La filosofia més
tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot
sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y
gairebé convertint en noms propis i personificats el que eren mers i vulgars noms comuns.
Això la filosofia ho feia generalitzadament, però sobretot quan tractava de "termes-món" enormement abastadors i generals com: Ésser, Principi, Idea, Substància,
Essència, Realitat, Naturalesa, Virtut, Llibertat, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució... i per suposat: EL PODER.
Per això inevitablement la
filosofia tradicional acabava parlant més d’aquests termes abstractes,
sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques,
concretes, singulars, existents i –necessàriament- més problemàtiques.
D'aquesta manera, la filosofia dominant durant segles imposava una “diferència
ontològica” d’alguna manera inversa a la que teoritzà Heidegger. No és tant que
els ens empírics, particulars i concrets fessin “oblidar” l’ésser més bàsic que
els subjeu i els és condició radical de possibilitat.
