EBRIETAT CREATIVA I AMBIVALENT

 

La creativitat artística, literària o filosòfica es relaciona de forma dual i ambivalent amb l’ebrietat. Tota creació emborratxa perillosament, ja que ens aparta de la quotidianietat normalitzada; però precisament per a sortir de la presó de la normalitat, els creadors necessiten de l’impuls alliberador d’una mínima ebrietat. 

Així com els xamans (segurament la tradició més antiga de la humanitat que encara sobreviu) s’induïen una certa ebrietat per a accedir al diví, a la veritat i al numènic, els creadors necessiten algun tipus d’ebrietat per a subvertir les normes, anar més enllà de la normalitat i imaginar fora de la normativització hegemònica. Només a partir del moment que una ebrietat fa possible aquestes transgressions, emergeix la creativitat.

Dins de la normalitat, són pràcticament impossibles dosis importants de creació perquè, per innovar cal trencar la norma acceptada, hom necessita situar-se fora de la normalitat i, per tant, emborratxar-se d’alguna manera. Ho avisava Baudelaire a Le Spleen de Paris (1869): “Per a no ser els esclaus martiritzats del Temps, / emborratxeu-vos;  emborratxeu-vos sense parar! / De vi, de poesia o de virtut, al vostre gust.”  I es que, el ‘Temps’ que tem Baudelaire, és el cronòmetre de la norma; el tic-tac de la vulgaritat i el passar del que no passa, perquè persisteix i s’eternitza fins l’avorriment. És el ‘Temps’ seqüenciat per un procés mecànic i reiterariu; és la reiteració de l’etern retorn del mateix, condemnats a no poder fer res diferent o nou.

Molt al contrari, la creació és esdeveniment, ruptura, trencament, metamorfosi, salt, abisme, apocalipsi... És el contrari del temps en tant que cronos, perquè la creació és sobretot el que els grecs anomenaven ‘kairós’, el temps com a instant adequat, afortunat i oportú. La creació és el moment perfecte i suprem. És el moment que fa pronunciar a Faust els mots que segellen alhora la seva condemna i el seu triomf, ja que és el que Faust sempre havia cercat i defallia de trobar: l‘instant al que suplicar: “quedat quiet! Ets tan bell!’ 

Kairós i el moment creatiu és aquell instant perfecte, on ens sentim ebris de victòria, joiosos de nosaltres i de tot l’univers, perquè tot finalment encaixa trencant amb el desencaixament perpetu de la feixuga i avorrida normalitat. Però és un moment ambivalent ja que l’ebrietat creativa es pot confondre amb la creació emborratxada. 

No oblidem que kairós és l’instant que fa perdre Faust, precisament perquè la seva sublimitat és insuperable, llur bellesa és tan incomparable i la seva perfecció tan completa que desperta una admiració que ens emborratxa tot abstraient-nos radicalment del tit-tac cronològic.  És un instant kairós que mereix ser etern i, per tant, ‘aion’, eternitat, la tercera noció grega de la temporalitat: cronos, kairós i aion.

La conjunció de l’esdeveniment perfecte (kairós) i del temps eternitzat (aion) fa perdre Faust, perquè és signe d’un temps ja no cronològic sinó diví, que perillosament el situa per damunt de la condició mortal, proper a Déu i massa creador. És una plenitud en què (com si fos Déu) hom s’obre amb total radicalitat més enllà de qualsevol nomos i esdevé anòmic, fora de tota norma. Llavors el bell instant d’ebrietat creativa és, certament, el moment perfecte i digne de ser eternitzat, però també el moment perillós en què hom claudica, pot caure en coma etílic i experimentar el delirium tremens.

Els homes fàustics i creadors sempre es mouen entre els dos extrems de la ebrietat creativa i la condemna del deliri; entre trencar la normalitat cronològica per a enlairar-se en el kairós perfecte o, al contrari, per a enfonsar-se en el coma etílic. I es que com deia Hölderlin: ‘prop d'on hi ha el perill també neix el que cura’. Però, com que la proximitat és una relació simètrica, el vers de Patmos es pot invertir: prop d’on neix el que cura hi rau també el perill.

Actualitzava així Hölderlin el pharmakon grec que era alhora medecina i verí, doll de vida i filtre de mort, perquè com també avisava premonitòriament Hölderlin: quan la humanitat creu construir el seu cel (p.e. en l’estat), sovint el converteix en el seu infern. Aquesta dualitat profundament ambivalent també s'evidencia entre la ebrietat creativa i la creació emborratxada. 

Nietzsche vincula l'ebrietat creativa a Dionís, sempre renascut de les seves cendres com l'au Fènix, i la creació emborratxada a Apol.lo, el qual no sap que està emborratxat de sí perquè el propi vel d’Apol.lo li impedeix veure-ho. Quan Apol.lo domina unilateralment sense el contrapès de Dionís, crea un vel insuperable que, a més d’amagar la terribilitat de l’existència, també engendra els ficticis valors suprems que neguen nihilistament la vida ara i aquí.

Per això, el lúcid pessimista Schopenhauer denuncia els malestars i patiments que s’amaguen en la moral i la metafísica que són filles de l’ebrietat d’Apol.lo, que ell veu en moderns idealistes com Hegel, Fichte o Marx. La lucidesa schopenhauirana però -es lamenta Nietzsche- no li permet adonar-se de la importància i necessitat del dionisíac per a la vida. Totalment poruc, Schopenhauer opta per renunciar a la conflictivitat vital; diu no a la vida ara i aquí; rebutja qualsevol passió i qualsevol interès vital ja que són fonts de dolor i opta per despotenciar la vida. 

En canvi, Nietzsche pren com a model la Grècia arcaica, heroica, homèrica i tràgica, que equilibrava Apol.lo i Dionís per a fer possible una existència antinihilista capaç d’enfrontar la terribilitat de l’existència amb atreviment, passions alegres, amor fati i potència vital. Tenia raó, però, Schopenhauer en avisar en contra dels ideals impossibles i eutopies sense lloc real que són resultat del ‘món com a representació’ i que tenen inevitablement una naturalesa jànica. De l’una banda semblen ser medecina però, en realitat, són verí i converteixen la vida en una tortura.

Podem concloure, doncs, que l’ebrietat creadora i el coma etílic són coexistències properes i de tan difícil distinció com la necessària creació destructora i la mera destrucció emborratxada. Com veiem, en la recerca del moment sublim de creativitat, no pot mancar la difícil lucidesa de distingir l’ebrietat que trenca els marcs normalitzats, en front de la ruptura emborratxada i sense cap sentit.

Per tant, tot creador ho és i ho continuarà sent en la mesura en què es capaç de moure’s en l’equilibri d’una ebrietat no totalment emborratxada. I això val no només per a l’alcohol, els psicòtrops i els diversos paradisos artificials, sinó també amb qualsevol ambició artística, literària o filosòfica. Voler entrar en el cel de la creativitat és caminar al fil de la navalla d’un cert furor, bogeria i atreviment perillós sense caure, però, en l’infern del delirium. 

No es pot entrar en el cel creatiu, doncs, sense córrer perill ni sense una certa ebrietat; en canvi però, és molt fàcil confondre'l amb el camí infernal vers el coma etílic. El perill dels paradisos artificials no és tant la seva artificialitat, perquè la naturalesa també pot fer embogir, sinó que fàcilment es converteixen en un infern que no té res de jardí de l’edèn.