiquen molt bé les patologies i els perills d'obsolescència que avui són hegemònics en la societat contemporània. Expressen molt bé alguns dels terribles reptes i angoixes que marquen actualment l'empoderament ciutadà, tant en política com en l'acció social, econòmica, cultural, productiva i professional.

EL FORDISME, COM A LABERINT

Sovint les societats són veritables laberints. Podem comparar les societats avançades actuals amb les seves antecessores immediates a partir dels dos tipus de laberints comentats? Intentem-ho breument.

Podem associar al laberint babilònic a la societat industrial clàssica exemplificada per les enormes fàbriques amb llargues cadenes de muntatge d'Henry Ford i que el marxista Antonio Gramsci va teoritzar per primer cop el 1934 a Americanisme i fordisme. 


En aquestes laberíntiques fàbriques tot treballador té adjudicat un lloc concret que no pot abandonar durant la jornada. Fins i tot qualsevol distracció —per momentània que sigui— és castigada ja que retarda o para tota la cadena d'acoblament. Encara que se li pot ordenar treballar en un altre lloc, el treballador esta sempre “ancorat” a una molt concreta funció i lloc. Murs invisibles o capatassos vigilants el mantenen lligat allà, doncs equival a una molt concreta peça en aquesta gran maquinària (Mumford, 2010) híbrida de carn i acer que és la cadena industrial. 

CAPITALISME COGNITIU TURBOGLOBALITZAT: QUIN LABERINT?

A la narració Los dos reyes y los dos laberintos, Jorge Luis Borges (1974: 607) narra molt bellament que el rei de Babilònia, per humiliar al rei dels àrabs, el “tanca” en un complex laberint que havia fet construir. El rei àrab només en va poder sortir després de molts esforços i tortures; però llavors va armar un exèrcit amb el que va capturar al rei babilònic i, com a venjança, el va dur al mig del desert. Allà li va dir: tu em vas condemnar a un complex laberint “amb moltes escales, portes i murs”; doncs bé ara jo et “mostro” el meu laberint “on no hi ha escales que pujar, ni portes que forçar, ni fatigoses galeries que recórrer, ni murs que et vedin el pas”. I emportant-se els camells, va deixar al mig del desert el rei de Babilònia que va morir de set, vagant sense guia ni fi.

CULTURA ÉS POLÍTICA: LLIBERTAT I RECONEIXEMENT CULTURALS

Per què la llibertat cultural sol ser menys reivindicada que altres llibertats? Donat que la humanitat és una espècie cultural, es pot prescindir de la llibertat i del reconeixement culturals? Aquesta renúncia no té costos? No castiga també —i potser especialment— els febles i els exclosos d’altres llibertats? No s’afegeix a altres discriminacions?

Per què no reconèixer el cultural com a digne de ser polititzat? Per què negar-se a les funestes conseqüències de la manca de llibertat i reconeixement culturals? Per què hom es resisteix -encara més que a d’altres realitats també políticament molestes!- a reconèixer-ne les culturals?

 

Ens semblen preguntes especialment importants i polèmiques avui, ja que adquireixen un nou valor en l’actual gir cultural de la turboglobalització postcolonial i en el nou cicle de polititzacions iniciat amb els “maigs del 1968”. Aquells processos de llarga durada i d’ampli abast modifiquen notablement els conceptes actuals de llibertat i de reconeixement polític. Però són encara molts els qui neguen tals idees i es mantenen nostàlgicament dependents de velles perspectives.

Inclusividad en la turboglobalización

DOCÈNCIA PROBLEMATITZADORA

En l’actual inflació informativa i donada la fàcil circulació de dades i teories, la docència ha perdut gran part de la seva rellevància com a mera transmissió de coneixements. En l’escolàstica medieval, la lectio servia –entre altres coses- per a que el professor llegís i comentés una obra i, paral.lelament, els estudiants copiessin i confeccionessin el seu propi llibre d’estudi (que després els podria acompanyar sovint durant la resta de la seva vida). 

 

Més endavant això va portar a la dinàmica que “cada maestrillo” es confeccionés i ensenyés durant anys i anys el seu “librillo”. Així les classes i la docència solien consistir en lliçons més o menys “magistrals” on el professor exposava el propi “librillo” davant els estudiants, tot esperant que aquests l’aprenguessin i –tal vegada- amb el temps acabessin confeccionant el seu propi “librillo”... I així successivament.

 

Ara bé, en l’actualitat, més de mig mil.leni després de la premsa caràcters mòbils de Gutenberg i, sobretot, amb la proliferació de biblioteques, revistes científiques, els mass media, bases de dades telemàtiques, webs i blogs, la docència universitària ha perdut gairebé totalment aquesta funció merament comunicadora d’informació. Com els mencionats, actualment hi ha molts altres canals i altres formes més eficaces i menys cares per assolir-la que no les “classes magistrals” tradicionals.

A més, és evident que cap estudiant es pot basar (ni tan sols principalment) en les classes magistrals com a font d'informació en cap matèria. Per la qual cosa, la gran qüestió és avui: com reconvertir les classes presencials de forma que esdevinguin plenament rellevants quan inevitablement representen bastant menys d'una quinta part del temps i esforç dedicat a l'estudi de la matèria en qüestió?

FILOSOFIA SEGONS GONÇAL MAYOS

Us presento els vídeos de l'agudaentrevista que m'han fet els investigadors de Cura Sui i el professor Nacho Banyeres. Per acompanyar-los em demanen unes breus recomanacions de 3 llibres suggerents i indicatius de les meves opcions filosòfiques, que mencioni alguns dels meus referents intel·lectuals, que apunti les músiques que m'agraden més i -finalment- que sintetitzi una experiència vital que m'hagi marcat.

- La recomanació de tres llibres:

L'IMAGINARI

L'imaginari és quelcom molt "real" ja que la humanitat és una espècie cultural, simbòlica, lingüística i imaginativa. Els humans experimenten la realitat a través de la cultura, el llenguatge, els símbols i l'imaginari. Això no la fa menys “real”, decisiva ni perillosa, sinó sovint tot el contrari: molt més poderosa, "hiperreal" (Baudrillard), decisiva i perillosa. És quelcom a tenir en compte en tot moment. 

Per això podem dominar la naturalesa. Similarment a la metàfora kantiana del colom que pensava que volaria més ràpid sense la resistència de l'aire, sense adonar-se que les ales funcionaven i que era possible volar precisament gràcies a ella, no som davant la gran debilitat humana, ja que al contrari davant la base del triomf evolutiu de la humanitat.

Són la causa del poder (inclús destructor) i de l'hegemonia actual de la humanitat. No són facultats absolutament perfectes sinó eines adaptatives que l'evolució ha desenvolupat en la humanitat. I com tota eina poden ser usades per al bé o per al mal.

La ciència, la tecnologia, les matemàtiques i tota la cultura que ha permès als humans esdevenir el que són, són construccions lingüístiques, imaginatives, d'una gran abstracció i en absolut evidents empíricament. Només les trobem quan les construïm i -com diu Plató- quan les cerquem sabent el que busquem.

SITUACIONISTAS DESPUÉS DEL MAYO1968

“Los años 60 han terminado, la droga nunca será tan barata, el sexo nunca será tan libre y el rock and roll nunca tan bueno.” Abbie Hoffman.

¿Sorprendente toda esta evolución? Seguramente lo es tanto su puesta en marcha, como su destrucción. De alguna manera ha confirmado que había malestares, exclusiones y reivindicaciones que la sociedad y el gobierno no veían. ¿Era el efecto del autismo del establishment que con el tiempo ya ni se percibe? Aunque venía de mucho más atrás (como hemos apuntado) todo comenzó a eclosionar en el mes marzo de 1968, pero como un conflicto relativamente banal y casi meramente generacional, ¡de jóvenes estudiantes vaya!

En medio de la indiferencia, casi de la invisibilidad, durante el mes de abril se fue incubando e infectando, hasta explotar en el famoso mes de mayo. Entonces, se manifestó como un movimiento de nuevo cuño que inauguraba un nuevo tipo de ciclo revolucionario. Sin duda los situacionistas eran de los que mejor habían profetizado y captado su naturaleza; aunque no al cien por cien, pues junio –tradicionalmente mes de exámenes- les sorprendió con una evolución imprevista y que les fue dolorosísima. La “situación” creada en mayo chocó con sus propios límites y contradicciones; mientras que sus enemigos –que parecían casi muertos- resurgen sorprendentemente reforzados.

MAYO1968: LA REVOLUCIÓN SE AUTODESTRUYE

Con una exitosa teatralidad (muy suya por otra parte) De Gaulle desaparece el 29-5, precisamente en el momento en todo el mundo le dirige la mirada inquisitivamente. La mayoría pensando que dimitirá y hará mutis por el foro, algunos esperando el golpe magistral que acabe con todo. En el vacío creado -¿donde está y qué hace De Gaulle?, se pregunta todo el mundo-, consigue que el debate se centre en su figura. Así consigue –paradójicamente- volver al centro de la atención y, el 30-5, 300.000 personas le manifiestan su adhesión por las calles. 

Pero De Gaulle tampoco permanecía pasivo, pues se ha desplazado para entrevistarse –ni más ni menos- que con el general Charles Massu, que es el comandante en jefe de las fuerzas francesas estacionadas –todavía entonces- en Alemania. Conocida la entrevista, todo el mundo especula con un golpe de Estado. Siguiendo su teatral estrategia, De Gaulle regresa a París el 30 de mayo y habla por la radio con un mensaje que claramente ejemplifica el “golpe sobre la mesa” que sus partidarios le han pedido desde el inicio del Mayo. En el discurso, De Gaulle se niega dimitir, disuelve la Asamblea Nacional Francesa y convoca elecciones parlamentarias anticipadas para la fecha más cercana posible: el 23 de junio de 1968.

MOMENTO ÁLGIDO DEL MAYO1968

“El mérito de los situacionistas consistió sencillamente en reconocer y designar los nuevos puntos de aplicación de la revuelta en la sociedad moderna (que no excluyen en absoluto, sino que por el contrario restablecen los antiguos): urbanismo, espectáculo, ideología, etc.” (IS, vol. 3, 2001, p. 535)

Ahora bien no todo es tan “revolucionariamente perfecto” y los situacionistas son de los primeros en percibirlo y denunciarlo. Empiezan a aparecer significativas disputas en las ocupaciones obreras, especialmente sobre la dirección que deben tomar y cuales son los objetivos últimos. Evidentemente los situacionistas, junto con los grupos más radicales de la izquierda tradicional, reclaman un poder obrero y estudiantil que cuestione definitivamente la autoridad del Estado, sin temer un auténtico vacío de poder político en toda Francia.

MAYO1968: "SITUACIÓN" REVOLUCIONARIA

“Es cosa de todos impedir la consolidación final de un totalitarismo tecnocrático en el que terminaríamos ingeniosamente adaptados a una existencia totalmente enajenada de todo aquello que siempre ha hecho de la vida del hombre una aventura interesante.” Theodore Roszak.

Todos los periódicos, radios y televisiones siguen en directo los acontecimientos. Las encuestas que todos realizan coinciden en un mensaje básico: la enorme popularidad de las protestas entre la población francesa. Como mínimo un 61% de la población afirma simpatizar con ellas. La sorpresa es mayúscula, pero no para la IS; ellos ya lo preveían así; la “situación” estaba creciendo y retroalimentándose, como se esperaba. La “situación” de la sociedad francesa comenzaba a ser realmente protorrevolucionaria.

MAYO1968: LA "SITUACIÓN" DESEADA

“La felicidad es una idea nueva en Europa.” Louis Antoine Saint-Just a la Convención 3-3-1794 y Debord en Hurlements en faveur de Sade, 1952.

Nadie pensó que los “pequeños” conflictos y difuso malestar social antecedentes al Mayo1968 constituyeran ningún caldo de cultivo revolucionario. Pero sí lo pensaban así los situacionistas que, a diferencia de otros movimientos revolucionarios, no querían sustituir en su acción a las masas, ni tan siquiera liderarlas como un rebaño. 

Más bien se pensaban a sí mismos como enzimas catalizadoras al servicio de un proceso que iba mucho más allá de ellos y al que servían “desde abajo” pero con gran eficacia. Por eso en 1969 y todavía pensando en la continuidad del proceso revolucionario del Mayo, proclaman “no debemos ‘capitalizar’ esta victoria [...] toda organización avanzada que sea coherente ha de perderse en la sociedad revolucionaria” (MAYOS, 2013: 347).