AVORTAMENT, EUTANÀSIA, SUÏCIDI I HOMOSEXUALITAT: PROHIBIR O TOLERAR?

Així, segons la interpretació de les Enquestes Mundials de Valors (WVS) de 1990 a 1996 en 65 països diferents (Inglehart i Welzel 2006: 75ss), l'oposició a l'avortament, a l'eutanàsia, al suïcidi i a l'homosexualitat manté un alt grau de correlació amb els “valors tradicionals”^[1]. En canvi, la seva defensa o tolerància es correlaciona amb els “valors seculars-racionals”.

OCCIDENT I ISLAM: DIVERGÈNCIES BIOÈTIQUES I BIOPOLÍTIQUES

Es constata la sorprenent escissió entre les anàlisis biopolítiques i les bioètiques  també en el distanciament entre Occident i l’Islam. De l’una banda, els règims i governs de països musulmans estan assumint amb notable celeritat molts paràmetres d’una governança biopolítica molt similar als occidentals i, a més, sense gaire resistència per part de la població. En canvi, passa tot el contrari en moltes qüestions bioètiques vinculades a les relacions dels gèneres. Aquí es percep sovint el rebuig de sectors prou importants per a imposar agendes en les societats musulmanes clarament inverses a les occidentals.

RETROCÉS EN ELS VALORS BIOÈTICS

Exemples d'inversions en les actituds, que confirmen la tesi.

Hem destacat que la “pauta generalitzada” detectada per Inglehart en les Enquestes Mundials de Valors només es manté en contextos de certa estabilitat material i seguretat físicoexistencial. Per tant, en cas contrari, les actituds i el canvi de valors han de mostrar algun tipus d’inversió en aquesta “pauta generalitzada”. 

BIOPOLÍTICA I MODERNITAT

Així com “Bio-Ethik” és un terme ja documentat el 1927 en un famós article del teòleg protestant i filòsof Fritz Jahr, “biopolítica”^[1] és un terme popularitzat pel filòsof Michel Foucault força posteriorment. En principi i de forma significativa, els dos termes neixen sense massa relació entre si i com si tinguessin molt poc a veure les respectives problemàtiques. 

Breument podem sintetitzar que la biopolítica estudia l'acció i les pràctiques dels Estats moderns que assumeixen com a tasca essencial de la seva “governabilitat” o “governança”^[2]: fomentar, regularitzar i normativitzar els diferents aspectes de la vida de "la seva" població.

LA VIDA COM A OBJECTE POLÍTIC I ÈTIC

Per què bioètica i biopolítica?

L’ètica s’ha ocupat sempre dels problemes vitals i l’ideal de “vida bona”. Ara bé, aquest vessant creix, esdevé pràcticament autònoma, més complexa i imperiosa a mesura que la humanitat augmenta el seu poder sobre la vida. I el mateix podem dir de la biopolítica vers la política tradicional. Dues causes s’hi sumen: el desenvolupament tecnològic que ofereix possibilitats abans impensables i l’aparició d’una societat (Gesellschaft segons Tönnies) més permissiva en aquestes qüestions que no la tancada Gemeinschaft o comunitat tradicional.

BIOÈTICA I BIOPOLÍTICA: TAN PROP, TAN LLUNY

No és gens estrany que en l’època de domini de la biopolítica, s’hagi expandit tant la bioètica. Més enllà de la proximitat terminològica, sobretot comparteixen una profunda naturalesa comuna. Si la vida de la població ha esdevingut la principal qüestió política, les grans opcions bioètiques (per exemple, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el divorci…) han esdevingut claus tant en la vida de les persones individuals com de les societats.

Doctorat en Ciutadania i Drets Humans

En les democràcies de qualitat (però també fora d’elles), la ciutadania s’està apoderant i assumeix més agència, i els Drets Humans esdevenen el marc bàsic reivindicatiu. Des d’una perspectiva inter i transdisciplinar, cal sintetitzar les grans estructures, els pensaments mes influents i els fets sociopolítics en la seva complexitat i accelerat canvi. 

Cal analitzar les institucions estatals i internacionals, la societat civil, l’economia, els conflictes, les lluites, les discriminacions... en relació a les formes de vida, les subjectivacions, les ideologies, les cultures, el gènere i la racialitat, els valors ètics i les transformacions actuals en la condició humana. 

RECONSIDERAR A TORTURA??

Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura nos oferece uma detalhada fenomenologia e sociologia desses fenômenos complexos. Em sua análise, o professor Simões assume a condenação moral da vingança, ódio e - evidentemente – da tortura.

É por isso que ele se concentra em analisar como - apesar da rejeição ética - múltiplos fenômenos de vingança, práticas de discurso de ódio e tortura persistem em nossas sociedades. Indo um pouco além, ele se questiona sobre sua condição de possibilidade e por que algumas de suas práticas mais abjetas são executadas mesmo em regimes que se pretendem democráticos.

CORTE O CÍRCULO DE ÓDIO, VINGANÇA E TORTURA

A racionalização da vida sob o estado moderno prometeu cortar a interminável dinâmica social das vinganças, ódios, ofensas e tortura. A Organização das Nações Unidas globalizou essa mesma aspiração, incluindo guerra, extermínio, limpeza étnica, genocídio...

Mas, como Mauro Cardoso Simões observa em Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura, estamos diante de barbáries desumanas que persistem, embora muitas vezes de maneiras encobertas. E, portanto, devem ser pensadas profundamente. Além da vingança, o discurso de ódio ou a tortura não foram plenamente eliminados hoje. Sobrevivem perturbadoramente, são justificados e até renascem com força incomum.

ÓDIO, OFENSA, TORTURA E VINGANÇA: DIALÉTICA INFERNAL

O bêbado confessa: “Eu bebo para esquecer!” Mas, quando perguntado, o que é que ele odeia tanto e que precisa perder de vista tão obsessivamente? Ele tem razão em lembrar que, acima de tudo, deve esquecer a tortura resultante de beber! 

O suposto remédio tornou-se o principal desconforto, dor e doença. Obscurece qualquer outra causa que houvesse. O que começou como uma fuga de uma realidade torturante, perde qualquer referência externa e se torna uma autotortura infinita.

Algo semelhante acontece com a vingança, o ódio e a tortura.

TORTURA ¿RECONSIDERARLA?

Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura nos ofrece una detallada fenomenología y sociología de esos fenómenos tan complejos. En su análisis, el profesor Simões da por supuesta la condena moral a la venganza, al odio y –evidentemente- a la tortura. 

Por eso se centra en analizar cómo –a pesar del rechazo ético- persisten múltiples fenómenos de venganza, discursos de odio y prácticas de tortura en nuestras sociedades. Yendo un poco más allá, se cuestiona por su condición de posibilidad y por qué algunas de sus prácticas más abyectas son ejecutadas incluso en regímenes que se pretenden democráticos.

CORTAR EL CÍRCULO DE ODIO, VENGANZA Y TORTURA

La racionalización de la vida bajo el Estado moderno prometía cortar las interminables dinámicas sociales de venganzas, odios, ofensas y torturas. La Organización de las Naciones Unidas globalizaba esa misma aspiración incluyendo la guerra, el exterminio, la limpieza étnica, el genocidio… 

Pero como constata Mauro Cardoso Simões en Sobre Vingança, Discurso de ódio & Tortura, estamos ante barbaries inhumanas que persisten, si bien muchas veces de maneras solapadas. Y por tanto deben ser pensadas profundizadamente. Además la venganza, los discursos de odio o las torturas no han sido eliminados plenamente hoy. Perviven inquietantemente, son reivindicados e incluso rebrotan con fuerza inusitada.

ODIO, OFENSA, TORTURA Y VENGANZA: DIALÉCTICA INFERNAL

El borracho confiesa “¡Bebo para olvidar!”. Pero, cuando le preguntan ¿qué es eso que tanto odia y que necesita perder de vista tan obsesivamente?, solo acierta a recordar que sobre todo ¡precisa olvidar la tortura resultante del beber! 

El presunto remedio se ha convertido en el malestar, el dolor y la enfermedad principales. Oscurece cualquier otra causa que hubiera. Lo que se inició como escape ante una realidad torturante, pierde cualquier referencia exterior y se convierte en una autotortura infinita.

Algo parecido sucede con la venganza, el odio y la tortura. 

Debat macrofilosòfic general del blog

About any question on the blog

POPULISMOS DE 'IZQUIERDAS' Y 'DERECHAS': INTERRELACIÓN

Las dos oleadas sucesivas y contrarias de populismos “de izquierdas” y de “derechas” coinciden en enraizarse en las crisis económicas mencionadas. Además comparten similares malestares frente a la “política tradicional formal”, con sus consensos, élites hegemónicas y su estructura de partidos. Muchos sectores sociales en los más distintos países consideran que las elites e instituciones tradicionales “no les representan” y, por tanto, luchan por cambiarlos, si bien muchas veces hacia objetivos ideológicos claramente opuestos.

CAUSAS DE LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO' Y DEL POPULISMOS DE IZQUIERDA Y DERECHA

La serie de crisis económicas iniciadas el 2007 por el impago de las “hipotecas subprime” en los Estados Unidos es sin duda la causa más importante de las “políticas del desconcierto” que acabamos de definir en sus distintos sentidos. La crisis hipotecaria norteamericana y europea fue agravada el 2008 por la brutal debilidad bancaria que se extendió a gran velocidad por el sistema financiero global. Comportó el hundimiento de bancos como Lehman Brothers y el rescate multibillonario de muchos otros bajo la consigna de que eran “too big to fail”.

LUCHAS Y ANTAGONISMO EN LAS 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO'

Luchas por “ganar” la hegemonía futura

En tercer lugar, las “políticas del desconcierto” muestran que estamos a nivel mundial en plenas luchas constituyentes para “concertar” el marco político-ideológico hegemónico a medio plazo. Distintos “populismos” luchan actualmente para determinar los estándares básicos futuros respecto:

SENTIDOS DE 'POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO'

Llamamos “políticas del desconcierto” a los acontecimientos y circunstancias que se manifiestan en el marco sociopolítico mundial, sobre todo a partir de la “gran recesión” que se expandió desde los Estados Unidos en 2007-8. Son escenarios político-sociales que desafían las teorías en boga a la vez que sorprenden, desconciertan y resultan de difícil explicación para los especialistas y la población en general.

Video: Populismo, revolución y democracias radical o iliberal

Vídeo de la conferencia de clausura sobre "El populismo, entre revolución y democracias 'radical', 'iliberal' o 'dirigida'" de G. Mayos el 15-11-2019. 

Brasil de Bolsonaro, Lula i Moro

Expresident Lula da Silva

Valorarem els darrers esdeveniments sobre la decisió del Tribunal Suprem brasiler que treu de la presó -per manca de sentència ferma- l'expresident Lula da Silva (del Partit dels Treballadors) i unes 3.000 persones més. 

Debatrem sobre "Polítiques del desconcert: l’exemple del Brasil de Bolsonaro". Hi participaran els professors brasilers Titane, Durval A. Andrade, Sebastiâo H. Ramos de Castro, Renon P. Fonseca,  Joâo B. Miguel i Rodrigo Marzano amb presentació de Gonçal Mayos. 

Serà el dissabte 23 de novembre d'11 a 13 hores a la Sala Mercè Rodoneda de l'Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, 6. Barcelona 08001.

President Jair Messias Bolsonaro (esquerra) i ministre de justícia i jutge Sérgio Moro

 

PERE CASALDÀLIGA

Recollim seguidament els tres sentits discursos sobre Pere Casaldàliga pronunciats a l'Ateneu Barcelonès pels seus amics i intel.lectuals brasilers:

POPULISME I DESCONCERT POLÍTIC

Festival: Barcelona Pensa

CAFÈ FILOSÒFIC: POPULISMES I  DESCONCERT POLÍTIC ACTUAL (DE TRUMP A BOLSONARO) amb Gonçal Mayos al Barcelona Pensa. Dijous 21 de novembre a les 10 a l'aula 401 de la Facultat de Filosofia UB (Carrer Montalegre 6, 08001 Barcelona).

Els populismes -tant els de dreta com els d'esquerra- són un element clau en l'actual era del desconcert. És constatable la gran desorientació de la gent, dels intel·lectuals i de la classe política. S'ha trencat el concert teòric, pràctic, ideològic i de partits difícilment reconstruït després de la caiguda del Mur el 1989 i de la URSS el 1991. 

TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ. VÍDEO

Pães estão acendendo velas aos pés de Cristo. É uma imagem surreal que não tem sentido ou aponta para uma imagem muito profunda?

Baseia-se apenas na similaridade formal dos pães e velas, pede para oferecer mais pão e menos velas ou - também - se refere às raízes cristãs em uma teologia do trigo?

Na liturgia católica, o pão se torna o corpo de Cristo, como o vinho em seu sangue. Não é uma chance, nem uma mera anedota, mas uma necessidade teológica substancial.

BIG DATA I PETJADA DIGITAL

Les novel.les clàssiques de detectius ens van ensenyar que la millor manera de detectar la identitat dels criminals era a través de les empremtes dels dits deixades en el lloc del crim. 

Des de fa anys, les obres més actualitzades destaquen que el rastres d’ADN s’han convertit en element totalment decisori pel que fa a establir les identitats. 

Actualment el reconeixement facial -sovint a través de càmeres força llunyanes- permet en temps real identificar inequívocament les persones.

Cada vegada més, però, són els Big Data les veritables “empremtes digitals” que determinen la nostra identitat i la situen en els diversos escenaris. 

TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAÍZ, DEL ARROZ. VÍDEO

Barras de pan son velas encendidas a los pies de Cristo. ¿Es una imagen surrealista que rompe con todo sentido y se limita a descolocarnos? ¿Es una mera ironía que nace de la similitud formal entre las barras de pan y los cirios? 

¿O, más bien, es una inquietante representación que apunta a un mensaje muy profundo? ¿Por ejemplo pide ofrecer más pan y menos velas? ¿O además remite al arraigo cristiano de una teología del trigo?

En la liturgia católica, el pan se convierte en el cuerpo de Cristo y el vino en su sangre. Esa transmutación no es un mero azar, ni una anécdota, sino una necesidad teológica sustancial.

TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS. VÍDEO

Poema visual de Toni Prat

Barres de pa són veles enceses als peus de Crist. És una imatge surrealista que trenca amb tot sentit i que es limita a descol.locar-nos? És una mera ironia que neix de la similitud formal entre les barres de pa i els ciris?

O, més aviat, és una inquietant representació que apunta a un missatge molt més profund? Demana -per exemple- oferir més pa i menys veles? O, a més, remet a l'arrelament cristià en una teologia del blat?

En la litúrgia catòlica el pa esdevé el cos de Crist, com el vi la seva sang. Aquesta transmutació no és cap atzar, ni és cap mera anècdota, sinó una necessitat teològica substancial.

Hipersociabilitat humana

Conferència sobre:

A l'Ateneu Barcelonès (Canuda, 6), dins del cicle del

FILOSOFÍA ANTE LA HIPERESPECIALIZACIÓN

Actualmente, la filosofía debería responder a las crecientes necesidades inter, trans y postdisciplinares. Debería convertirse en un imprescindible macrosaber orientador y sintetizador. 

Pero la filosofía encuentra muchas dificultades para apartarse del proceso de hiperespecialización de las disciplinas (Foucault 1993). Por ello la filosofía no se da cuenta de que ello margina y debilita crecientemente el papel que tiene que jugar hoy. Y en consecuencia tiende a estar perdida en objetivos de segundo orden, sin reconocer la tarea esencial y urgente que le corresponde. 

Por eso muchos creen que hoy estamos ante la definitiva y deseable superación de la filosofía, pues el sistema de los saberes ya no la necesitaría en absoluto. Así se cumpliría –si bien casi dos siglos más tarde- la predicción de Auguste Comte de una total positivización del saber que convertiría en obsoleta a la filosofía, ya que la identifica reductivamente con la metafísica.

FILOSOFÍA POSTDISCIPLINAR

El background adquirido tanto en el período previo al nacimiento de las ciencias especializadas, como durante la constitución de éstas e incluso en su desarrollo independiente, es la más importante aportación que –hoy- puede ofrecer la filosofía. 

Pues de ahí debe extraer sus objetos, experiencias, métodos y análisis de mayor valor; precisamente en la medida de que ningún otro saber está en mejores condiciones ante esas cuestiones. 

Para ejercer la vital función de conectar las distintas disciplinas, ningún otro saber concreto puede hoy competir con la filosofía pues -por su misma dinámica- las ciencias especializadas suelen haber perdido la memoria detallada del proceso complejo de su constitución, muchos de sus enlaces con otras disciplinas y/o no se sienten suficientemente concernidas por tales cuestiones.

FILOSOFÍA Y LO POSTMODERNO, LÍQUIDO, COGNITIVO, NARRATIVO, TEXTUAL, CONSTRUCTIVO…

Para muchos analistas, tanto la “postmodernidad” (Lyotard 1984, Vattimo 1998) como la llamada “modernidad líquida” (Bauman 2005) han tenido un impacto negativo en la filosofía pues muchas veces la han devaluado. 

Ahora bien, esas ideas y los movimientos asociados con ellas no son especialmente contrarios a la filosofía, pues incluso están protagonizados por filósofos o pensadores con gran bagaje en la más antigua de todas las epistemes. Pero sí que han participado en una dialéctica que acentúa la lenta marginación que ya inició la modernidad: subordinando, desplazando y sustituyendo los enfoques explícitamente filosóficos por otros más “positivistas”, “científicos”, “especializados” y de aplicación tecnológica.

Interdisciplinaridade e interconstitucionalidade 2

Acaba de publicarse en Amazon el libro coordinado por G. Mayos, R.C. Cardoso y  M.H. Júnior Interdisciplinaridade e interconstitucionalidade 2.

CONDICIÓ HUMANA I RELIGIÓ

Quan es toca la qüestió de la religió (sovint també de les emocions, la sexualitat, etc.) em temo que se’ns apareixen els pitjors terrors. Ens venen a la memòria greus moments històrics d'irracionalitat, opressió, barbàrie, crueltat, inquisició, genocidis... 

Ara bé, la llarg de la terrible història humana pràcticament tot ha estat utilitzat inhumanament, incloent els ideals “humanitaris” i “racionalistes”. Així –i només n’és l’exemple més habitual- els camps d’extermini nazis són més paorosos en la mesura que són planificats amb una molt lògica, científica i eficaç racionalitat instrumental.

Si volem pacificar els conflictes socials i continuar pensant críticament, no podem quedar presoners d'aquests traumes, tot i tenir-los contínuament molt presents. No els hem d’oblidar, però tampoc no podem romandre eternament esclaus de les nostres pors! 

Homo obsoletus em português

Somos turbohumanos precários e desorientados? A terra inteira está hoje totalmente dominada pela humanidade, por que então vivemos como perdidos em um complexo labirinto do qual não conseguimos sair? 

Nunca antes o poder coletivo humano foi tão grande sobre todas as espécies e a natureza, porém, a vivência humana por antonomásia é a precariedade existencial (não só econômica!) e o mais angustiante desempoderamento pessoal. 

IMATGES I SIGNES QUE "TAQUEN"

Les imatges taquen i els signes embruten les mans. No ens referim a les males fotocòpies o quan, en un laboratori fotogràfic, revelem una foto a través d'uns reactius líquids. 

S’anomena “sinestèsia” quan percebem barrejades sensacions de diversos sentits: per exemple associant estimulacions tàctils com a resposta a d’altres de visuals. Així l’aigua que veiem en un televisor, sembla que mulla. 

Pensem que ens hi podem banyar o -almenys- notem d'alguna manera la seva fresca humitat! Per tant no ens referim al hardware o a la materialització química d'una imatge, sinó a la informació, els fotons organitzats o el software que la defineixen com a signe, simulacre i representació. Ens referim a la nostra vivència de la imatge. D'una manera folla, sentim que "bevem" l'aigua d'un miratge en el desert, encara que no ens faci passar la set!

RELIGIÓ: PODER SOCIAL, SUBSTITUCIÓ O INTIMITAT?

Donats els esdeveniments dels darrers anys, és urgent preguntar-se si “La religió: S’ha de reservar per la intimitat subjectiva? S’ha de retornar al seu lloc polític privilegiat? S’ha de substituir per la raó o les ideologies? O simplement cal reconèixer-la d'acord amb el seu paper social?"

He publicat (seguint experts com Gilles Kepel) que actualment la "tesi de la secularització" està sent rebatuda. Adolf Tobeña i John Berger aporten dades de què, estadísticament, hi ha disminució en la participació en certs rituals (p.e. anar a l'església) i -inclús- en l'obediència a les jerarquies religioses institucionalitzades. Però, molt al contrari, creixen força les creences religioses en general i una espiritualitat més informal i personalitzada als diversos individus o grups. 

DEULOFEU, LLIUREPENSADOR I NO ACADÈMIC

6) Es pot considerar Alexandre Deulofeu com un filòsof de la història? Em segueix preguntant l'Arnau Sanuy Suz.

Des de fa unes dècades, s’ha desenvolupat la distinció entre filòsof de la història i teòric de la història. Deulofeu seria més bé un filòsof com Vico, Spengler o inclús Toynbee. Certament algunes persones el poden considerar un teòric o inclús un científic de la història però crec que –si bé Deulofeu ho intenta- és quelcom que no pot desenvolupar plenament. Li calen mètodes matemàtics més potents i segurament el seu projecte necessitaria de tot un gran estol de col.laboradors amb talent per a ser mínimament desenvolupat.

DEULOFEU I LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

El farmacèutic, professor de química, polític i promotor de multitud de projectes culturals, Alexandre Deulofeu (1903-78) es conegut sobretot per la seva obra La matemàtica de la història. De forma similar als organismes naturals, Deulofeu considera que també els pobles passen per unes etapes de naixement, desenvolupament, floriment, decadència i mort.

Analitzant comparativament els pobles, civilitzacions i imperis històrics més coneguts, Deulofeu conclou unes constants matemàtico-quantitatives sobre l’evolució i duració estàndard d’aquestes etapes. Això inclou la superposició de diversos cicles tant els polítics i militars de desunió o centralització imperial, com d’altres sobre el desenvolupament cultural, artístic, filosòfic...

CONDICIÓ PSÍQUICA HUMANA

La condició psíquica humana és una qüestió de profunda importància filosòfica i que abasta pràcticament totes les èpoques i societats. Per la qual cosa tractarem algunes de les formulacions més pregones i clàssiques del psiquisme humà. 

Hem escollit el terme “condició” i no “naturalesa” per tal de remarcar la seva significativa afectació pels diversos contextos històrics, socials, polítics i culturals. Per la qual cosa també ens proposem fer anàlisis molt actuals i vinculades a les transformacions contemporànies.

Així en la discussió prèvia a la votació de les propostes, es va remarcar que en la societat actual, la psiqué humana és molt exigida. Se li demana molta resiliència, capacitat de reivenció i d’evitar el burnout o l’obsolescència.

Desertització neoliberal a Europa, Amèrica i el món

Amb el postfordisme i des dels anys 1980 s’estan produint transformacions que es mostren més radicals a mesura que passa el temps. La turboglobalització neoliberal s’ha fet hegemònica i no afecta només aspectes econòmics i polítics prou rellevants. També transforma radicalment la vida quotidiana, els models de subjectivació i el tipus de control patit. 

Darrera possibilitats seductores, hedonistes i transhumanistes, es percep una creixent “desertització” de la vida, les relacions socials i els projectes humans. Primer s'esdevé en les societats avançades europees i americanes, però ràpidament s'està traslladant arreu del món. És auna accelerada transformació distuptiva que genera dolor i desorientació. La condició humana és molt exigida i forçada en les noves condicions de vida neoliberals.

Social Control: Action, Liberties, and Citizenship

CONGRÈS XVI JORNADES INTERNACIONALS DE FILOSOFIA POLÍTICA
Control social: acció, llibertats i ciutadanies
Universitat de Barcelona, 27, 28 i 29 de novembre de 2019
 

Dedicarem la nostra XVI edició de les Jornades Internacionals de Filosofia Política al tema del Control social: acció, llibertats i ciutadanies. Convoquem a la comunitat d’investigadors i investigadores en filosofia pràctica i de ciències socials afins a participar tot enviant les seves propostes de comunicació. Les nostres Jornades donaran cabuda a enfocaments històrics i contemporanis que se centrin en els següents assumptes: